Al País Valencià, mirar el cel sempre ha sigut una manera de llegir el futur. Les nostres mares i iaios sabien interpretar un núvol, l’olor de terra mullada o un canvi en la direcció del vent. Era una saviesa arrelada i compartida, transmesa de generació en generació.
Al meu poble, la Vall d’Uixó, encara hi ha qui diu: “Boira a Pipa i al Castell: pica espart i fes cordell.” El refrany indicava que, si el cel es tapava sobre aquestes dues muntanyes que encerclen la vall, plouria segur. Aquell dia no es podia eixir al camp, i per això valia més quedar-se a casa a fer cordell i preparar espardenyes. Era meteorologia popular en estat pur: una ciència nascuda de l’observació i de la relació íntima entre natura, territori i ofici.
Hui, però, mirem el cel amb incertesa i temor. No sabem si vindrà una pluja desbocada, una nit tropical, un vent càlid que socarra els cultius o una tardor que no arriba. En temps d’emergència climàtica, la meteorologia és molt més que la ciència del temps: és una eina per protegir la vida i el territori. Llegir, mesurar i anticipar els fenòmens meteorològics permet salvar collites, planificar infraestructures, evitar víctimes i entendre la transformació del nostre entorn.
També és essencial per corregir anys i panys d’errors humans: urbanitzacions sobre antics barrancs, habitatges en zones inundables, cultius en vessants inestables o polígons en antics aiguamolls. Ben aplicada, la meteorologia pot posar-nos sans i estalvis, guiar les decisions públiques i orientar el desenvolupament territorial: on construir, on produir i de quina manera habitar.
La meteorologia no és una simple predicció del temps: és una ciència complexa i multidisciplinària, que combina física, matemàtiques, enginyeria, geografia, informàtica i observació directa del medi. Darrere de cada previsió hi ha càlculs massius, satèl·lits, sensors i algoritmes que requereixen una infraestructura tecnològica i humana d’alt nivell.
Necessita desenvolupament, investigació i inversió sostinguda. El coneixement meteorològic és tan estratègic com la biomedicina o l’energia, perquè d’ell depenen la seguretat, la planificació territorial i la supervivència de sectors com l’agricultura, el turisme o la indústria.
A més, la innovació i el treball de les pimes són clau. Empreses tecnològiques locals poden aportar solucions en sensors, dades obertes o models de predicció climàtica. La meteorologia del futur no serà només d’universitats i laboratoris, sinó també de xicotetes empreses que connecten la ciència amb el territori i amb les necessitats quotidianes de la societat.
El Consell hauria d’entendre que apostar per aquesta aliança —ciència, empresa i territori— és invertir en país. Sense un sistema meteorològic potent, el futur serà més car, més incert i més insegur.
Fa no tant, parlar del temps era una conversa amable i previsible. Hui és parlar de política, d’economia i de supervivència. Al nostre territori hem viscut tempestes breus però devastadores, estius sense fi, pluges torrencials i sequeres persistents. El clima ja no segueix els patrons que sostenien l’agricultura, el turisme o la vida quotidiana.
Per això, la meteorologia ha deixat de ser un luxe acadèmic per esdevindre una necessitat estructural. Requereix recerca constant, tecnologia avançada i una xarxa d’observació integrada en les polítiques públiques.
Sense dades no hi ha ciència, i sense ciència no hi ha prevenció. Cada dia, milers d’estacions meteorològiques recullen informació, però cal preguntar-se: qui la gestiona, amb quins recursos i amb quin aprofitament real?
El País Valencià compta amb l’AEMET i amb AVAMET, una xarxa ciutadana exemplar. Centenars de voluntaris aporten dades locals que permeten entendre amb precisió el que passa a cada vall, serra o comarca. Però aquesta riquesa continua infrafinançada i poc reconeguda.
La inversió estable i la connexió entre dades i decisió política són imprescindibles: la dada sense decisió és inútil, i la decisió sense dada és pura improvisació.
Les alertes meteorològiques no poden quedar-se en comunicats genèrics. Han d’activar protocols educatius, sanitaris, urbanístics i agrícoles. Una onada de calor hauria d’activar mesures en escoles i hospitals; una tempesta intensa, els drenatges urbans i els dispositius d’emergència; una sequera, la planificació agrària i hidrològica.
