Hi ha moments en què el món ens sorprén. Accions pensades per a respondre a una crisi concreta acaben, quasi per accident, generant beneficis inesperats. És el que en diem serendípia: trobar, sense buscar-ho del tot, un regal imprevist. I, quan parlem de canvi climàtic, aquesta serendípia esdevé una oportunitat immensa.
Al País Valencià, enmig d’una realitat ambiental complexa i d’una política sovint allunyada de les urgències socials, s’obre pas una certesa: allò que fem per adaptar-nos o mitigar els efectes del canvi climàtic pot oferir fruits insospitats en altres àmbits de la vida col·lectiva.
La rehabilitació d’edificis per millorar-ne l’eficiència energètica no sols reactiva el sector local de la construcció, sinó que millora la salut dels habitants i reforça la cohesió veïnal. La recuperació d’espais verds urbans no només redueix la temperatura, sinó que crea punts de trobada, escenaris per a la cultura i aules obertes per a l’educació. Els horts escolars ensenyen sobirania alimentària, però també conviure i respectar-se. El foment del transport públic redueix emissions i, alhora, desigualtats. L’energia renovable, quan es promou des de la comunitat, no sols és neta: empodera i democratitza.
Així, una acció darrere l’altra, es van obrint camins cap a una societat més justa, més bella i més cohesionada.
Aquesta és la força de la serendípia ambiental. I en un territori que combina un litoral densament poblat, comarques despoblades, indústries en transició i una ruralitat que persisteix, cal saber aprofitar-la. Perquè, davant del relat de la por i del col·lapse, tenim una narrativa de possibilitats. El motor d’aquest miracle col·lectiu, d’aquest “algoritme invisible” que multiplica beneficis, és la participació ciutadana.
La participació no pot ser una paraula buida: ha de ser una pràctica viva. Quan la gent decideix com vol el seu poble o barri, quina energia vol consumir, com ha de gestionar l’aigua o quin model alimentari vol adoptar, s’activa una intel·ligència col·lectiva més potent que qualsevol algoritme informàtic. Aquest “algoritme màgic valencià” es fonamenta en el coneixement local, en la responsabilitat compartida i en l’orgull de construir comunitat.
Cooperatives energètiques, bancs de terres, xarxes d’intercanvi, festivals culturals amb mirada ecològica, iniciatives de custòdia del territori… No són anècdotes, sinó nodes d’una xarxa resilient que vincula persones, paisatges i projectes. I com més gent s’hi implica, més gran és l’efecte multiplicador.
Aquest model ja és una realitat al País Valencià, encara que sense el ressò mediàtic que mereix. Cada comunitat energètica que uneix pobles i barris, cada taller d’educació climàtica en una escola, cada ajuntament que renaturalitza un parc o repensa la mobilitat amb la ciutadania… Tot això ens allunya de la inèrcia destructiva i ens acosta a un model de vida més digne, alegre i democràtic.
La serendípia ambiental també reforça els valors democràtics: quan la ciutadania té veu, quan el territori compta, quan l’aire net és un dret i no un privilegi, es construeix una política al servei de la vida. Una política que no imposa solucions màgiques des de dalt, sinó que es construeix amb processos compartits des de baix.
També millora el benestar emocional: entorns verds, aire net, comunitats actives i connectades afavoreixen la salut mental; disminuir el soroll urbà, guanyar espai per als vianants, compartir espais de decisió i expressió fa créixer una societat més sana i menys aïllada.
Aquest enfocament multiplicador té un impacte econòmic positiu: la rehabilitació d’habitatges crea ocupació local; les renovables de proximitat redueixen la dependència dels grans operadors; el transport públic i assequible combat l’exclusió social; i un model agrari regeneratiu manté el valor econòmic al territori.
Les empreses també poden liderar aquesta transformació. L’economia verda i circular és un motor d’innovació, diferenciació i arrelament. Invertir en eficiència, sostenibilitat, tecnologies netes i aliances locals aporta avantatges competitius duradors. Les empreses que assumeixen el repte climàtic no només milloren la seua imatge, sinó que guanyen nous mercats i descobreixen formes inèdites de créixer.
I encara poden vindre sorpreses positives que ara ni imaginem: noves maneres de fer empresa, d’organitzar-nos, de crear valor; nous sectors, nous oficis i noves inspiracions. La serendípia no es pot planificar, però sí crear les condicions perquè puga florir.
El turisme, també, pot sumar-s’hi si aposta per la sostenibilitat, el respecte i la participació local: un turisme que regenera, que mostra el paisatge viu i que connecta cultures sense buidar-les.
Tot això forma part d’una estratègia de futur que requereix educació, diàleg i aliances entre sectors, institucions i moviments socials. La serendípia ambiental no és espontània: naix d’una mirada oberta, d’una voluntat de fer-ho millor i de la capacitat de transformar la necessitat en virtut.
Potser no podem predir tots els efectes de la crisi climàtica, però sí que podem multiplicar els beneficis de la nostra resposta: plantar arbres que donen ombra i cultura; crear cobertes verdes que aïllen i inspiren; caminar cap a l’escola i, alhora, cap a una ciutat més humana; transformar una amenaça en catalitzadora de canvi social.
Si ho fem des del País Valencià, amb la nostra diversitat territorial, cultural i climàtica, estarem oferint un model útil a altres pobles del món. Perquè la serendípia climàtica no és només esperança: és una estratègia intel·ligent. I és nostra.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
