Cada cop que una ventada arranca teulades, que un incendi devora una serra sencera o que una dana transforma un carrer en un riu i remou els fonaments de les cases, repetim el mateix mantra: “caldrà reconstruir”. I és cert: reconstruir és imprescindible —la gent necessita sostre, llum i seguretat—, però hem d’assumir d’una vegada que el nostre vincle amb el territori no pot basar-se només en reaccionar davant la desgracia, ni en el benefici d’uns quants.
El País Valencià viu de ple la crisi climàtica. No és un futur hipotètic, sinó un present obstinat: pluges o sequeres extremes, calorades interminables, incendis simultanis, riuades sobtades, regressió accelerada de la costa, ventades que arrosseguen fanals i arbres. Per això, la gestió del risc no pot limitar-se a apagar focs i comptar danys. Necessitem un relat i una pràctica noves, fonamentades en cinc verbs que haurien d’ordenar tota política climàtica: ANTICIPAR, PREVINDRE, ACTUAR D’URGÈNCIA, RESTAURAR I MILLORAR.
ANTICIPAR és comprendre els senyals del territori, és llegir allò que el territori ja està anunciant. No podem continuar sorprenent-nos de cada DANA com si fora un fenomen desconegut. Les pluges del 2019 a la Vega Baixa, les del 2024 a l’Horta Sud i la Ribera o les acumulacions d’aigua al Baix Maestrat no són excepcions: són conseqüències directes d’una Mediterrània que s’escalfa, tempestes que es tornen explosives i una ordenació territorial que no absorbeix la intensitat dels nous episodis.
El nostre litoral també parla. A Tavernes, Piles, el Saler, Almenara o Moncofa, la mar erosiona dunes, arranca passejos marítims i posa en risc edificacions massa pròximes a l’aigua. La regressió no és una amenaça llunyana: és un procés actiu. Anticipar és deixar de fingir que no ho veiem.
Hi ha un altre risc, menys espectacular però igual de letal: les ventades, ben recollides en el Catàleg Valencià d’Emergències. Ràfegues de més de 100 km/h tomben arbres, trenquen línies elèctriques, danyen escoles, col·lapsen carreteres i deixen municipis sencers sense llum ni serveis essencials.
Si repassem aquest catàleg, ja sabem exactament quines emergències es repetiran: inundacions, danes, ventades, onades de calor, episodis de fred sobtat i incendis forestals. No cal ser endeví: és la cartilla del que ja vivim i del que vindrà amb més força si no ens preparem.
Cal dir-ho sense mitges tintes: aquestes emergències no són un capritx del clima ni un retorn als “cicles naturals”. No ens val aquell recurs que afirma que “sempre hi ha hagut DANAs”, “sempre hi ha hagut incendis” o “sempre ha fet calor”. Sí, sempre n’hi ha hagut, però no com ara: no amb aquesta freqüència, intensitat ni velocitat.
Ja hi ha científics que diuen que vivim en l’Antropocè, una etapa en què l’activitat humana —basada en un sistema econòmic extractiu, devorador de territori i alimentat per la lògica del consum accelerat— ha multiplicat els riscos i n’ha creat de nous. Quan urbanitzem riberes, convertim marjals en urbanitzacions, abandonem el bosc, segellem sols amb asfalt i formigó, ampliem ports o continuem depenent de combustibles fòssils, no sols modifiquem el paisatge: modifiquem les condicions que transformen una tempesta en un desastre, un incendi en un infern o una llevantada en una destralada al litoral.
Reconéixer aquest origen antropogènic no és buscar culpes individuals sinó assumir la responsabilitat col·lectiva per poder actuar.
PREVINDRE per reduir la vulnerabilitat abans de l’arribada del desastre és una tasca callada, constant i imprescindible. És la que no ix als informatius però evita que un problema es convertisca en una catàstrofe.
El bosc valencià ho exemplifica amb claredat. Allà on hi havia ramats, horta de muntanya i aprofitaments forestals, ara hi ha finques abandonades, massa combustible acumulat i senders perduts. Un incendi no comença amb una espurna, sinó dècades abans, amb la deixadesa del territori. Previndre és recuperar el mosaic agroforestal, dignificar els oficis forestals, aprofitar la biomassa i mantindre el bosc viu i actiu.
