L’aire sembla haver perdut el seny. Ja no conforma els vents de sempre, aquells que formaven part del nostre paisatge emocional. No reconec el mestral que netejava el cel ni el ponent que ressecava la pell, ni tampoc el gregal que arrissava la mar. L’aire actual arriba amb un altre to, amb una altra intensitat. Les ràfegues superen el que recordàvem: cops secs que fan tremolar fanals, palmeres, persianes i estructures. De dalt a baix del nostre país, la frase corre de boca en boca: el vent ja no és com abans.
Per entendre què està passant, cal començar pel més simple. El vent és aire en moviment, i l’aire es mou perquè hi ha diferències de pressió que depenen de la temperatura. Allí on l’aire s’escalfa, s’enlaira; on es refreda, baixa. El planeta és un sistema d’equilibris subtils. Si alterem la temperatura, alterem també el moviment. I això és exactament el que estem fent.
La Terra s’escalfa, però no de manera uniforme. L’Àrtic accelera molt per damunt de la mitjana global. Els oceans acumulen calor com una bateria silenciosa i l’alliberen quan el sistema es descompensa. Les masses continentals, en canvi, s’escalfen amb rapidesa i es refreden amb brusquedat. Aquest desajust modifica els gradients tèrmics —les diferències que impulsen els corrents atmosfèrics— i altera els patrons de circulació del planeta.
En resum: més calor implica més energia en joc. I més energia significa fenòmens més intensos. Potser no bufa més sovint que abans, però quan ho fa, ho fa amb més força i amb menys previsibilitat. El Intergovernmental Panel on Climate Change ho assenyala amb claredat: no sempre augmenten les mitjanes, però sí els extrems. El que es desplaça no és la rutina, sinó el llindar del que abans consideràvem extraordinari.
A la Mediterrània, el panorama es complica. La mar, cada vegada més càlida, actua com un dipòsit d’energia latent. Quan aquesta calor s’allibera cap a l’atmosfera, incrementa la inestabilitat. El calendari climàtic es desdibuixa. Tenim vents d’estiu que semblen d’hivern i temporals de gener amb aire d’octubre. La sorpresa s’ha convertit en norma.
I la sorpresa, en matèria climàtica, és un problema. Perquè quasi tot el que hem construït —infraestructures, cultius, assegurances, normatives— reposa sobre estadístiques d’un vent i d’un clima que ja no existeixen. Continuar planificant amb eixe patró és com navegar amb un mapa antic: pot servir per orientar-se, però no garanteix arribar a port amb seguretat.
Davant d’això, la paraula clau és adaptació. No és una capitulació, sinó un exercici de lucidesa. Si sabem que els episodis de vent intens seran més freqüents, menys estacionals i més virulents, hem de repensar tot allò que hi està exposat.
Construir, per exemple, serà diferent. Les cobertes hauran d’ancorar-se amb més rigor; els sistemes de fixació, reforçar-se; i les instal·lacions exteriors —plaques solars, pèrgoles, bastides— hauran de calcular-se tenint en compte escenaris futurs. En molts pobles valencians encara hi ha teulades tradicionals que mai no van imaginar ràfegues extremes. Facilitar la seua rehabilitació amb criteris de seguretat climàtica no és una extravagància tècnica: és una necessitat bàsica. La resiliència no pot ser una opció premium.
L’urbanisme també ha d’aprendre a llegir l’aire. Hi ha carrers que es comporten com autèntics tubs aerodinàmics, amplificant les ràfegues. Introduir barreres verdes, crear espais que dissipen l’energia del vent i integrar arbrat amb funció protectora és una manera intel·ligent de reduir riscos. La infraestructura verda no només refresca, sinó que també esdevé un coixí davant els temporals.
Seguint aquest fil, cal recuperar la saviesa adaptativa del medi rural. Al camp, el vent deixa empremta immediata: una ràfega pot fer caure la taronja madura, tombar oliveres joves o esquinçar un hivernacle en plena campanya. Darrerament hem anant eliminant tanques vegetals i tallavents per guanyar metres de producció, però ara redescobrim que aquelles franges d’arbres eren una assegurança natural. Recuperar-les és recuperar coneixement ancestral. Diversificar cultius, ajustar calendaris i promoure sistemes més complexos, menys dependents del monocultiu, reforça la resistència davant un clima més erràtic.
La mobilitat tampoc queda al marge. Camions bolcats, trens aturats, ports tancats abans d’hora: el vent intens ja no és una anècdota meteorològica, sinó un factor de risc estructural. Caldrà revisar protocols, infraestructures i formació professional amb aquesta realitat al centre. Els mapes de vent passaran de ser curiositats tècniques a eines essencials de gestió.
El sistema energètic, que sovint associa el vent amb oportunitat, també ha de fer els deures. Els aerogeneradors, les línies elèctriques i les instal·lacions fotovoltaiques han de dimensionar-se per suportar velocitats superiors als registres històrics. I alhora, caldrà impulsar la descentralització —xarxes locals i generació distribuïda— per reduir vulnerabilitats. Quan una gran línia falla, una comunitat energètica ben connectada pot mantenir el batec del territori.
El debat públic s’ha centrat sobretot en reduir emissions, i és imprescindible continuar així. Però el sistema climàtic no respon com un interruptor. Té inèrcia i memòria física. Encara que actuem amb contundència, els episodis extrems seguiran marcant el compàs del present. Per això l’adaptació ja no és ajornable.
El primer pas és mental: assumir que el clima actual ja no és el que guiava el ritme d’un temps passat. El clima del futur no serà una còpia lleugerament més càlida, sinó un escenari amb regles noves. Incorporar la variable climàtica a qualsevol decisió —un projecte urbanístic, una inversió agrícola, una assegurança o un pla d’emergència municipal— hauria de ser tan natural com consultar el pressupost.
Aquesta nova mirada no implica pessimisme, sinó maduresa. Acceptar la transformació és una forma d’atenció col·lectiva. Potser el vent siga la metàfora exacta del nostre temps: invisible, però carregat d’energia; imprevisible en aparença, però regit per lleis físiques que podem comprendre. No es tracta de desafiar-lo, sinó d’aprendre a conviure-hi amb intel·ligència i respecte.
Perquè el que està en joc no és només la integritat d’una teulada o d’un camp de tarongers. És la nostra capacitat de llegir els senyals de la natura i actuar en conseqüència, d’avançar-nos a allò que ja sabem inevitable.
El vent continuarà bufant. La qüestió és si nosaltres continuarem fent com si res, o si, finalment, decidirem ajustar-nos al temps que ja tenim damunt —amb els peus a terra i la mirada al cel.
