L’altre dia, en una conversa de bar —vesprada de divendres, d’aquelles que enceten el cap de setmana i on acabem arreglant el món sense eixir del local— discutíem si l’alcaldessa del meu poble havia fet bé d’anar o no a Fitur, aquella gran fira del turisme que s’ha celebrat fa ben poc i on cada municipi intenta vendre’s com si fora el centre del planeta. Uns deien que cal estar on es decideixen les oportunitats; altres, que tot allò és més escenografia que realitat.
I com passa sovint, d’una cosa passàrem a una altra. De Fitur al clima. Del clima al futur. I aleshores un amic deixava caure la seua teoria amb un somriure de pillastre i una lluentor d’esperança als ulls: «El País Valencià viurà una era d’or del turisme». Ho deia entre glop de cervesa i mos de cacau, com qui anuncia una bona nova. El raonament, tan senzill com seductor, semblava incontestable: hiverns més suaus, estius que ja duren mitja vida, temporada alta quasi tot l’any. Més sol, més gent, més diners, més alegria.
Dit així, sobre aquelles taules amb publicitat d’una marca de cervesa, sonava fins i tot lògic. Si el bon oratge s’allarga, també s’allarga la prosperitat. I si s’allarga la prosperitat, qui gosarà discutir que no anem bé? És eixa lògica circular que tant agrada a les converses de bar: breu, optimista, de digestió fàcil. Però la geografia —com la realitat— no fa l’aperitiu; no viu d’optimismes, viu de límits.
María José Vinyals, geògrafa, professora, catedràtica i observadora tenaç d’aquest país que canvia de pell, pot obrir-nos els ulls i desfer aquella falsa lògica entre clima i futur. Ella no predica ni alça la veu: et fa mirar. Parla des del mapa, però també des de l’experiència acumulada d’anys veient com la terra es transforma mentre la política arriba sempre tard, cansada i amb presses. Quan l’escoltes, entens que llegir el paisatge és com llegir un text antic: hi ha memòria, hi ha cicatrius, hi ha advertiments.
I el que diu no convida gens a l’autocomplaença.
Segons Vinyals, el sector turístic valencià ja comença a veure-li, com aquell que diu, les orelles al llop de la crisi climàtica. No és literatura apocalíptica ni titular cridaner: és constatació. El clima ha canviat, i el nostre model econòmic —massa dependent del sol i la platja— encara no ha après a digerir-ho.
És cert que els hiverns s’han tornat més tous. Que el fred ja no punxa com abans, que el sol s’afanya a aparéixer mesos abans, que l’estiu arriba i es queda, instal·lat com un paràsit. Si només miràrem els números, tot semblaria una bona notícia: hotels oberts mig any, més ocupació, més consum, més moviment. Però el territori sempre acaba passant factura de tot allò que suporta.
Allargar la temporada no és només tindre més dies de feina; és tindre més dies de desgast. Més energia per mantindre l’aire condicionat quan les nits es tornen irrespirables. Més aigua per regar jardins i omplir piscines mentre les serres es moren de set. Més trànsit, més soroll, més pressió sobre unes infraestructures que ja feien curt al juliol i ara van al límit de maig a octubre. Tot eixe dinamisme que sobre el paper sembla progrés, sobre el terreny és càrrega afegida.
I encara hi ha la paradoxa grossa: fa millor temps, però també fa massa temps. Aquells visitants que venien buscant la brisa suau, la llum mediterrània i les nits per traure la cadira a la fresca comencen a fugir d’una calor enganxosa que no perdona ni a les ombres. Busquen altres latituds, altres climes, altres respiracions. I no els pots culpar: fins i tot els qui vivim ací, a voltes, voldríem escapar-nos del termòmetre.