Amb les inundacions, previndre implica respectar els rius. No podem canalitzar-los eternament. L’aigua té memòria i, quan trenca un mur, només busca el camí que li van prendre. Renaturalitzar riberes, reduir la impermeabilització urbana i reservar zones d’expansió és previndre en estat pur.
A la costa, previndre significa protegir dunes, marjals i salobrars, que són les nostres defenses més eficaces. Construir-hi damunt és condemnar-nos.
En les ventades, previndre és revisar l’arbrat urbà, reforçar infraestructures, soterrar línies vulnerables i garantir que cap poble quede incomunicat durant hores.
Previndre és evitar que el desastre arribe o que siga insuportable quan ho faça.
ACTUAR D’URGÈNCIA per salvar vides quan el temps s’accelera és el moment més crític entre previndre i restaurar. Quan cada minut compta, quan el foc avança amb vent, quan un barranc es desfoga o quan una ventada deixa mitja comarca a les fosques.
Actuar d’urgència significa tindre protocols clars, equips formats, comandaments reconeguts, logística preparada i confiança ciutadana. És saber què fer, com fer-ho i en quin ordre. I, sobretot, tindre definits qui fa què, per a quina finalitat, on, quan, com i amb quins recursos. Sense aquesta informació interioritzada, l’emergència es converteix en caos.
No és una qüestió de diners, sinó d’organització interioritzada. Cuba n’és un exemple recent: l’últim huracà al Carib ha deixat víctimes mortals en països més rics, però a Cuba no n’hi ha hagut cap. Per què? Perquè allí l’anticipació i l’actuació d’urgència funcionen: evacuacions preventives, informació contínua, voluntariat organitzat, personal entrenat i una cadena de comandament clara.
Actuar d’urgència és salvar vides. És decidir, literalment, entre la tragèdia i la salvació.
RESTAURAR implica reconstruir pensant en el demà, no tornar exactament al que ja ha fallat. Quan baixa l’aigua, amaina el vent o s’apaga l’incendi, comença la fase de restauració.
Després d’un incendi, no podem repoblar de qualsevol manera. Cal respectar ritmes naturals, afavorir espècies resilients, evitar erosions i crear franges de protecció. La muntanya no pot convertir-se en un polvorí cada deu anys.
Després d’una DANA, restaurar és repensar el drenatge, millorar la permeabilitat urbana i reforçar riberes. Després d’un temporal de mar, restaurar és recuperar les funcions ecològiques del litoral —no sols la postal turística—, reactivar dunes i renaturalitzar fronts litorals.
Després d’una ventada, restaurar és reforçar infraestructures, no només reparar-les amb presses.
Restaurar és refondre el territori perquè siga més fort i més preparat.
MILLORAR, per aprendre i no repetir errors, vol dir analitzar què ha fallat, actualitzar protocols, reforçar equips, formar professionals, obrir dades i compartir coneixement amb la ciutadania. Massa sovint actuem com si cada emergència fora la primera. Ens manca memòria institucional, transparència i cultura pública del risc.
Cal afegir una veritat sovint ignorada: aquest cicle —anticipar, previndre, actuar d’urgència, restaurar i millorar— no és només protecció civil; és també una oportunitat econòmica colossal. Cada franja de protecció forestal, cada renaturalització de riu, cada reforç d’infraestructures, cada pla de drenatge, cada restauració postincendi o posttemporal pot ser executada per pimes locals, empreses de proximitat que coneixen el territori i hi treballen des de sempre.
Aquest model crea ocupació estable, fixa població a zones rurals, activa oficis en desaparició i fa circular la riquesa dins del país. No depén de multinacionals ni de macrocontractes: depén del teixit menut que sempre ha sostingut els pobles del País Valencià.
Convertir la resiliència climàtica en activitat econòmica és trellat pur: posar el territori a treballar per ell mateix i per la seua gent.
Els temporals no marxaran. Les danes tornaran. Els incendis, les ventades i la regressió costanera continuaran. No hi ha decret que ho ature.
Però la manera com ens afecten sí que pot canviar. I això depén de la nostra capacitat d’anticipar, previndre, actuar d’urgència, restaurar i millorar.
Si fem això, deixarem de ser un país que tremola i passarem a ser un país que respon. Un poble que no espera la pròxima desgràcia, sinó que s’hi prepara. Una societat que aprén, s’adapta i protegeix.
La crisi climàtica ja ens desafia. Ara ens toca decidir si volem córrer darrere del desastre o avançar per davant d’ell.
