Diumenge passat vam estar a València, convocades per la Coordinadora Feminista. Els carrers començaven a omplir-se de gent que arribava de totes les comarques: grups de dones joves amb cartells improvisats, mares amb filles, famílies senceres, col·lectius feministes, sindicats, totes amb un pas lent però decidit. A mesura que avançava la vesprada, la ciutat es transformava en una serp de color morat que recorria els carrers del centre i que acabà a la Plaça de la Reina cantant justícia, condemnant les guerres i exigint mesures per a frenar la violència masclista.
Cada 8 de març té alguna cosa de ritual col·lectiu: és alhora una jornada de reivindicació i de celebració. D’una banda, recorda tot allò que encara queda pendent en matèria d’igualtat, i que és molt; de l’altra, reconeix el camí recorregut, que no és poc, i la força immensa d’un moviment que ha anat millorant la societat al llarg del temps. Caminava entre pancartes i consignes, mig ballant al ritme de la batucada, i alhora pensava que aquella mobilització també parlava d’alguna cosa més ampla que la pròpia agenda feminista. Parlava, en el fons, de la manera com volem organitzar la vida.
La idea em tornava al cap perquè la setmana passada, en aquesta mateixa columna, parlàvem del petroli. O, més exactament, del que el petroli representa. No només com a combustible, sinó com a estructura de poder, de poder dominador, de patriarcat. Durant més d’un segle, l’economia global s’ha articulat al voltant d’aquesta energia concentrada, d’uns recursos situats en punts molt concrets del planeta i, per tant, sotmesos a una geopolítica permanent de control i dependència. El petroli ha alimentat el creixement econòmic, però també ha condicionat guerres, aliances i tensions internacionals, i sempre ha anat acompanyat d’un poder absolut en mans d’uns pocs homes i de repressió i violència contra la resta de la humanitat, i en especial contra les dones.
Aquell article acabava amb una qüestió aparentment senzilla: si volem continuar organitzant-nos al voltant del petroli o començar a organitzar-nos al voltant de la llum. Però mentre caminava diumenge entre la gent, em semblava que faltava una altra pregunta encara més profunda: si volem abandonar el model extractiu que ha dominat l’economia global, què posarem al seu lloc?
Perquè el problema del petroli no és només energètic. És cultural. És la idea que sempre hi haurà alguna cosa més a extraure: més combustible sota terra, més recursos naturals, més territoris per explotar, més temps de treball, més energia humana disponible per mantindre el sistema en marxa. Durant molt de temps hem viscut com si el planeta fora inesgotable. I també com si la vida humana ho fora. Aquesta lògica extractiva no s’ha aplicat només a la natura. També s’ha aplicat a les persones. I, molt especialment, al treball que sosté la vida quotidiana: cuidar famílies, mantindre comunitats cohesionades, garantir que la vida continue funcionant cada dia. Tasques essencials sense les quals cap economia podria existir, però que han sigut invisibilitzades perquè han recaigut, històricament, sobre les dones.
El sistema econòmic i social ha funcionat com si hi haguera reserves infinites de tot: d’energia sota terra, de materials en els ecosistemes i també de temps i dedicació en la vida quotidiana de les dones. Però aquesta suposada abundància no era real. Era una construcció cultural que amagava els límits. El feminisme denuncia històricament aquesta lògica amb una idea senzilla però poderosa: una economia que ignora les cures està negant la vida mateixa. L’economia dominant ha posat el focus en allò que produeix benefici econòmic i ha deixat en segon pla allò que sosté la vida.
Però sense cures no hi ha treball, sense comunitat no hi ha economia i sense ecosistema no hi ha futur. L’ecologisme ho expressa amb una altra formulació: la Terra té límits. El feminisme hi afegeix una veritat igualment essencial: la vida també en té.
En els últims anys, moltes autores han aprofundit en aquesta connexió entre la crisi ecològica i la crisi de les cures. Entre elles, pensadores com Yayo Herrero, que han explicat amb molta claredat que la nostra economia està construïda sobre una doble invisibilització. D’una banda, invisibilitza la dependència material que tenim dels ecosistemes; de l’altra, invisibilitza la xarxa de cures que fa possible la vida social. Segons aquesta perspectiva ecofeminista, els éssers humans som alhora ecodependents i interdependents: necessitem ecosistemes vius per sobreviure i necessitem també les altres persones per viure. Quan el sistema ignora aquestes dues realitats, acaba entrant en crisi. I això és, en gran part, el que estem vivint ara.
