Nosaltres som el poble valencià. Com qualsevol altre poble del planeta, necessitem recuperar la capacitat de decidir sobre qüestions fonamentals que afecten la nostra vida quotidiana i el futur col·lectiu. Aquesta capacitat d’autogovern no és una abstracció política: és una eina imprescindible per afrontar, des del territori, els reptes que ens planteja la crisi climàtica. I cal recordar que la sobirania, ben entesa, no s’oposa a la cooperació global, sinó que la reforça.
Vivim en un món amb connexions infinites, on les conseqüències del canvi climàtic no coneixen fronteres, i on l’acció local amb consciència global esdevé essencial. Exercir sobiranies en diversos àmbits és, doncs, una manera concreta i útil de contribuir a una resposta planetària. No des de l’aïllament estèril, sinó des de la responsabilitat compartida. Només si cada territori fa la seua part amb llibertat, coneixement i compromís, podrem construir solucions conjuntes.
Sobirania alimentària: cultivar futur
Recuperar la sobirania alimentària és garantir que el nostre poble podrà alimentar-se amb autonomia, decidint què cultivem, com ho fem i per a qui. Significa prioritzar una agricultura lliure de productes químics, llavors patentades i dependències industrials. És protegir el sòl, preservar la biodiversitat i assegurar l’accés a aliments sans i de proximitat.
L’agricultura regenerativa n’és una via clara: millora la fertilitat del sòl, redueix les emissions de gasos d’efecte hivernacle i contribueix a la captura de carboni. A més, enforteix el món rural, crea ocupació local i protegeix les varietats tradicionals. Decidir com alimentem el territori és clau per a garantir-ne la resiliència climàtica.
Sobirania hídrica: l’aigua com a dret
L’aigua és la vida, i com a tal ha de ser gestionada com un bé comú. La sobirania hídrica implica tindre capacitat per ordenar tot el cicle de l’aigua, des de la captació fins al sanejament i la reutilització, amb criteris de justícia i sostenibilitat. Cal prioritzar els usos essencials, garantir-ne la qualitat i evitar-ne l’especulació.
En un context de sequeres creixents, cal planificar amb visió ambiental i criteris d’equitat. La regeneració d’aqüífers, la restauració de rius i zones humides, i la reutilització d’aigües residuals han de formar part d’una política valenta d’adaptació al canvi climàtic.
Sobirania energètica: descentralitzar per democratitzar
No hi haurà transició ecològica real sense sobirania energètica. Hem d’abandonar un model centralitzat, dependent del gas i l’urani, i dominat per oligopolis. Cal impulsar una energia neta, renovable, distribuïda i socialment justa.
Això significa fomentar les comunitats energètiques locals, promoure l’autoconsum compartit i garantir un accés democratitzat a la generació d’energia. També cal potenciar l’eficiència energètica en tots els processos. El País Valencià té un gran potencial en energia solar i biomassa, i cal aprofitar-lo des del territori i per al territori. L’energia ha de ser un dret, no una mercaderia.
Sobirania territorial i urbanística: protegir el sòl, planificar el futur
L’ordenació del territori ha d’estar al servei de la vida, no de l’especulació. Cal frenar la urbanització dispersa, protegir els espais agraris, renaturalitzar els entorns urbans i promoure un urbanisme pensat per a les persones i per al clima.
No podem permetre la pèrdua de sòl fèrtil o paisatge per afavorir un colonialisme energètic disfressat de promesa econòmica. Els megaparcs fotovoltaics i eòlics impulsats per fons internacionals amenacen el nostre territori sense garantir-ne beneficis reals.
Les ciutats i pobles valencians han de preparar-se per ser més verds, més frescos i més resilients: amb arbrat, ombres, edificis bioclimàtics, infraestructura verda i mobilitat descarbonitzada. Decidir sobre el territori és una forma de cuidar la casa comuna.
Sobirania en mobilitat i justícia climàtica
El model de mobilitat és clau per a fer front a la crisi climàtica. L’automòbil privat, basat en combustibles fòssils, no pot continuar sent el centre del sistema de transport. Cal desenvolupar una xarxa potent de tren, tramvia, autobusos elèctrics i carrils bici.
El País Valencià ha d’articular-se a partir del transport públic, garantint-ne l’accessibilitat i connectant també amb el món rural. Només així reduirem la dependència del petroli i farem possible una mobilitat més equitativa, sostenible i generadora d’oportunitats.
Sobirania sanitària i climàtica: cuidar en temps d’emergència
El sistema de salut ha d’adaptar-se als efectes del canvi climàtic: onades de calor, nous vectors de malaltia, contaminació atmosfèrica, impactes en la salut mental… tot plegat exigeix una resposta específica.
La sobirania sanitària implica desenvolupar polítiques de prevenció, reforçar l’atenció primària, protegir les persones vulnerables i adaptar els centres de salut. També vol dir integrar la perspectiva ambiental en les polítiques públiques de salut.
Sobirania educativa i cultural: formar per al canvi
No hi ha transició ecològica sense una societat crítica, formada i compromesa. L’educació ecosocial ha de vertebrar tots els nivells formatius: ensenyar ciències, sí, però també valors, pensament crític i capacitat d’organització col·lectiva.
Les institucions culturals tenen un paper fonamental en la construcció d’un nou relat: poden ajudar-nos a imaginar futurs sostenibles, preservar la memòria del territori i construir narratives compartides. La sobirania cultural és essencial per fer possible un canvi de paradigma.
Sobirania digital i tecnològica: controlar les eines del present
En un món digitalitzat, la tecnologia i les dades són poder. Cal garantir-ne un ús ètic, just i democràtic. La sobirania tecnològica implica desenvolupar i gestionar les nostres pròpies infraestructures digitals, sense dependre exclusivament de multinacionals.
També vol dir assegurar que les tecnologies siguen energèticament eficients, dissenyades amb criteris de justícia i sostenibilitat, i no generen noves desigualtats. Han d’estar al servei de la transició ecològica, i no ser-ne un obstacle.
Sobirania i interdependència: dues cares de la mateixa resposta
Pot semblar una paradoxa, però no ho és: sobirania i cooperació global no són contràries, sinó complementàries. Reclamar sobiranies és exigir les eines per fer front a la crisi climàtica des del territori, amb consciència que cap poble pot salvar-se a soles.
La crisi climàtica afecta tota la humanitat. Per això les respostes han de ser coordinades, solidàries i compartides. Les sobiranies locals ens enforteixen per contribuir de manera efectiva a l’acció global. I és des d’allò que decidim cultivar, com ens movem o quina energia produïm, que el País Valencià pot aportar amb veu pròpia a un futur habitable per a totes.
Exercir aquestes sobiranies no és un gest de confrontació, sinó una oportunitat de transformació. La lluita contra la crisi climàtica comença al nostre territori, però no s’hi acaba. Som part d’un entramat global. I si tenim capacitat de decidir, tenim també la responsabilitat de sumar.
El segle XXI ens reclama coratge, intel·ligència i cooperació. Posar la vida al centre, protegir el territori i garantir els drets bàsics no és només una necessitat: és un deure de dignitat i de supervivència. Ara és l’hora de posar les sobiranies al servei del bé comú.
Però els valencians i valencianes, una vegada més, hem posat els llops a guardar les ovelles.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
