Hi ha fronts que, en la gran guerra global, són quasi invisibles. No tenen sacs ni parapets, ni tan sols municions. Només tenen aixades, branques, tractors i ramat. Però, sobretot, tenen gent. Gent que no eixirà als informatius si no és per mostrar les seues ferides, gent que no rep cap premi per fer possible la vida: alimentar-nos.
Parlem dels llauradors, de les llauradores, i també dels ramaders i ramaderes. Parlem de la gent del camp. De la gent que s’alça amb la llum i s’adorm pensant en la collita, o en el benestar dels seus animals. I al capdavant d’aquesta frontera d’esperança hi ha organitzacions que mai no han deixat de lluitar, com la Unió Llauradora i Ramadera.
El canvi climàtic no és una amenaça llunyana per a la gent del camp. És una realitat que es palpa en cada gota freda, en cada tempesta de pedra, en la floració que s’avança, en les plagues que abans no hi eren. Les terres del nostre País Valencià ja en noten els efectes, i ben fort. Però mentre el Consell es limita a fer declaracions buides de contingut, hi ha llauradors i ramaders que es deixen la pell per aguantar, resistir, adaptar-se i, sobretot, per no desaparéixer.
Figures com Joan Brusca, amb el seu saber tradicional i la mirada posada en la innovació; com Ramón Mampel, veu imprescindible de la dignitat agrària; com José Ramón Urbán, que va entendre com ningú la necessitat d’organitzar-se per no ser engolits pel mercat salvatge; com Josep Botella, referent històric de lluites justes i valentes; com Joan Ramón Peris, que va començar a fer sentir la veu de la terra en fòrums de decisió, i com Carles Peris, que manté la força en el nostre temps difícil, són part del suport que encara ens sosté. Alguns, com Brusca o Urbán, ja no són amb nosaltres, però el seu llegat segueix ben arrelat en cada tros de terra treballada.
Són camp, ànima, pols i ètica. I també són les dones que, silenciosament però amb valentia, han sostingut explotacions familiars i han defensat el territori amb mans plenes de terra i de cura. La lluita per un camp viu és també una lluita feminista, on la veu i el treball de la dona són indispensables.
També són els treballadors i treballadores de la Unió. Professionals compromesos que han organitzat i vertebrat les comarques del nostre país, oferint noves ferramentes per a una feina tan necessària, dignitat i acompanyament a qui viu del camp. Són ells i elles els qui han estat al costat dels llauradors i ramaders quan més falta feia, explicant normatives, tramitant ajudes, assessorant, escoltant i resistint colze a colze. Sense aquest múscul invisible, la Unió no seria el que és: una organització arrelada i útil, capaç de transformar la realitat des de la base.
Perquè no hi ha adaptació possible sense democràcia al camp. No podem parlar de mitigació si qui produeix els aliments està sotmès a intermediaris, a la gran distribució, a preus imposats des de despatxos llunyans del territori. No es pot parlar de sostenibilitat si la nostra terra està ofegada per una burocràcia inacabable, per la indiferència institucional i per un relat urbà que tracta el camp com un decorat folklòric.
En la Unió ho tenen clar. Per això no demanen caritat: demanen respecte. Demanen que les polítiques agràries no es facen sense la gent del camp. Que les mesures de transició ecològica es construïsquen a partir de la saviesa de qui ha gestionat la terra durant generacions. Que la sobirania alimentària no siga una frase buida, sinó un pilar fonamental del nou model de societat que volem per al País Valencià.
Sobirania és això: decidir què mengem, com ho produïm i a qui beneficia la nostra producció. És entendre que sense llauradors ni ramaders no hi ha futur, no hi ha alimentació saludable, ni territori viu. És apostar pels circuits curts de comercialització, pels preus justos, per la formació agrària i ramadera, pel suport tècnic, per la innovació adaptada i per una gestió intel·ligent de l’aigua i de la terra.
El camp no és el passat. És el present que pot garantir-nos un futur digne. I ací, la Unió, amb la seua mil·lèsima assemblea, amb la seua veu ferma i amb els seus homes i dones que no defalleixen, és un far que ens guia.
Cal dir-ho amb claredat: el canvi climàtic no s’afronta només des dels despatxos, sinó des dels bancals i des de les granges. No es resol amb cimeres ni amb frases buides, sinó amb terres treballades i ramats ben cuidats. Si volem un País Valencià viu, resilient i digne, hem de mirar cap al camp, escoltar-lo, reforçar-lo i protegir-lo.
I sobretot, hem de recordar, com diu la Unió, que sense llauradors ni ramaders, no hi ha menjar. Sense menjar no hi ha vida, i sense vida digna no hi ha democràcia.
Per això, davant l’emergència climàtica, cal menys excuses i més acció; més suport al camp; més justícia agrària; més sobirania.
Perquè la terra no es defensa des de lluny. Es defensa amb les espardenyes posades, la mirada neta i el cor valent.
Com fan, cada dia, la Unió i els seus.
I com hauríem de fer tots.
