Crec que em puc catalogar com a agnòstic. No practique, ara com ara, cap religió, però vinc d’una història familiar catòlica tradicional i d’una cultura absolutament impregnada de civilització cristiana i occidental. Com tants altres, he crescut escoltant parlar de valors com la humilitat, la compassió, la responsabilitat col·lectiva i la cura del proïsme. Potser per això em costa tant entendre com és possible que, davant d’una crisi com la climàtica —que posa en risc la vida al planeta—, una part significativa del catolicisme sociològic, especialment el més alineat amb l’extrema dreta, continue negant l’evidència científica i la responsabilitat humana.
I el cas és que l’Església Catòlica institucional, especialment amb el feble —i no només de salut— papa Francesc al capdavant, no sols reconeix l’emergència climàtica, sinó que l’assenyala com un dels principals desafiaments morals i espirituals del nostre temps. L’encíclica Laudato Si’, publicada el 2015, és una crida clara, inequívoca i directa a una conversió ecològica, a repensar el model econòmic, a protegir la casa comuna de la Terra i a situar les persones més pobres i les víctimes del sistema al centre de l’atenció cristiana. És un text que, llegit sense prejudicis, pot sacsejar consciències.
Tanmateix, costa de trobar una contradicció tan flagrant com la següent: els qui més s’omplin la boca de tradició cristiana, de defensa dels valors de la cristiandat o de lluita contra la “degeneració” d’Occident són sovint els mateixos que ridiculitzen l’ecologisme, menyspreen la justícia climàtica o neguen la gravetat de l’emergència ambiental. Com s’explica això? Com pot ser que gent que es declara fidel a una fe que predica l’amor al proïsme i la protecció de la creació siga alhora insensible al patiment que el canvi climàtic ja està causant?
Potser la resposta està a saber distingir entre la fe com a compromís vital i la religió com a identitat cultural o com a eina política. El cristianisme que denuncia el papa Francesc no és el dels qui viuen el missatge evangèlic, sinó el dels qui utilitzen la religió com una bandera, com una cuirassa contra el canvi, com una forma de preservar privilegis.
No és una qüestió teològica. És una qüestió de coherència. Perquè si creus que el món és una creació sagrada, protegir-lo no és una opció: és un deure. Si creus en la dignitat humana, no pots ignorar els milions de persones que viuran pitjor —o que moriran— a causa del col·lapse climàtic. Si creus en la comunitat, no pots tancar els ulls davant del sofriment compartit.
Si em definisc com a agnòstic, conseqüentment no em sent legitimat per entrar en el debat intern de cap confessió. Però com a ciutadà, com a membre d’una societat on la política i la religió sovint s’entremesclen, sí que em preocupa el pes que tenen certs discursos catòlics en l’opinió pública, especialment quan es basen en la negació de la realitat i en el rebuig sistemàtic de qualsevol transformació social o ecològica.
El més greu és que molts dels qui abracen aquesta incoherència són persones influents, amb altaveus mediàtics o responsabilitats públiques. Gent que parla en nom de Déu mentre bloqueja lleis ambientals, desmantella institucions de protecció climàtica o promou models de desenvolupament insostenibles. Gent que defensa la “vida” mentre permet que milers de persones moren de calor, de fam o a causa de les migracions climàtiques, en pateres, sota camions o a peu.
La paradoxa és encara més gran quan veiem que els qui no tenen fe, sovint, actuen alineats amb els valors més profunds del missatge cristià. Gent laica que cuida el territori, que defensa les generacions futures, que lluita contra l’explotació, que construeix comunitat. Gent que no prega, però que practica, dia a dia, la responsabilitat i l’empatia.
Aquesta incoherència no és exclusiva de cap fe. També hi ha ateus insolidaris, agnòstics indiferents i laics que viuen d’esquena a qualsevol responsabilitat social o ecològica. Però quan la religió s’utilitza com a escut per evitar el canvi, quan es converteix en argument per a la inacció o l’autoritarisme, llavors el problema s’agreuja. Perquè la fe pot moure muntanyes, però també pot convertir-se en una gran pedra al camí.
El problema no és la religió. El problema és la hipocresia. El problema és el dogma sense conseqüències, la creença sense acció, la doctrina sense vida. I això, siga des d’una fe o des d’un agnosticisme compromés, s’ha de denunciar. Cal exigir coherència a tots els nivells: espiritual, ètic, polític i pràctic.
La crisi climàtica ens interpel·la a totes. No hi ha refugi segur, ni per a ateus ni per a creients. Però sí que hi ha una diferència entre qui es posa del costat de la Terra i qui gira la cara. Entre qui vol construir una casa comuna i qui continua escampant focs. Entre qui actua des de la fe i qui es parapeta en ella per no fer res.
Potser el futur de la humanitat estarà condicionat, entre altres coses, per la capacitat de les confessions religioses per recuperar la seua dimensió transformadora. Però també per la capacitat dels agnòstics i dels no creients per no caure en la desesperança. Perquè si una cosa podem compartir és la certesa de la fragilitat. I la voluntat de cuidar-la.
L’Església pot jugar un paper clau si decideix posar la seua força simbòlica, la seua xarxa global i la seua autoritat moral al servei de la transició ecològica. I molts dels seus membres, arreu del món, conduits per l’Església institucional, ja ho estan fent: des de comunitats locals que gestionen recursos sostenibles fins a religiosos que denuncien els abusos del capitalisme extractiu. Però mentre una part del catolicisme es mantinga segrestada per discursos negacionistes o reaccionaris, la seua contribució serà limitada i contradictòria.
Estic convençut que el món no necessita dogmes, sinó valors. Que la justícia climàtica no és una qüestió de fe, sinó de decència. Que no cal creure en cap més enllà per saber que aquest món és l’únic que tenim. I que cuidar-lo no és només una opció racional, sinó una exigència moral.
No sé si Déu existeix, encara que de vegades li pregue en la desesperació. Però sí que sé que aquest món és real, que la seua bellesa és fràgil, i que la seua destrucció seria un fracàs de tots. I també sé que, si alguna cosa mereix ser dita sagrada, és la vida compartida. Aquella que construïm dia a dia entre totes.
Per això, quan veig creients sincerament compromesos amb la justícia climàtica, amb la defensa del planeta i amb la solidaritat global, sent que potser sí que hi ha una fe que salva. Però quan veig la fe convertida en pretext per destruir, contaminar o excloure, només puc dir una cosa: una fe falsa no salva la Terra. Només la veritat, la responsabilitat i el respecte —siga quina siga la seua font— poden fer-ho.
