El meu amic Nassio té una frase mítica que repeteix des dels anys huitanta en ocasions molt concretes: “Pinta’l de verd!”. Ell, probablement, encara no coneixia el concepte de greenwashing, però —com tantes altres vegades— la seua particular manera d’articular el nostre idioma s’avançava al seu temps. Era, sense saber-ho ni pretendre-ho, un precursor de l’ecologisme crític, aquell que no es deixa enlluernar per la retòrica, sinó que observa amb lucidesa allò que realment ocorre al territori.
Hui, aquella frase de Nassio té més vigència que mai. El País Valencià s’ha convertit en escenari d’un greenwashing estructural, on tot es pinta de verd mentre es perpetuen pràctiques que tenen poc —o gens— de sostenibles.
Sostenibilitat és una paraula noble. Però també és un concepte fràgil. Quan s’utilitza sense criteri, sense compromís i sense voluntat de transformació, pot acabar significat exactament el contrari del que volia expressar. És aleshores quan apareix l’oxímoron, aquella figura retòrica que juxtaposa termes aparentment incompatibles: com pau armada, llum negra o urbanisme sostenible en un barranc sec de la Plana Baixa.
L’oxímoron del greenwashing consisteix a disfressar d’ecològica qualsevol actuació, per més destructiva que siga. El verd esdevé un filtre, una capa de pintura, un artifici. Com deia Nassio: només cal pintar-lo de verd.
Un cas flagrant de maquillatge verd és l’ampliació nord del port de València. Es tracta d’una de les infraestructures més polèmiques i contestades dels darrers anys, pels seus impactes sobre l’Albufera, la regressió de les platges del sud i l’augment del trànsit rodat.
Malgrat això, l’Autoritat Portuària presenta el projecte com a “sostenible”: electrificació de molls, sensors per al control de partícules i nous accessos suposadament menys contaminants. Tot i que el volum de contenidors es duplicarà, el relat oficial insisteix a qualificar-lo de verd. Un oxímoron de manual: més trànsit, més emissions, més asfalt… però amb certificat ISO.
Un altre escenari on el verd esdevé disfressa són les fonts d’energia renovables quan es converteixen en instruments d’especulació econòmica. L’energia solar és, sens dubte, clau per a la transició energètica. Ara bé, la manera com s’està desplegant al País Valencià genera inquietud i resistències.
A les comarques del Vinalopó, l’Alcoià, els Ports o la Ribera, proliferen macroplantes fotovoltaiques sobre sòl agrícola i forestal. Centenars d’hectàrees de tarongerars, secans i muntanyes es converteixen en camps de plaques, promoguts per fons d’inversió internacionals, sovint sense cap participació local.
Molts d’aquests projectes s’anuncien com a “comunitats energètiques”, però la població ni decideix ni rep cap retorn. L’energia es produeix ací, però viatja cap a zones urbanes o industrials llunyanes. I el territori, mentrestant, perd activitat agrària, biodiversitat i paisatge. És el greenwashing de la transició energètica: verd per fora, extractiu per dins.
I no cal anar massa lluny quan parlem d’urbanisme. Una rotonda amb quatre oliveres, una zona industrial amb un “bosc mediterrani” de tres pins, o un bloc d’apartaments amb plaques solars: amb això n’hi ha prou per qualificar una obra d’“eco”, “smart” o “resilient”.
L’urbanisme valencià ha après a vestir-se de verd, però sovint manté el cor de formigó. Continuem expandint nuclis urbans, artificialitzant sòl, depenent del cotxe i fragmentant el territori. El model continua sent el de sempre, però amb decorat. Com aquelles falles que, per no ser massa crítiques, afegien flors als ninots.
Davant del model de turisme alternatiu que en altres moments ha representat experiències com la del Mas de Noguera, ens trobem ara amb un ús inflacionat del concepte de turisme sostenible. Es fan plans de “descarbonització” per als aeroports d’Alacant o València, mentre augmenta el nombre de vols i es promou el turisme low cost.
A més, es construeixen hotels “ecològics” a primera línia de platja, es projecten parcs temàtics ambientals —com el de Benidorm— i es ven el turisme com a eina de revitalització… tot i que molts pobles i barris pateixen problemes d’aigua, gentrificació i expulsió del veïnat.
Com pot ser sostenible un model basat en el creixement il·limitat, en la mobilitat aèria i en l’especulació immobiliària? Doncs amb una bona campanya de màrqueting i tones de pintura verda.
Si parlem de la gestió dels residus, tornem a topar amb maquillatge i disfresses. La Generalitat parla d’“economia circular” mentre la taxa de reciclatge no supera el 35%. Es fan campanyes amb xiquets disfressats de paperera i cartells de colors, però els contenidors desborden i les plantes de tractament col·lapsen.
Moltes empreses concessionàries cobren per portar tones a l’abocador, i no tenen cap incentiu per a la prevenció o la reutilització. El model continua sent lineal, però amb el logo de l’anella verda. Circular, sí —però només en la facturació.
Al nostre territori hi ha iniciatives que sí que fan sostenibilitat de veritat: cooperatives energètiques comarcals, fundacions agroecològiques, escoles agràries, programes de custòdia del territori, pimes compromeses. Però sovint són tractades com a perifèriques, poc competitives o “no prou innovadores” per accedir als grans fons.
Ara bé, aquestes iniciatives no tenen moltes fotos amb consellers, però són les que sostenen, literalment, el territori. Sense elles, no hi ha transició justa ni ruralitat viva.
Per tot això, potser caldria començar a aplicar la frase de Nassio… a la inversa. Ja no val amb pintar-ho de verd. Cal coherència, transparència i justícia. Cal exigir que les paraules tornen a tindre sentit.
No podem parlar de canvi climàtic mentre s’amplien ports i es construeix en zones inundables. No podem parlar de biodiversitat mentre s’urbanitzen serres. No podem invocar la participació local si tot es decideix des de Madrid o Brussel·les. I no podem sostenir aquest model amb excuses de colors.
El País Valencià és un territori finit, fràgil però viu. Amb potencial per liderar una transició ecològica real, arrelada i justa. Però això només serà possible si abandonem el maquillatge i apostem per polítiques valentes, amb rostre humà, amb poder local i amb compromís amb la terra.
I, mentrestant, recordem la lliçó involuntària del meu amic: si l’únic canvi és estètic, no és canvi; és pur decorat.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
