Plantar un arbre és, alhora, un gest senzill i una declaració d’intencions. Ara, en plena crisi climàtica, amb episodis de calor insuportable cada vegada més freqüents i llargues temporades de sequera persistent, cada arbre que arrela al nostre territori és una victòria contra la inacció, una aposta per la vida i una manera concreta d’imaginar el futur. El País Valencià necessita ombra, verdor i humitat. Necessita arbres. Però, sobretot, necessita consciència col·lectiva i voluntat política per transformar el paisatge, la cultura i l’economia des d’una mirada regenerativa.
La realitat és tossuda: el nostre país pateix un procés alarmant de degradació ambiental. Les onades de calor són més llargues i intenses. Les sequeres, més freqüents, i els temporals, més habituals i virulents. El sòl, cada vegada més àrid i exposat. Els incendis forestals s’estenen amb una intensitat cada vegada més difícil de controlar. I a les ciutats, l’asfalt i el ciment multipliquen la sensació de calor i ofec, convertint els espais urbans en forns insuportables durant estius eterns.
Però açò no és només conseqüència de la crisi climàtica global, sinó també d’una gestió territorial irresponsable, que ha ignorat els límits dels ecosistemes, ha afavorit una urbanització desmesurada i ha marginat el món rural. Cal un canvi de rumb radical. I aquest canvi pot començar amb una acció tan senzilla com plantar un arbre.
Els arbres són molt més que elements paisatgístics. Són infraestructures verdes imprescindibles. Refreden l’ambient, retenen CO₂, milloren la qualitat de l’aire, protegeixen el sòl, frenen l’erosió, afavoreixen la infiltració d’aigua, donen flors i fruits i generen biodiversitat. En un context d’emergència climàtica, plantar arbres no és una activitat simbòlica: és una estratègia efectiva per mitigar l’escalfament global i adaptar-nos als seus efectes.
Diversos estudis confirmen que augmentar la cobertura arbòria a les ciutats pot reduir la temperatura ambient entre 2 i 5 graus durant episodis extrems. A més, les zones amb més verdor tenen menys mortalitat associada a onades de calor, millor salut mental, menys contaminació i més cohesió social. El verd és salut, és benestar, és futur.
La renaturalització com a política pública prioritària
Plantem arbres a les escoles, als carrers, als polígons industrials, als barris més calents. Recuperem les riberes dels rius, les marjals abandonades, els bancals en desús. Fomentem la silvicultura adaptada al clima mediterrani, amb espècies autòctones i resistents. Apostem per una ramaderia extensiva que ajude a mantindre els boscos nets i resilients.
Reverdir el país no significa fer boscos artificials ni monocultius decoratius. Vol dir integrar la vegetació en el model urbanístic, econòmic i educatiu. Vol dir connectar ecosistemes, generar corredors ecològics, reforçar els serveis ecosistèmics i combatre la desertificació.
Plantem arbres, sí, però fem-ho bé. Amb planificació, amb criteris científics, amb participació ciutadana i amb finançament estable. La renaturalització del territori ha de ser una política prioritària de totes les administracions. No n’hi ha prou amb fotos de polítics amb una aixada a la mà. Necessitem plans de reforestació ambiciosos, programes educatius i implicació del món local.
A més, cal garantir la gestió posterior: reg de suport en els primers anys, protecció contra plagues i fauna salvatge, selecció adequada d’espècies, seguiment forestal i prevenció d’incendis. També en context urbà, on la gestió dels arbres ha de ser integral: planificació, poda adequada, neteja de sòls i incorporació al disseny urbanístic. Un arbre no només es planta: s’acompanya, es cuida i es gestiona durant dècades.
L’aprofitament sostenible de la biomassa forestal —restes de poda, llenya, residus vegetals— pot ser una eina complementària: genera energia renovable, redueix risc d’incendis i impulsa economies locals. Però cal fer-ho amb criteris tècnics, sense depredació del sòl ni simplificació dels ecosistemes.
Plantar arbres és també una gran oportunitat pedagògica. Els xiquets i joves que planten un arbre aprenen valors essencials: responsabilitat, paciència, amor per la natura, comprensió dels cicles naturals. L’educació ambiental hauria d’incloure sempre activitats pràctiques de restauració ecològica: des d’horts escolars fins a la reforestació d’espais degradats.
Fer-ho té també un impacte emocional i cultural. Permet reconnectar amb la terra, amb les estacions, amb el ritme de la natura. I enforteix el sentiment de pertinença, la identitat i la responsabilitat col·lectiva.
En un moment en què el negacionisme climàtic i el cinisme del “cunyadisme” tornen a guanyar espai en alguns discursos polítics i mediàtics, plantar arbres és també una forma de fer pedagogia. Davant de qui diu que “açò ha passat sempre” o “el clima canvia sol”, la resposta és clara: sí, el clima canvia, però ara ho fa per causa nostra. I sí que hi ha molt a fer, començant per posar les mans a la terra i plantar vida.
Cada arbre plantat és un argument contra el fatalisme. Cada surera, carrasca, roure, llidoner o pi blanc que arrela, cada ombra nova que fem créixer, és una aposta pel futur.
Un pacte verd arrelat a la nostra ruralitat
El món rural valencià, amb el seu saber, els seus paisatges i el seu potencial de regeneració, ha de ser protagonista d’aquesta nova cultura del verd. Cal posar en valor el coneixement de la gent del camp, la gestió tradicional dels ecosistemes, la capacitat d’adaptació dels agricultors i ramaders, i la funció clau de la ruralitat en la lluita contra el canvi climàtic.
Reforestar, recuperar fonts, cuidar marges, replantar oliveres o garrofers abandonats, regenerar el sotabosc, fer prevenció d’incendis. Tot això és també plantar futur. És conservar i multiplicar la vida.
Necessitem un gran pacte social, polític i intergeneracional per reverdir el nostre país. Un compromís que unisca ajuntaments, escoles, sindicats, associacions veïnals, empreses i institucions per fer de la renaturalització una eina central de la transició ecològica.
Aquest pacte hauria de fixar objectius concrets: augmentar la cobertura arbòria urbana, regenerar corredors fluvials, integrar arbres en l’arquitectura, protegir espais naturals, crear boscos periurbans. Tot això, des de la proximitat, des de la participació i des de la cura.
No hi ha gest més senzill ni més poderós que plantar un arbre. És un acte d’amor i de resistència. Una manera de dir: “Malgrat tot, creiem en la vida”. I és també una responsabilitat: tenim el deure de deixar un món millor del que vam trobar. I el temps s’acaba.
Al País Valencià tenim terra, sol, coneixement i gent compromesa. Tenim, també, un repte majúscul: adaptar-nos a un clima que canvia ràpidament i garantir el benestar de les generacions futures. No hi ha temps per a la resignació. Hi ha temps —encara— per a la reforestació, per a l’esperança, per a una revolució verda que arrele forta i ampla.
Plantem arbres. Fem ombra. Protegim la vida.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