La crisi climàtica és la conseqüència més visible d’aquesta tensió. Però no és l’única. També ho són la precarització del temps, la sobrecàrrega mental que recau sobretot sobre les dones i la dificultat creixent de conciliar la vida quotidiana amb les exigències del sistema econòmic. És com un bancal treballat durant massa anys sense deixar-lo descansar. Al principi sembla que la terra sempre respondrà. Però arriba un moment en què el sòl es cansa i la collita ja no és la mateixa. Amb les societats passa una cosa semblant. Si es força massa el sistema, si s’extrau massa sense regenerar, arriba un moment en què els límits es fan evidents.
Davant d’aquesta realitat, l’ecologisme ha posat sobre la taula la necessitat de repensar la relació amb el planeta. Però el feminisme —i, de manera especial, l’ecofeminisme— aporta una intuïció igualment decisiva: cal repensar també la manera com organitzem la vida. No es tracta només de canviar combustibles. Es tracta de canviar valors. Un sistema econòmic basat en l’extracció pot funcionar amb petroli, amb carbó o amb qualsevol altra font energètica, però continuarà reproduint la mateixa lògica: produir més, consumir més i avançar sense preguntar-se pels límits. En canvi, un model basat en la sostenibilitat necessita altres principis: circularitat en lloc d’extracció, cooperació en lloc de competició permanent i cures compartides en lloc d’invisibilització de la vida quotidiana. Necessita feminisme.
És en aquest punt on ecologisme i feminisme formen part d’una mateixa realitat. Quan aquestes mirades dialoguen, apareix una idea radicalment diferent d’economia: una economia que no es mesura només pel volum de producció, sinó per la seua capacitat de sostindre la vida. Una societat que entén que cuidar el territori i cuidar les persones formen part del mateix projecte. I una transició energètica que transforma també la manera de distribuir el poder.
Concloíem la setmana passada que els combustibles fòssils han generat una geopolítica basada en la concentració de recursos i en la dependència energètica. Les renovables, en canvi, poden funcionar amb una lògica molt diferent. El sol i el vent no estan concentrats en uns pocs territoris estratègics. Són fluxos difusos, com l’aigua que baixa per les séquies o la llum que entra pels bancals quan es fa de dia. Això permet imaginar sistemes energètics més distribuïts: autoconsum, cooperatives, comunitats energètiques. Quan l’energia es produeix localment, el poder també es reparteix. I quan el poder es reparteix, apareixen noves formes de responsabilitat col·lectiva.
Però aquesta democratització de l’energia necessita comunitat, confiança i capacitat d’organitzar-se. I ací la mirada feminista torna a ser fonamental, perquè el feminisme insisteix històricament en una idea que ara es revela central per a la transició ecològica: la vida ha d’estar al centre. No el benefici immediat. No el creixement sense límits. La vida.
Això significa reconéixer el valor de les cures, redistribuir-les i situar-les com una part essencial de qualsevol projecte de futur. També significa reconéixer el paper que moltes dones han tingut —i continuen tenint— en la defensa del territori, en l’agricultura sostenible i en la construcció d’economies locals més resilients. Al món rural valencià això es veu amb una claredat especial. Sense cures no hi ha comunitat. Sense comunitat no hi ha capacitat d’adaptació davant les crisis. I sense comunitat és impossible cuidar el territori.
Per això l’ecologisme sense feminisme corre el risc de quedar-se a mig camí. Pot denunciar la degradació ambiental, però sense qüestionar les estructures socials que l’han generat. Pot proposar solucions tècniques, però sense transformar els valors que sostenen el sistema.
La pregunta inicial continua sent vàlida: petroli o llum. Però potser ara cal completar-la. Si volem abandonar la lògica extractiva, també haurem d’abandonar la cultura que la justifica. Perquè la transició ecològica no serà només energètica. Haurà de ser també cultural: cap a una economia més circular, cap a una societat més igualitària i cap a una manera de viure que escriga la vida —i les cures— en majúscules. Haurà de ser feminista.
Potser per això no és casualitat que aquesta reflexió arribe just després del 8 de març. Perquè el feminisme fa temps que ens recorda una veritat senzilla però profunda: que el progrés només té sentit si serveix per dignificar la vida.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
