El canvi climàtic és fruit de processos globals immensament complexos, de múltiples causes interconnectades i d’una escala que sovint ens supera. Les grans cimeres internacionals, els laboratoris de recerca i les decisions polítiques a Brussel·les o Nova York semblen, a primera vista, els únics escenaris on es juga aquesta partida. Però nosaltres, com a poble valent i compromés, sabem que la resistència als impactes de l’emergència climàtica no depén només del que es decideix allà dalt. Té també una dimensió local, comunitària i personal que no podem ignorar.
El País Valencià, territori mediterrani vulnerable i alhora ric en potencialitats, coneix bé que el futur es juga també ací baix: als carrers dels nostres pobles i ciutats, a les muntanyes que miren al mar, a les hortes que encara conreen tarongers i creïlles, i a les platges que cada any retrocedeixen un poc més.
En aquest escenari entra en joc la ciència ciutadana, una pràctica que ens recorda que ningú és irrellevant. Cada observació feta amb ulls curiosos, cada dada registrada amb rigor i cada projecte compartit amb veïns i col·lectius socials es converteix en un gra de sorra que reforça el coneixement comunitari. És el millor multiplicador del poder d’acció. Allò que podria semblar xicotet o anecdòtic es transforma, quan s’acumula i s’ordena, en un instrument capaç de condicionar polítiques, protegir ecosistemes i preparar-nos millor davant les adversitats climàtiques.
La ciència ciutadana rescata la gent del paper de simple espectadora i la converteix en protagonista d’una transformació necessària. És un camí que, lluny de ser accessori, esdevé fonamental si volem que la lluita contra el canvi climàtic siga també una construcció compartida i democràtica del model social i econòmic que mereixem.
Fins fa unes dècades, la recerca científica era patrimoni quasi exclusiu de departaments universitaris i institucions estatals. Hui, però, les tecnologies digitals han democratitzat aquest accés. Amb aplicacions mòbils, sensors assequibles i xarxes socials, qualsevol persona pot contribuir a la recerca.
Podem imaginar un xiquet de Carcaixent mesurant la pluja amb un pluviòmetre casolà, una jubilada de Castelló anotant les aus que visiten el seu jardí o un bussejador de Xàbia fotografiant una praderia de posidònia. Totes aquestes accions, aparentment modestes, són peces d’un trencaclosques global que cap institució podria completar tota sola.
No parlem de divulgació passiva, sinó de producció activa de coneixement. Cada dada recollida pot ser la clau per entendre un patró més ampli. Però la ciència ciutadana no aporta només informació: té un valor cívic i pedagògic immens. Desperta consciència ambiental, ens ajuda a entendre millor l’entorn i fomenta la corresponsabilitat. És un procés vital que baixa la ciència del pedestal i la posa al servei de la gent, com qui obri una finestra ampla de casa al carrer perquè l’aire fresc circule i renove l’ambient.
Som conscients que el nostre país és un dels territoris europeus més exposats als efectes del canvi climàtic. Ho veiem i ho patim cada dia. Les sequeres llargues deixen els embassaments sota mínims. Les tronades mediterrànies descarreguen amb una violència que arrasa bancals, camins i carrers. La línia de costa retrocedeix amb rapidesa alarmant. L’horta, símbol de la nostra identitat i del nostre menjar, veu com les collites es tornen incertes i com les mans que la treballen han d’adaptar-se a nous calendaris i tècniques. Tot plegat són advertiments que no admeten dilació.
En aquest context, la ciència ciutadana ha anat guanyant protagonisme. Al País Valencià trobem experiències concretes que mostren el potencial d’aquesta pràctica. Exemples que demostren que la ciència ha transcendit el laboratori i arrela als barris, a les escoles, als horts urbans i a les associacions de veïns.