El turisme, com l’amor, viu de sensacions. I la seguretat n’és una de bàsica. Les notícies d’inundacions sobtades, de carrers convertits en torrents, d’onades de calor amb avisos rojos, de càmpings evacuats a correcuita o d’incendis envoltant urbanitzacions i resorts —totes elles expressions directes de la crisi climàtica— ja formen part del nostre fons d’armari emocional. No cal que t’haja passat a tu: n’hi ha prou d’haver-ho vist un parell de vegades al mòbil. El turista —cada vegada més informat i també més poruc— ho nota. Consulta aplicacions, mira alertes, compara riscos. I acaba triant destins que percep com a més amables i previsibles.
El Mediterrani, que pareixia instal·lat en la calma, l’estabilitat i una certa promesa de pau climàtica, comença a carregar amb la fama de territori vulnerable. Sembla un gir de guió —el paradís convertit en risc—, però en realitat és només la conseqüència d’haver ignorat durant massa temps els senyals del canvi climàtic.
Mentrestant, el nostre territori aguanta com pot. Les platges retrocedeixen a cada temporal, i cada regeneració és un grapat d’arena comprada, una operació cosmètica que dura el que dura un estiu. Els passejos marítims tornen a obrir, els xiringuitos també, i tots fem com si res. Però sabem que el mar és pacient i constant: cada onada recorda que res no és per a sempre, que cada nou espigó té data de caducitat.
A l’interior, el foc marca el seu propi calendari. Els incendis han deixat de ser excepció per convertir-se en rutina, alimentats per sequeres persistents i temperatures extremes, dues cares ben visibles de la crisi climàtica. Muntanyes que abans eren verdor són hui paisatges d’esquelets de carbó. I quan es crema un bosc, no només es perden arbres: es crema la possibilitat d’un altre model econòmic lligat a la natura, al turisme rural, a la vida que podria tornar als pobles.
És un cercle cruel: sense paisatge no hi ha atractiu; sense atractiu no hi ha turisme; sense turisme no hi ha activitat; i sense activitat arriba la despoblació. I quan es despobla, s’empobreix tot: el territori, la llengua, la memòria, la vida quotidiana.
Vinyals insistix que el problema no és ambiental a seques. És estructural i estratègic. L’economia valenciana s’ha fet addicta al turisme, i el turisme s’ha fet vulnerable davant la crisi climàtica. Continuar vivint com si res no haguera de canviar és jugar als daus amb el futur.
La resposta institucional —quan arriba— sol ser reactiva: reparar el que s’ha trencat, tornar a posar l’arena que el mar s’ha endut, apagar el foc, reconstruir la carretera, comptar pèrdues i començar de nou. Any rere any. Aquesta política del pedaç és cara, ineficient i injusta, perquè confon desastre amb destí i fatalitat amb mala planificació.
El canvi climàtic no és un accident: és l’escenari. I si no canviem la mirada, tot esforç serà només resistència provisional. Per això cal passar de reparar a previndre, d’apagar focs a gestionar el bosc, de posar parxes a la costa a ordenar-la amb criteri, de buidar piscines a repensar què fem amb l’aigua i amb la terra.
Gestionar el paisatge, en el fons, és estimar-lo amb intel·ligència. Pensar més en l’equilibri que en la postal, més en els qui hi viuen tot l’any que en els qui només hi passen una setmana. També repensar el turisme: no per renegar-ne, sinó per fer-lo compatible amb la vida que volem.
El que ve de festa i se’n va l’endemà deixa diners, però poca relació. El que s’hi queda, coneix, pregunta, torna. El futur passa per canviar la pressa pel temps viscut, la quantitat pel respecte, el volum per la qualitat. Menys turisme d’usar i tirar i més estades que deixen rastre humà, no només petjada ecològica.
Al remat, el debat ja no és només sobre turisme ni tan sols sobre clima. És sobre quin país volem ser. Si volem continuar venent-nos a Fitur com si el futur fora una postal eterna de sol, o si preferim escoltar el territori quan ens parla baix, però clar.
Perquè el llop no pica a la porta: ja fa temps que volta pel pati. I ja se li veuen les orelles entre la calor i el soroll del bar, entre el fum d’un incendi i la ressaca d’un temporal. Nosaltres, mentrestant, demanem una altra ronda. «Fa un oratge magnífic», diem. I sí, fa sol.
