La DANA no és una gota freda com aquelles que recordaven els nostres iaios. És un sorteig. Una moneda a l’aire. Un bingo meteorològic. On tocarà hui? Com caurà? Qui serà la víctima demà? A quin poble li tocarà ser el centre del mapa roig?
La setmana passada va tocar en la Plana. Fa només uns mesos, a l’interior del País. A l’octubre, València va ser testimoni d’una de les majors tragèdies humanes recents a Europa: més de 225 morts per les pluges intenses. Però aquest no és un article sobre catàstrofes. És una denúncia. Perquè si la DANA és un sorteig, el que sí que depén de nosaltres és com l’afrontem.
Cada vegada que cau una DANA, parlem de litres per metre quadrat, de ventades, d’alertes grogues, taronja, roges. Parlem de si ha sigut normal o històrica. Però no parlem del que toca: per què el País Valencià, després de dècades d’experiències, continua sent un territori vulnerable i mal preparat? I pitjor encara: per què, amb l’actual Consell, hem entrat en una fase de clara involució?
Una DANA —Depressió Aïllada en Nivells Alts— es produeix quan una bossa d’aire fred es despenja en altura i entra en contacte amb aire molt més càlid i humit en les capes baixes. Aquesta combinació pot generar tempestes molt intenses i localitzades, amb pluges torrencials, granís, ventades i, de vegades, inundacions greus.
A diferència del que es pensa sovint, la DANA no és un fenomen estacional. Pot ocórrer en qualsevol moment de l’any, encara que solen ser més freqüents a la tardor i la primavera. Però amb el canvi climàtic, la seua freqüència, intensitat i imprevisibilitat estan augmentant.
No es tracta de si la DANA és més forta o menys. No és un problema de potència. És un problema d’adaptació. D’urbanisme. D’infraestructura. De gestió. És un problema polític. No podem predir amb precisió on caurà la pròxima DANA, però sabem que en caurà una altra. És qüestió de temps. I, per tant, la resposta no pot ser la improvisació, ni el pla d’emergència fet per a traure pit en una roda de premsa.
La resposta hauria de ser quotidiana. Constant. Fer d’allò extraordinari una normalitat planificada. Planificar sabent que el sorteig de la DANA és un fet estructural. Però això, que semblaria obvi, és ignorat de forma irresponsable —o més que irresponsable— pel Govern.
El govern valencià actual ha decidit mirar cap a un altre costat. En lloc de reforçar els serveis meteorològics, desmantella equips tècnics. En lloc d’impulsar l’urbanisme adaptatiu, obri la mà a l’especulació. En lloc de protegir la costa i els barrancs, permet construir sobre ells. El Consell ha fet de la renaturalització un mot de luxe, i de l’adaptació una extravagància d’ecologistes.
I així ens va. Plou sobre asfalt. L’aigua busca el seu camí, i no el troba. Perquè hem decidit eliminar-lo. Barrancs canalitzats. Rius soterrats. Zones inundables urbanitzades amb jardins superficials i gens “smart”. Els carrers es converteixen en rambles, i les escoles en illes rodejades d’aigua i fang. I, quan toca tancar centres educatius o cancel·lar serveis, tot són presses i improvisacions. Ningú havia pensat que podria passar.
Però ja ho sabíem. Ja sabíem que passaria. I sabíem que ens costaria vides, collites, seguretat. La DANA d’aquesta setmana ha deixat greus danys en l’agricultura de la Plana. Camps arrasats, collites perdudes, famílies sense assegurança, pobles sense drenatge. I el Consell? Decret, tuit, visita amb cotxe oficial i a seguir.
El problema no és la DANA. És el desgovern. És la manca de previsió estructural. És la miopia planificada. El Consell actual viu en una bombolla de retòrica buida. Han convertit el canvi climàtic en una paraula tabú, i la resiliència en un concepte que només coneixen els tècnics que han decidit ignorar.
Cal parlar clar. Adaptar-se no vol dir només construir murs o posar més alertes. Vol dir decidir on es pot edificar i on no. Vol dir repensar el model d’urbanització, protegir les zones verdes, recuperar els espais naturals. Vol dir planificar el transport pensant en els moments de crisi. Vol dir poder tancar escoles amb criteri, ajustar els horaris laborals, garantir serveis públics resistents. Vol dir cuidar, no córrer.
La societat valenciana ha demostrat que pot fer-ho. Hi ha ajuntaments com el d’Alzira, que, tot i la manca de suport del Consell, han començat a fer plans d’adaptació. Hi ha tècnics que lluiten contra la precarietat per mantindre sistemes d’alerta, bancs de dades, xarxes de resposta. Però tot això cau com llàgrimes en la pluja si el govern no fa d’això una política de país.
La prevenció, en aquest nou context, té un risc molt clar: el de no haver fet falta. El de preparar-te i que no passe res. El de tancar l’escola, i que finalment no caiga ni una gota. Però eixe és el preu de la seguretat. I eixa és la consciència que ens falta. Què preferim realment: suportar la crítica per haver tancat a temps, encara que després semble innecessari, o carregar amb la responsabilitat —i potser la culpa— d’haver actuat massa tard, quan ja no hi ha remei possible?
Necessitem consciència. Necessitem valentia. Necessitem institucions que entenguen que la DANA és una realitat estructural, no una anècdota meteorològica. I, sobretot, necessitem fer-ho cada dia. Com si la DANA anara a caure demà, i no l’any que ve. Perquè caurà. I ens tornarà a trobar desprevinguts si no canviem ara.
La DANA, amb la seua destrucció, és el reflex cruel d’un territori que ha estat maltractat. I el govern valencià actual n’és còmplice. Davant del sorteig, no podem continuar jugant amb paperetes marcades. Hem de canviar el sistema, no esperar sort.
Com sempre, el problema no és només la natura. És la política. És el desinterés. És la irresponsabilitat. És el sorteig, la tómbola.
I, per això, cal dir-ho: davant la DANA, o ens adaptem cada dia… o patirem cada vegada. I si això no ho entén el Consell, haurem de fer que ho entenga qui governe després.
