I com cada gener repetim el mateix ritual: bons propòsits, dietes noves, gimnasos plens, aplicacions que prometen ordenar-nos la vida. Però, immersos en l’emergència climàtica i social, que ja no és demà sinó hui mateix, potser caldria canviar el focus. No es tracta tant d’“aconseguir-ho tot” com d’aprendre a viure millor, amb menys excés, amb més calma i amb més sentit comú.
No és qüestió de fer sermons ni de repartir culpes com qui reparteix cartes. És qüestió de preguntar-nos què podem fer —cada persona, cada família, cada poble, cada barri— per fer-nos la vida més habitable i més justa. Un autèntic kit domèstic de supervivència i sostenibilitat. No un manual científic, ni un catecisme verd, sinó una mirada quotidiana: gestos menuts, molt humans, per preparar-nos al món que ja tenim davant.
1. Informar-nos millor
El primer pas és entendre què passa. En un temps on la informació vola, però la veritat sovint viatja més lenta i envoltada de pallerofa, cal saber triar bé què creure. La batalla climàtica també és una batalla cultural: contra la confusió, la manipulació i les mitges veritats que frenen el canvi i alimenten la resignació.
Els rumors sobre “energies cares” o “ecologia elitista” tapen sovint els fets essencials: rehabilitar habitatges, apostar per energia local i reduir dependències no sols és bo per a la supervivència de la humanitat en aquest planeta, sinó també per a la butxaca de les famílies. Les dades de l’Institut per a la Diversificació Energètica, o dels mateixos ajuntaments que impulsen projectes d’eficiència, ho confirmen cada any.
Per això necessitem fonts fiables: universitats, centres de recerca, periodisme rigorós, institucions independents. I cal reaprendre l’art de contrastar —com feien abans els nostres iaios amb el temps: mirar el cel, parlar-ne amb el veí, buscar la font bona i, sobretot, no donar res per fet només perquè ho hem vist en una pantalla.
2. Menys xarxes virtuals, més xarxes reals
Mai havíem estat tan connectats i, paradoxalment, mai havíem estat tan sols. Les xarxes virtuals ens mantenen informats, però quan cau una tempesta, hi ha un tall elèctric o una emergència real, el que val no és el “m’agrada”, sinó el “estic ací, què necessites?”.
Els pobles ens ensenyen aquesta saviesa menuda: gent que obri portes, que acompanya els majors, que comparteix cotxe o menjar. Durant la DANA o els incendis recents s’ha vist claríssim: la diferència la fa el veïnat actiu, el que coneix el nom de qui viu a l’altra banda del replà.
La crisi climàtica demana recuperar eixa xarxa humana, no de cables sinó de confiança. La sostenibilitat, abans que tècnica, és relació. I ací el País Valencià té avantatge: tenim memòria de col·laboració, de comunitats de regants, d’associacions de veïnes, de col·lectius culturals, de festes compartides i de fer pinya davant l’adversitat.
3. Consumir millor i apostar per l’energia pròpia
Consumir millor no és moralina, és supervivència econòmica i ambiental. Comprar menys, però millor. Reparar abans que llançar. Apostar primer per productes que deixen valor ací i no a milers de quilòmetres. El consum responsable no és una moda urbana; és una forma d’independència que ens fa més lliures.
I cal anar més enllà: apostar per una energia pròpia, de proximitat, generada pels mateixos veïns. Les comunitats energètiques locals que ja funcionen a municipis com Crevillent, la Vall d’Uixó o Vilanova d’Alcolea demostren que l’energia pot gestionar-se des del poble i amb criteris de justícia.
És tecnologia, sí; però sobretot és democràcia energètica. Quan l’energia deixa de ser un producte especulatiu i es converteix en un bé comú, tot canvia: estalvi, autonomia, cohesió social. Cada placa solar compartida és una petita victòria col·lectiva contra la dependència i contra el pessimisme.
4. Convertir casa nostra en refugi
La vivenda és el nostre primer escut davant la calor, el fred i les pujades del rebut. Millorar aïllaments, afegir ombra, evitar fuites, col·locar persianes adequades, plantar vegetació propera… són intervencions senzilles que milloren salut i estalvi sense necessitat de grans miracles tecnològics.
En molts barris tradicionals ja hi ha solucions heretades que funcionaven: cobertes ventilades, patis interiors, parets gruixudes, orientacions intel·ligents que buscaven la llum justa. Redescobrir aquesta saviesa constructiva és tan útil com instal·lar un aparell nou.
Una casa eficient no és un luxe verd ni una frivolitat per a pocs: és una manera de cuidar-se. Rehabilitar és fer salut pública, i cada millora és també una inversió en dignitat, confort i tranquil·litat.