Segurament coneixereu la xarxa d’observadors meteorològics d’AVAMET, una malla finíssima de dades recollides per voluntaris que complementa l’AEMET. Gràcies a ella sabem amb precisió com les pluges torrencials afecten comarques com la Safor o la Ribera i podem anticipar-ne millor les conseqüències.
També cal destacar projectes de biodiversitat urbana, a ciutats com València o Castelló de la Plana, on veïns registren la presència d’insectes pol·linitzadors, clau per mesurar l’abast real de la pèrdua de biodiversitat. Igualment, iniciatives de ciència ciutadana marina, amb submarinistes que monitoren praderies de posidònia, fonamentals per retenir carboni i frenar l’erosió de les platges.
En la mateixa direcció trobem el projecte Erasmus+ SURF, liderat per la Fundació Low Carbon Economy i la Universitat Jaume I. Aquesta iniciativa ha demostrat que la ciència ciutadana pot ser també una eina per reforçar la resiliència comunitària i el vincle amb el territori en zones rurals afectades per canvis socials, ambientals i climàtics. Mitjançant tallers participatius, mapatges col·lectius i activitats educatives, el SURF ha aconseguit involucrar veïns i veïnes en la recopilació i interpretació de dades sobre el seu entorn. El resultat és una transformació del coneixement compartit en propostes concretes per a la gestió del patrimoni, la planificació local i la cohesió social.
I també és exemplar el paper de les Comunitats Energètiques Locals, que comparteixen la mateixa cultura participativa: arreplegar dades, experimentar i avançar cap a la transició energètica des de baix, des de la cooperació veïnal.
La ciència ciutadana és també una manera de democratitzar el coneixement. Quan les persones obtenen dades pròpies i contrastades, augmenta la seua capacitat d’incidència.
Pensem en un barri de València on els veïns documenten l’increment de la temperatura nocturna. No és només una queixa subjectiva, sinó una evidència que pot reforçar la demanda d’arbrat, d’ombres o de materials menys calorífics en els carrers. Les dades converteixen la percepció en argument.
D’aquesta manera, la informació deixa de ser patrimoni d’uns pocs i esdevé eina col·lectiva. És un procés de transformació social i política que dona veu i força a la gent. Si el saber és poder, la ciència ciutadana reparteix aquest poder entre la comunitat.
Ara bé, aquest moviment també té reptes. El principal és garantir la fiabilitat de les dades i aconseguir que arriben a les institucions científiques i polítiques on es prenen decisions. Per això cal establir ponts sòlids entre universitats, administracions i xarxes ciutadanes. No es tracta només de recollir informació, sinó d’assegurar que siga útil i rigorosa.
La formació juga un paper clau. Tallers, guies i recursos participatius poden ajudar persones sense experiència científica a fer mesures fiables. A més, la vinculació amb l’educació formal obri camins prometedors. Les escoles i instituts poden convertir-se en laboratoris vius on l’alumnat mesure, observe i interprete dades del seu entorn immediat. Imagineu la força d’una generació que aprén ciència no només als llibres, sinó posant la mirada en el món que l’envolta amb rigor i mètode.
El canvi climàtic és global, però les seues manifestacions són locals i diverses. Precisament per això la ciència ciutadana té tanta potència: milions d’ulls i mans repartides pel món capturant dades imprescindibles per a entendre el present i preparar el futur.
Al País Valencià, aquesta pràctica connecta amb una tradició de comunitat i solidaritat que ve de lluny. Els nostres avantpassats sabien que regar per séquies, collir taronges o apagar un foc al bosc eren tasques col·lectives. Hui, la ciència ciutadana recupera eixa essència i la projecta cap al segle XXI.
Ens ofereix una esperança activa, arrelada no en discursos buits sinó en evidències tangibles i en el poder de la col·lectivitat. Ens recorda una certesa incòmoda però potent: som part del problema, sí, però també podem ser part de la solució. I la solució, moltes voltes, comença prop de casa: als carrers, als horts, als boscos, a les platges i fins i tot en el mòbil que portem a la butxaca.
