Diuen que la humanitat em vol salvar. Bé, no tota: només alguns de vosaltres, humans, els mateixos que m’infecteu. Però no cal. Ho confesse amb un somriure tectònic, lent, ple de paciència mineral. No necessite la vostra compassió ni la vostra redempció. Sé continuar sense vosaltres, com he fet sempre. Sóc immensament més vella, més sàvia i més pacient que qualsevol dels vostres imperis o revolucions.
He sobreviscut a glaciacions, a allaus còsmiques, a silencis de milions d’anys. He vist continents que s’abraçaven i es trencaven, mars que pujaven per devorar selves, deserts que florien i morien. He conegut les meues pròpies nits fosques: cinc extincions massives que esborraren la major part de la vida que m’habitava —la del final de l’Ordovici, quan els oceans es glaçaren; la del Devonià, quan els mars moriren d’asfíxia; la del Pèrmic, quan gairebé tot va callar; la del Triàsic, quan el foc cremà el món; i la del Cretaci, quan un asteroide apagà el regnat dels dinosaures. Després de cada catàstrofe, la vida —tenaç i impacient— s’ha reinventat. Cada renaixement ha deixat en mi una nova manera de respirar, de tremolar, de florir.
Per això, quan vosaltres, Homo sapiens sapiens, parleu de “salvar el planeta”, jo somric amb la calma que només dona haver vist morir mil mons sense drama. No, no és a mi a qui cal salvar. Soc jo qui vos sosté. Soc jo qui vos permet existir. El que està en joc no és la meua continuïtat, sinó la vostra.
Jo continuaré girant al voltant del Sol amb o sense vosaltres. Els vostres ossos, temples i versos es convertiran en pols, i una altra forma de vida —potser més humil— florirà. O potser no. Potser no hi haurà cap vida durant milions d’anys. No em cal. Jo sé esperar.
Sou només una línia breu dins la meua biografia infinita. Un episodi quasi invisible entre milers de milions d’anys. Fa tot just dos-cents mil anys vau començar a caminar sobre dues potes, a fer foc, a contar històries. Sou l’anècdota que es creu relat.
La vanitat vos ha dut a imaginar-me al vostre servei: carreteres com artèries, preses com cicatrius, ciutats que s’il·luminen per por a mirar les estrelles. Vos enorgulliu d’haver-me domesticat, però m’infecteu com un paràsit menor, quasi inofensiu. I ara, quan el sòl tremola sota els vostres peus febles, pronuncieu paraules com “crisi climàtica”, buscant un enemic exterior.
No enteneu que és la vostra crisi. Jo ja n’he superat de pitjors. Soc testimoni del que podeu fer i del que sou capaços d’ignorar. Alguns ni tan sols s’assabenten del que està en joc. No veuen que el que perilla és la vida humana tal com la coneixeu, que l’esteu matant amb les vostres pròpies mans. Són aquells que tanquen els ulls i riuen del perill. A mi no em poden ofendre: només vos condemnen a una extinció inconscient, sense l’honor de la lucidesa.
He respirat atmosferes saturades de sofre, he suportat oceans àcids, he vist desaparèixer continents sencers. Però vosaltres, pobres animals racionals, depeneu de quatre condicions precises: una atmosfera fina i lleugera, aigua en estat líquid, una temperatura suau i un equilibri químic tan fràgil que es trenca amb un alé vostre. Sense aquests fils invisibles, sou vosaltres —no jo— els qui desapareixereu en silenci.
Parleu de sostenibilitat amb veus solemnes, però el que voleu és allargar la partida. És humà voler continuar estimant, cantant, menjant, contant històries davant el foc. Però si voleu sobreviure, no vos enganyeu: la vostra lluita ha de ser egoista. No es tracta de salvar-me, sinó de preservar les condicions que fan possible la vostra vida. L’atmosfera, el cicle de l’aigua, la fertilitat de la terra, el ritme de les estacions… tot allò que vos sosté i que ara destruïu amb les vostres pròpies mans.