5. Moure’ns amb cap
Cada quilòmetre a peu o en bicicleta és menys contaminació, menys soroll i més vida. Les ciutats i pobles que han obert carrils bici o han pacificat el tràfic ho noten: comerç viu, aire més net, carrers més segurs i més habitables.
Quan cal cotxe, compartir-lo és una forma d’intel·ligència col·lectiva. No és ideologia: és economia domèstica en estat pur. Omplir quatre seients en lloc d’un significa gastar menys i contaminar menys. I al nostre país ja tenim experiències que ho demostren, com Alterna Coop, a Albalat dels Sorells.
També cal exigir millors alternatives públiques: trens, autobusos, trajectes dignes i puntuals. El transport públic és una infraestructura d’igualtat, no una despesa superflua. I caminar, com ens recorda la gent gran, no sols és saludable: és tornar a mirar el món amb detall, a un ritme humà.
6. Menjar territori
Menjar del territori és cuidar moltes coses alhora: la terra, els llauradors, el paisatge, la cultura gastronòmica i la nostra memòria col·lectiva. Cada vegada que triem fruita o oli de proximitat, fem una aposta clara per la nostra economia i la nostra autonomia.
Les cadenes curtes d’alimentació, els mercats locals o les cooperatives agroecològiques —com la Cassella, a Alzira— mantenen viu un teixit rural que el mercat global arracona. Sostenir el camp valencià no és només justícia: és seny. Sense camps actius, no hi ha ombra, no hi ha biodiversitat, no hi ha paisatge ni futur rural.
Consumir local no és romanticisme de diumenge: és supervivència compartida. És tornar a entendre que aliment i territori són, en realitat, la mateixa paraula.
7. Curar-nos l’ecoangoixa
Moltes persones viuen amb una sensació de desassossec constant. Les notícies sobre sequeres, onades de calor o incendis generen una mena de cansament emocional molt profund. L’ecoangoixa és real, i cal parlar-ne sense ridiculitzar-la ni banalitzar-la.
Participar en accions locals —reforestacions, tallers de compostatge, projectes comunitaris— ajuda a transformar la por en responsabilitat, i la tristesa en compromís. Quan participes, el futur deixa de ser una amenaça per convertir-se en un repte col·lectiu.
També és important reconnectar amb la natura d’una manera senzilla: pujar a la serra, passejar junt al riu, mirar el cel de nit sense pressa. La cura emocional és part de la sostenibilitat: un cos cansat i una ment saturada difícilment canviaran res.
8. Participar en les decisions
Quan es discuteix un nou polígon o una requalificació, massa sovint pensem “no és cosa meua”. Però és un error enorme. Cada decisió urbanística o energètica afecta el futur de tots i deixa empremta durant dècades.
Participar, preguntar, assistir als plens municipals o implicar-se en associacions de veïns no són actes simbòlics: són la base d’una democràcia viva. Gràcies a la pressió ciutadana, molts projectes insostenibles s’han frenat o s’han reconduït.
La ciutat, el barri o el poble no són productes immobiliaris: són espais de drets i de convivència. I, de la mateixa manera que exigim transparència a Brussel·les o Madrid, també podem —i hem de— començar per casa.
9. Recuperar la intel·ligència natural
Ens parlen molt d’intel·ligència artificial, però potser el que més necessitem és recuperar la intel·ligència natural: la que sap llegir el territori i escoltar-lo. Les solucions per afrontar el canvi climàtic no estan només als laboratoris; moltes ja les coneixien els nostres avantpassats.
Les cases amb ventilació creuada, els patis amb tarongers, la pedra seca o les sènies no són curiositats del passat: són manuals de resiliència. La tradició arquitectònica valenciana ha sabut sempre aprofitar el clima, la llum i l’aigua sense dependre tant de la tecnologia.
Innovar no sempre és inventar: sovint és recordar. Revisar el patrimoni rural amb ulls contemporanis pot donar-nos idees per a nous models d’habitatge, d’ombra, d’aigua o d’espai públic més respectuós. Recuperar la saviesa popular és, també, recuperar sobirania.
10. No rendir-nos
Malgrat la sensació d’emergència constant, hi ha motius per a l’esperança. Cada escola que renaturalitza el pati, cada hort urbà, o cada cooperativa energètica són llavors d’un altre futur possible i més digne.
Són projectes xicotets, però profunds. Naixen de la gent que decideix no esperar ordres, sinó començar. I d’una societat civil que torna a creure que pot cuidar-se des de baix.
El 2026 pot ser un any clau si convertim el pessimisme en acció local i la por en cooperació. Cap canvi real eixirà de les cases, dels carrers, dels tallers i dels camps.
La sostenibilitat no és un discurs tècnic: és una forma de viure, de relatar-nos com a poble. I si alguna cosa sabem fer els valencians és això: reinventar-nos sense perdre les arrels.
Res està escrit, però molt està per escriure —i el full en blanc, com sempre, comença en casa.
