Irene, Marcel, Tanit, Candela. Són joves valencians que enguany faran els díhuit, i que ja han viscut més crisis globals que moltes generacions al llarg d’una vida sencera. No parlem d’hipòtesis ni de futurs incerts: parlem d’un present saturat de dades, morts i emergències que es normalitzen. Parlem d’una generació que creix entre titulars que, fa quatre dies, haurien semblat ciència-ficció, i que ara formen part de la rutina informativa. Esta és la història d’uns joves que han nascut sabent que, potser, el futur no serà millor, però que cal fer-lo viable a colps de dignitat.
L’any 2020, la Covid-19 va rebentar la bombolla de seguretat global. Irene, com milions de joves, va viure la pandèmia entre pantalles, confinament, por i impotència. El món es va aturar. I allò que va quedar al descobert era el que molts preferien ignorar: la fragilitat extrema dels nostres sistemes. Més de 4,5 milions de morts i una onada de malestar emocional sense precedents entre la joventut. L’origen? El de sempre: destrucció d’ecosistemes, sobreexplotació i un sistema econòmic que prioritza el benefici immediat per damunt de qualsevol lògica sanitària o ecològica. La pandèmia va ser una conseqüència directa d’una relació insostenible amb la natura i d’un model productiu que arrasa hàbitats i accelera la crisi climàtica global.
Des de ben menuts, han vist com la Mediterrània, bressol de civilitzacions, s’ha convertit en una fossa comuna. Només en els primers nou mesos de 2023, més de 187.000 persones van intentar travessar-la; almenys 2.100 moriren ofegades. Famílies senceres desapareixen mentre Europa continua debatent sobre quotes i murs. La crisi migratòria no és cap accident: és el resultat directe de guerres, pobresa, desigualtats estructurals i una crisi climàtica que expulsa milions de persones de les seues terres. El drama s’acumula, i el cinisme institucional, també. El canvi climàtic, amb sequeres, desertificació i pèrdua de recursos, multiplica les migracions i la desesperació humana.
L’any 2024, València va patir una DANA d’una virulència sense precedents: 233 persones mortes, milers de famílies desplaçades i més de 16.500 milions d’euros en danys. No va ser cap sorpresa. La comunitat científica ja ho havia advertit, i episodis com el de Líbia, anys enrere, havien demostrat fins a quin punt la devastació pot ser extrema. L’escalfament global transforma els fenòmens meteorològics extrems en una rutina tràgica. La Mediterrània, cada vegada més calenta, actua com una fàbrica de tempestes destructives. Els nostres joves ja no poden pensar que aquestes catàstrofes són excepcionals. Perquè no ho són. Són la conseqüència directa de la inacció davant la crisi climàtica i la degradació ambiental sistemàtica.
A l’abril de 2025, la península Ibèrica es quedà a les fosques. Un col·lapse elèctric massiu va deixar milions de persones sense accés a una cosa tan bàsica com la llum. Infraestructures vulnerables, demanda descontrolada, crisi climàtica i dependència dels combustibles fòssils: la tempesta perfecta. Un sistema energètic que fa aigües per tot arreu, mentre es continuen subvencionant els hidrocarburs i posant traves a les renovables. El segle XXI, a la llum d’espelmes. La manca de transició ecològica i la dependència de recursos contaminants són el fil conductor d’esta crisi.
També el 2025, esclata la guerra dels aranzels. Les tensions comercials entre les grans potències, especialment entre els Estats Units i la Xina, s’agreugen amb l’augment de barreres aranzelàries i la retirada de compromisos climàtics globals. El retorn de Donald Trump a la presidència dels EUA comporta una ofensiva contra l’Acord de París i un impuls brutal a l’explotació de recursos fòssils. Mentrestant, la Xina, tot i liderar inversions en renovables, continua depenent massivament del carbó. Esta guerra comercial, que es ven com una defensa dels interessos nacionals, amaga en realitat una lluita pel control de matèries primeres i tecnologies verdes, i frena encara més la resposta global davant l’emergència climàtica.
Candela ha crescut veient com la guerra tornava a Europa, a Palestina, al Iemen, al Sudan. I darrere de cada conflicte, el mateix patró: recursos naturals, aigua, petroli, terra cultivable. La crisi climàtica com a acceleradora de la barbàrie. I la indústria armamentística, fent l’agost. Els joves ho veuen clar: darrere de cada discurs d’estat, hi ha interessos; darrere de cada missió de pau, una exportació d’armes; darrere de cada bandera, una excusa. Les guerres, a més de devastar vides, tenen un impacte ambiental brutal: emissions massives de CO₂, contaminació de sòls i aigües, destrucció d’ecosistemes i generació de residus tòxics que agreugen la crisi climàtica i ambiental a escala global.
No cal ser expert per a veure el patró. Totes les crisis comparteixen un nexe comú: l’escalfament global i la degradació ambiental. L’augment de temperatures no sols fon els pols: fon les bases de la vida tal com la coneixíem. Plagues, sequeres, onades de calor, incendis, pandèmies, conflictes. El futur no és incert, és previsible. I és fosc. Segons The Lancet, l’any 2100 més de 1.800 milions de joves viuran en un món 2,8 °C més calent, amb menys aigua, menys terra fèrtil, menys estabilitat. Però amb més ansietat i desesperança.
Marcel i els seus companys es veuen obligats a viure amb una sensació d’amenaça permanent: ecoansietat, solastàlgia, fatiga informativa. Els diuen que estudien, que s’esforcen, que tinguen esperança. Però l’horitzó és un mur. El 39 % dels joves han patit atacs d’ansietat l’últim any. No per fracassos escolars, sinó per veure com el món s’afona mentre els qui manen fan rodes de premsa. No és psicologia: és lucidesa. És entendre que el temps corre i que els adults juguen amb foc.
Però esta generació no ha vingut a demanar permís. Tanit, i tants altres, han après a organitzar-se, a denunciar, a colar veritat entre el soroll. No esperen miracles, però exigixen responsabilitats. Saben que, ara, són víctimes, però també subjectes polítics. Que ningú es pense que callaran. Perquè si algú té clar que no hi ha alternativa, són ells. I si han de cridar fins a cremar-ho tot, ho faran.
El relat d’Irene, Candela, Marcel i Tanit no és cap conte. És un informe. Un document d’acusació contra un sistema que ha fallat, i que continua fallant. La crisi climàtica és una crisi de drets, de futur, de responsabilitat. Si els joves han de sobreviure en este món, necessiten més que discursos. Necessiten accions. Perquè si no poden viure, tampoc pensen deixar que tot continue igual.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
