Imagineu l’Eugenio, vestit de negre, assegut en un tamboret, amb una copa de vodka amb taronja en una mà i un Ducados en l’altra, preguntant-nos amb aquella veu greu, nasal i pausada: “Saben aquell que diu que li pregunten a algú: Què et fot més, la ignorància o la indiferència?, i va i respon: No ho sé, ni m’importa.”
Aquest xoc entre desconeixement i desinterés, servit amb l’humor sec i agut del mestre Eugenio, és una metàfora impecable de la nostra relació amb la crisi climàtica. Ens fa riure, sí, però també ens activa les alarmes. Perquè si volem garantir un futur habitable en aquest món, cal que trenquem aquest cercle viciós. Hem d’alfabetitzar-nos climàticament, i hem de prendre partit. Cal deixar de donar per fet que tothom entén què és el canvi climàtic, com ens afecta i què podem fer per mitigar-lo i adaptar-nos.
És hora de deixar de parlar de la crisi climàtica com si fora sols un tema tècnic, reservat als experts o a les institucions internacionals. Hem d’assumir que la lluita contra el canvi climàtic no és només una qüestió de polítiques públiques, sinó una responsabilitat col·lectiva que requereix una transformació profunda en la forma com entenem el món, com produïm, com consumim i com interactuem amb el nostre entorn.
No podem donar per fet que la gent ja sap què és el canvi climàtic o quines són les seues causes i conseqüències. De fet, encara hi ha un cert analfabetisme climàtic que dificulta enormement la resposta social a l’emergència. Actualment, es desconeix, inclús es nega, l’origen antròpic del canvi climàtic, les seues conseqüències devastadores i les opcions per adaptar-se i mitigar-lo. No podem suposar que tothom entén els conceptes bàsics de carboni, petjada ecològica o transició energètica. L’emergència climàtica ha de formar part del nostre llenguatge quotidià, de les nostres converses, de les nostres decisions diàries i de la nostra cultura cívica. I això només s’aconsegueix amb pedagogia, amb exemples clars, amb històries reals i amb un relat que connecte amb la vida de cada persona.
Un dels grans obstacles per avançar en aquesta alfabetització climàtica és el cunyadisme climàtic, eixa barreja de falsa seguretat i ignorància que sovint es presenta en forma de “no ho sé ni m’importa”, comentaris desinformats o teories simplistes en els dinars familiars, les xarxes socials o les converses de bar. Expressions com “sempre ha fet calor” o “el clima sempre ha canviat” reflecteixen una comprensió molt limitada del problema, que sovint es veu reforçada pel negacionisme climàtic, un moviment ben organitzat que utilitza mitges veritats i desinformació per sembrar dubtes i frenar l’acció climàtica.
Combatre aquest fenomen és clau per crear una consciència col·lectiva sòlida. Això implica proporcionar informació precisa, però també desenvolupar habilitats crítiques per identificar i rebutjar discursos manipuladors. No es tracta només de guanyar una discussió, sinó de construir una ciutadania informada, capaç de reconéixer la gravetat de la crisi climàtica i actuar en conseqüència.
L’educació ambiental no pot ser una assignatura menor. Ha de ser central en tots els àmbits educatius i transversal en totes les matèries, des de l’escoleta fins a la universitat, passant pels programes de formació professional, les empreses, les institucions públiques i els moviments socials. No es tracta només de saber què és el CO₂ o com funciona l’efecte hivernacle, sinó de desenvolupar una consciència crítica sobre l’impacte de les nostres accions i les nostres decisions en la Terra.
Necessitem formació pràctica, però també emocional. Perquè la crisi climàtica no és només un problema físic o químic, sinó una crisi cultural, econòmica i social. Hem d’aprendre a cuidar els nostres ecosistemes, però també a qüestionar els models de consum, a entendre les injustícies ambientals i a construir alternatives viables i justes. Cal també formar-se per saber com actuar en situacions d’emergència climàtica, com ara inundacions, onades de calor o incendis forestals, per a poder respondre amb rapidesa i eficàcia.
Els mitjans de comunicació tenen un paper clau en aquesta pedagogia climàtica. No poden limitar-se a parlar de la crisi climàtica quan hi ha una onada de calor o un incendi devastador. Han de normalitzar aquest discurs, integrar-lo en la seua agenda diària, explicar les connexions entre economia, política, cultura i canvi climàtic, i oferir exemples positius de solucions locals i globals.
De la mateixa manera, les institucions públiques no poden quedar-se en els grans discursos i els plans estratègics. Han d’impulsar campanyes informatives clares, accessibles i continuades, que expliquen què podem fer com a societat i com a individus per frenar l’escalfament global. No podem demanar compromís a la ciutadania si no oferim informació, formació i recursos per actuar.
Una pedagogia per a l’acció
Però no tot és informació. Cal també inspirar, motivar i empoderar. Hem de crear espais de participació, escoltar les veus joves, reconéixer els esforços locals i donar visibilitat a les experiències de resistència climàtica. Hem de construir una cultura de l’esperança, perquè sense esperança no hi ha acció.
A més, cal superar l’analfabetisme en la gestió de situacions crítiques, que va des de saber com actuar en una emergència climàtica fins a entendre com preparar comunitats per a esdeveniments extrems. Aquestes competències no només salven vides, sinó que també redueixen l’estrés col·lectiu i milloren la resiliència comunitària.
Educar per a l’emergència climàtica no és només un repte pedagògic. És una estratègia de supervivència. És posar la vida al centre, és entendre que l’únic futur possible és un futur verd, just i col·lectiu. I això només serà possible si ens eduquem, si parlem clar, si fem pedagogia senzilla i intel·ligible per a tothom. Perquè, en aquest context, el coneixement no és només poder. És també resistència, dignitat i futur.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
