Els estats membres de l’OTAN es troben en plena cursa armamentista. La despesa militar ha augmentat fins a xifres rècord mentre les polítiques ambientals es retallen o s’endarrereixen. Aquesta aposta pel militarisme és una greu errada estratègica. Perquè cap míssil pot frenar una onada de calor, ni cap portaavions pot apagar un incendi forestal. La seguretat real del segle XXI no es construeix amb més armes, sinó amb sistemes resilients, ecosistemes vius i societats cohesionades.
Tradicionalment, els estats han entés la seguretat des d’una òptica militar. La vella màxima llatina Si vis pacem, para bellum —si vols la pau, prepara’t per a la guerra— ha estat el fonament de moltes estratègies geopolítiques. Però al segle XXI, el paradigma ha canviat: la principal amenaça a la pau ja no són les guerres convencionals entre estats, sinó l’emergència climàtica.
El canvi climàtic actua com un multiplicador de riscos. Les sequeres prolongades, els incendis devastadors, les inundacions recurrents i la pujada del nivell de la mar no només afecten la natura i l’economia, sinó que posen en perill la convivència, desestabilitzen territoris i multipliquen les tensions socials. En aquest escenari, preparar-se per al canvi climàtic no és només una responsabilitat ambiental: és una estratègia imprescindible de seguretat col·lectiva.
Fa temps que les pròpies agències internacionals de defensa adverteixen que la crisi climàtica pot desencadenar conflictes armats, especialment a les regions més vulnerables. Quan escassegen recursos com l’aigua o la terra fèrtil, s’agreuja la competència per la supervivència. Quan una zona es desertifica o esdevé inhabitable, augmenten les migracions forçades. I quan els governs no poden garantir les condicions mínimes de vida, creix el risc de col·lapse institucional.
Les migracions climàtiques ja no són una predicció de futur, sinó una realitat creixent. Només al Sahel africà, milions de persones veuen perillar el seu mode de vida per la falta de pluges i l’expansió del desert. Però també al nostre entorn mediterrani, les sequeres i els incendis afecten greument l’agricultura, el paisatge i el desenvolupament local. El País Valencià, per la seua exposició climàtica, la pressió urbanística i la pèrdua de sobirania sobre recursos bàsics com l’aigua i el sòl, és especialment vulnerable.
Preparar-se per al canvi climàtic implica desplegar polítiques públiques transversals. No n’hi ha prou amb reduir emissions: cal protegir els ecosistemes que sostenen la vida —zones humides, aqüífers, boscos—; fomentar una agricultura que regenere el sòl i reduïsca la dependència de productes químics i fòssils; garantir l’accés universal a l’energia neta i aigua potable; i, sobretot, posar les comunitats al centre de la transformació.
Aquest enfocament ha d’anar acompanyat d’una redistribució clara de responsabilitats. No pot ser que les regions i poblacions que menys han contribuït a la crisi climàtica siguen les que més en patixen les conseqüències. La justícia climàtica no és una consigna: és una condició per a la pau. Com diu l’ONU, la inacció climàtica és una forma de violència estructural.
Davant aquest repte global, la política institucional és clau, però no suficient. També ho és la participació ciutadana. No podem permetre que el canvi climàtic siga abordat només des de les cúpules tècniques o diplomàtiques. Necessitem una ciutadania activa, crítica i organitzada, capaç de pressionar les institucions, de generar alternatives i d’impulsar iniciatives des de baix.
En aquest sentit, el País Valencià compta amb un teixit social i ambiental que pot ser decisiu. Els moviments per la sobirania energètica, les xarxes de ciutats per la sostenibilitat o les entitats locals que treballen per la renaturalització urbana poden jugar un paper fonamental. Cal reconéixer també el valor estratègic de les àrees rurals, que no són només espais a protegir, sinó motors de solucions climàtiques: proveïdores d’aliments, fixadores de carboni, generadores d’energia renovable i espais de resiliència col·lectiva.
Cap a una nova concepció de la seguretat
Necessitem una nova manera d’entendre la seguretat. Una que no es base en murs, ni en exèrcits, ni en discursos d’odi. Una seguretat que tinga com a objectiu la protecció de la vida, no només de les fronteres. Perquè protegir la biodiversitat és protegir la salut pública. Reduir emissions és evitar conflictes. Garantir aigua i energia és evitar migracions forçades. Generar espais verds és reduir tensions urbanes. Fer política climàtica és, al cap i a la fi, fer política de pau.
En aquest punt, topem amb un obstacle greu: el ressorgiment de discursos autoritaris i proteccionistes. Als Estats Units, per exemple, ja s’han començat a desmantellar polítiques climàtiques essencials. Però aquesta tendència no és només una qüestió interna: la influència d’aquestos discursos debilita els acords internacionals, afavoreix els interessos dels combustibles fòssils i legitima el negacionisme com a opció política.
Aquestes polítiques, disfressades de defensa de la sobirania nacional, són en realitat una amenaça a la sobirania compartida que la humanitat necessita per a fer front a la crisi climàtica. La pau no es construirà amb més armes, sinó amb més cooperació, més justícia i més compromís global. Per això, és fonamental que Europa, i també territoris com el nostre, es mantinguen ferms en la defensa del Pacte Verd Europeu, en la promoció d’un model energètic descentralitzat i en la protecció dels drets humans.
El País Valencià, a la primera línia
Des del País Valencià sabem què significa patir els efectes del canvi climàtic: sequeres prolongades, incendis, regressió del litoral, augment de temperatures i pèrdua de rendibilitat agrària són ja una realitat quotidiana. Però també sabem que tenim recursos per a liderar el canvi: un territori divers, un teixit social compromés i una capacitat innovadora que cal posar al servei de la vida.
No podem permetre que el discurs de la por ens paralitze, ni que els interessos dels qui volen perpetuar el negoci de la destrucció bloquegen la transició. L’actual Consell de la Generalitat Valenciana ha deixat clar que vol desmantellar la Llei de Canvi Climàtic i Transició Ecològica, una eina fonamental aprovada amb visió de futur. Aquesta deriva és una renúncia a la responsabilitat i una amenaça directa per al territori i per a les generacions futures.
Si vols la pau, prepara’t per al clima
Si volem la pau, no ens hem de preparar per a la guerra, sinó per al canvi climàtic. Amb consciència, justícia, responsabilitat i esperança. Encara hi som a temps, i encara hi ha futur. Però només si el construïm des de la cooperació i la justícia.
Si vis pacem, para climatēm: si vols la pau, prepara’t per al clima. Aquesta hauria de ser la màxima d’una nova era, on la seguretat es mesure en capacitat d’adaptació, resiliència i drets garantits per a totes i tots.