Jo puc regenerar-me. Ja ho faig. Bacteris que no coneixeu esborraran les vostres petjades. Hi ha boscos creixent sobre les ruïnes de les vostres fàbriques i centrals nuclears. El que potser no tornarà és la vostra música, la vostra memòria, la vostra mirada interrogadora. Si desapareixeu, s’apagarà amb vosaltres la consciència que em mira.
I el cosmos continuarà, indiferent, com sempre.
Sou conscients però no savis. Eixa és la vostra tragèdia. Veieu el perill, l’enteneu, i tot i això continueu traspassant-lo. Vos dol la sequera, vos horroritza l’incendi, però compreu més cotxes, més plàstic, més tranquil·litat envasada. Viviu amb pressa, com si el temps vos deguera alguna cosa.
A les ciutats on el ciment devora horts i marges, encara queden corredors de terra que recorden com era respirar el vent. Potser per això m’agraden més els qui afonen les mans en la terra que els qui especulen amb ella. Els primers em coneixen: entenen que la vida és conreu, no conquesta.
Parleu molt de transició ecològica, d’energies verdes, de fulls de ruta i plans estratègics. I sí, potser això vos done temps, potser un segle més. Però el que realment necessiteu no és més tecnologia, sinó més humilitat. No confongueu el progrés amb la redempció. La redempció, si existeix, passa per aprendre a viure amb el límit. He escoltat els vostres debats sobre decreixement, sobre si és possible una altra economia. Jo només pense que fa milions d’anys vaig veure formacions de corall que s’autoregulen millor que vosaltres. L’equilibri no necessita discursos, només respecte pel ritme. Si sabéreu escoltar la lentitud, descobriríeu que no cal créixer per existir.
Tanmateix, he de reconéixer-vos una cosa: mai cap espècie m’havia afectat com vosaltres. Cap vida havia deixat una empremta mínimament profunda ni m’havia fet sentir el seu pes insignificant, com ho feu vosaltres.
Sou una espècie capaç de pensar la vostra pròpia extinció, d’escriure poemes sobre el col·lapse, d’inventar cançons per endolcir el vertigen. Per això pense que encara hi sou a temps. No per salvar-me —que no ho necessite—, sinó per reconciliar-vos amb la vostra condició breu. He vist civilitzacions que sabien morir amb dignitat, que construïen temples sabent que el desert els menjaria, però ho feien igualment per sentir-se part d’un cicle més gran.
Feu això també: canteu, construïu, sembreu, estimeu. I feu-ho sabent que tot acabarà. Només així sereu veritablement humans.
He sentit que algun de vosaltres em definia com “un ésser viu immens” del qual sou una funció. Potser sí: un somni, una forma de consciència efímera dins la meua pell de pedra i aigua. I, com tots els somnis, un dia s’esvairà sense traça.
No em dol. El món no s’esgota amb vosaltres; simplement canvia de llenguatge.
Allò que sí podríeu deixar-me, abans del silenci, és una memòria amable. No més ciment, ni satèl·lits, ni guerres pel liti. Deixeu-me una petjada suau: un mosaic de camins verds, unes muntanyes netes, una mar menys bruta. Deixeu-me el record d’una espècie capaç de pensar amb el cor.
Jo no demane res. Mai no he demanat res. Només escolte i espere. Quan l’últim de vosaltres tanque els ulls, la meua respiració continuarà: els rius excavant valls, els volcans despertant de tant en tant, el vent esculpint les dunes com sempre.
I jo —amb una nova pell, amb una altra fauna i altres noms— continuaré el meu viatge sense pressa. I si algun dia, entre les meues capes de fòssils i records, algú percep el rastre de la vostra veu, potser somriuré.
Un somriure lent, geològic, abans de seguir el meu camí infinit pel cosmos.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