Moltes catàstrofes recents no són només naturals, sinó conseqüència d’una ordenació del territori que ha ignorat la realitat meteorològica. La meteorologia ha d’estar al centre de la planificació territorial, no sols per evitar desastres sinó per orientar el desenvolupament: on cal construir, quins cultius són viables i com adaptar-nos als nous patrons climàtics.
El País Valencià és un mosaic climàtic: el que passa a Morella no s’assembla gens al que passa a la Safor, ni la Plana és com el Vinalopó. Aquesta diversitat exigeix recerca pròpia i professionals arrelats al territori.
Universitats com la de València, la Politècnica o la Jaume I disposen d’equips potents, però sense estratègies compartides ni finançament estable. Cal una aposta clara del Consell per enfortir la ciència meteorològica, connectant-la amb la protecció civil, la gestió de l’aigua i la planificació territorial.
Recuperar la saviesa popular meteorològica pot complementar la ciència moderna. Els refranys, l’observació del paisatge i la memòria dels majors poden sumar-se a la tecnologia per construir una meteorologia arrelada, pròpia i participativa.
Cada euro invertit en meteorologia pot estalviar centenars de milers d’euros en danys econòmics i pèrdues humanes. Un sistema d’alerta ben dotat salva vides i protegeix collites, però les polítiques públiques continuen prioritzant les grans obres davant la prevenció.
Es projecten murs i canals mentre es retallen partides per a sensors, recerca i equips humans. És una miopia estructural. Una societat que desconeix el seu cel difícilment sabrà defensar la seua terra.
Cada vegada més empreses entenen que la meteorologia és una garantia de seguretat i eficiència. Sectors com el logístic, l’agroalimentari o l’energètic contracten serveis meteorològics per anticipar riscos i protegir treballadors i processos.
Al País Valencià, empreses referents del sector agroalimentari utilitzen ja informes meteorològics per planificar operacions i garantir la seguretat del personal davant la calor extrema o les tempestes. És un exemple clar de com la ciència del temps pot integrar-se en la gestió empresarial amb resultats tangibles.
Aquesta cultura preventiva hauria de ser norma i no excepció. Incorporar la meteorologia a la gestió corporativa redueix riscos, millora la competitivitat i demostra que la responsabilitat ambiental també és eficiència econòmica.
La meteorologia no és només cosa de científics o governs: és una altra responsabilitat compartida. La ciutadania ha d’aprendre a valorar-ne el paper com a eix preventiu, entendre que darrere d’una alerta hi ha hores d’anàlisi i observació, i actuar amb responsabilitat col·lectiva.
Conéixer el funcionament del clima, comprendre els avisos i respondre amb prudència pot marcar la diferència entre el risc i la seguretat. La prevenció comença a casa, al poble, a cada decisió sobre el territori.
Una societat formada és més resilient. La cultura meteorològica ha d’integrar-se en l’educació ambiental i cívica. Saber llegir mapes, entendre què és una DANA o com actuar davant una alerta són competències essencials del segle XXI.
A les escoles, parlar del temps pot ser una finestra per entendre la ciència i el territori, però també per reconnectar amb la cultura del paisatge i amb aquella relació ancestral amb la natura que ens feia prudents i savis.
El clima és ja protagonista del nostre temps. Entendre’l i anticipar-lo és un deure col·lectiu i una responsabilitat institucional.
Mirar al cel és, hui, una manera de defensar la terra. Fer-ho amb rigor científic, amb innovació, amb inversió i amb consciència ciutadana és apostar per una societat que aprén dels seus errors i que utilitza la ciència no sols per predir, sinó per decidir.
Com deia Bob Dylan, “The answer, my friend, is blowing in the wind.”
La resposta, amic meu, continua bufant en el vent: cal saber escoltar-la. Només amb una meteorologia forta, arrelada i humana podrem viure d’acord amb el nostre cel —com sabien fer els nostres iaios, quan bastava mirar Pipa i el Castell per saber què tocava fer aquell dia.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
