Una lectora em deia fa uns dies, contestant les meues propostes, que el medi rural no hauria de ser només un paisatge que cal cuidar. I tenia raó. Perquè la pregunta de fons no és si cal cuidar-lo —això és evident—, sinó quina ruralitat volem construir. Si alguna cosa he intentat evitar, article rere article, és eixa mirada contemplativa que converteix els pobles en decorat i les muntanyes en fons de pantalla. El territori no és una postal: és un lloc on la gent viu —o vol viure— amb dignitat.
He defensat que el turisme no pot ser l’únic motor econòmic de les nostres comarques, i menys encara un turisme ràpid, de cap de setmana, que deixa més pressió que arrelament. Necessitem estades més pausades i conscients, un turisme vinculat a la cultura, al patrimoni, a la gastronomia, a la natura ben gestionada. No per convertir el món rural en parc temàtic, sinó per integrar-lo en una economia diversa i arrelada. El paisatge no és un producte: és una estructura de vida. Quan el reduïm a reclam, el buidem de sentit.
Quan he escrit sobre la crisi climàtica no ho he fet per recrear-me en l’angoixa, sinó per reclamar planificació i prevenció. Passar de la reparació constant —després del temporal, després del foc, després de la sequera— a una cultura de l’anticipació. Gestionar l’aigua amb criteris de reutilització i eficiència. Pensar els aqüífers com a patrimoni estratègic. Assumir que el canvi d’escenari climàtic obliga a repensar infraestructures, usos del sòl i prioritats econòmiques. No és només una qüestió ambiental; és una qüestió de país.
Quan he escrit sobre incendis forestals no parlava només de pins cremats ni de vessants ennegrits que fan mal als ulls. Parlava, sobretot, d’una absència: la d’una gestió forestal activa, sostinguda i intel·ligent. Parlava de generar economia lligada al bosc, d’aprofitar la biomassa, de crear ocupació local que done sentit a mantindre viu el territori. Un bosc abandonat no és natura verge; és combustible acumulat. I darrere de cada incendi, massa sovint, no hi ha només mala sort: hi ha anys i anys de desatenció.
Quan he parlat del canvi en els usos agraris tampoc m’he quedat en la imatge del bancal abandonat o de l’horta que es resseca. He insistit que el problema és un model que ha confós rendibilitat immediata amb sostenibilitat, que ha arraconat el secà tradicional i ha estirat el regadiu més enllà del que el territori pot assumir. Gestionar el mosaic agrari no és frenar el progrés; és garantir-ne la continuïtat a llarg termini. L’aigua tampoc és infinita, ni físicament ni socialment, i allà on desapareix l’activitat agrària, el poble perd una part de la seua ànima.
He insistit també en el paper central de l’agricultura i la ramaderia. No com a residu del passat, sinó com a columna vertebral del territori. Sense activitat agrària, els bancals es tanquen, els camins es perden i el foc avança. Sense relleu generacional, els pobles es converteixen en llocs d’estiueig i no en comunitats vives. Parlar de sobirania alimentària no és una consigna ideològica: és una estratègia de resiliència.
He escrit sobre economia circular aplicada al sector citrícola, sobre aprofitament de residus agroforestals, sobre biogàs, sobre comunitats energètiques. No com a experiments teòrics, sinó com a oportunitats concretes per a generar activitat a l’entorn rural. La transició ecològica no pot ser un discurs urbà que es dissenya en escoles tècniques i facultats i s’executa en altres territoris; ha de ser una palanca d’ocupació i d’arrelament, una manera de reforçar el teixit local en lloc de debilitar-lo.
He defensat que les energies renovables s’han de desplegar amb criteri territorial. Que no tot s’hi val en nom de la descarbonització. Que el sol i el vent són recursos, sí, però que la implantació de macroprojectes desconnectats del territori pot generar noves dependències i nous desequilibris. Per això he apostat per models participatius, per comunitats energètiques locals, per una democratització de l’energia que retorne part del control i dels beneficis a la gent que viu allí on es produeix.
Quan he parlat de despoblació no ho he fet com si fora una fatalitat inevitable. Els pobles no es buiden a soles. Es buiden quan no hi ha escola, quan no hi ha metge, quan no hi ha connexió digital digna, quan no hi ha oportunitats laborals. Es buiden quan les polítiques públiques es pensen només des de la lògica urbana i obliden la dispersió, les distàncies i la fragilitat dels serveis. La ruralitat necessita polítiques diferenciades, finançament ajustat i respecte institucional.
He insistit, també, en la cultura com a motor de ruralitat. Els pobles no només necessiten serveis bàsics; necessiten vida comunitària, espais de trobada, iniciatives que connecten tradició i innovació. Festivals, projectes educatius, recuperació de patrimoni, xarxes de cooperació local. La nova ruralitat no és tornar arrere; és avançar amb altres criteris, amb més consciència dels límits i més voluntat de futur.
Al País Valencià hi ha persones que fa anys que treballen en esta direcció amb rigor i constància. El Fòrum de la Nova Ruralitat, vinculat a la Universitat Jaume I, és un espai on el debat sobre el futur dels pobles es fa amb dades, experiència i compromís. Veus com les d’Artur Aparici, Albert López Monfort o Xavi Ginés han ajudat a posar paraules i propostes a una realitat complexa, fugint tant del victimisme com del romanticisme.
La nova ruralitat no és un eslògan amable. És una pràctica quotidiana. És qui obri un forn en un poble menut. Qui recupera una varietat agrícola tradicional. Qui impulsa una cooperativa de serveis. Qui decideix quedar-se i criar fills on altres només veuen silenci. És també qui investiga des de la universitat i qui acompanya des de propostes col·lectives.
Quan parle de cuidar el paisatge no parle de protegir-lo com una peça de museu. Parle de gestionar-lo perquè continue sent habitable. Parle de mantindre els bancals productius, els camins transitables, els boscos nets, les fonts vives. Parle d’un equilibri entre activitat econòmica i límits ecològics. El paisatge no és un quadre penjat a la paret; és la conseqüència visible d’una comunitat activa.
El medi rural no ha de ser només un paisatge que cuidar. Ha de ser un espai on es puga viure, treballar, innovar i estimar. Per això la pregunta continua oberta: quina ruralitat volem? Una ruralitat decorativa o una ruralitat amb futur.
Perquè la casa no es contempla: es construeix cada dia, amb dignitat.
