—Ei, Josep Antoni! —em diu un conegut amb aquella confiança que només dona la barra del bar del barri—. Sempre parles del mateix. Renova’t!
Del mateix, sí. Perquè el mateix no s’ha resolt. I perquè, mentre alguns s’han cansat del tema, el tema no s’ha cansat de nosaltres. Al contrari: s’ha fet més present, més incòmode, més difícil d’esquivar. I només cal vore com aquesta setmana hem tingut a Harry arrasant les platges de la Plana o de la Safor.
I parlem sempre del mateix perquè hi ha paraules que han entrat al nostre vocabulari amb força, però no sempre amb arrels. Sonen a futur, a consciència, a projecte europeu amb segell blau tacat d’estrelletes grogues. Les repeteixen tècnics, polítics i assessors de comunicació amb una facilitat sospitosa.
Però el problema no són les paraules. El problema és quan es buiden, quan deixen de servir per a pensar i només s’empren per a adornar discursos o per a ridiculitzar la nostra lluita.
És per això que vos presente aquest glossari, que no vol ser ni acadèmic ni exhaustiu. És una brúixola modesta, d’eixes que no fan miracles però eviten caminar en cercles. Un intent de tornar els conceptes climàtics al seu lloc natural: el territori, la vida quotidiana i les converses que importen.
Crisi climàtica
Diguem-li pel seu nom. No és un “canvi”, ni un “repte”, ni un “escenari”: és una crisi. Global, sistèmica i provocada, en gran part, per nosaltres, els sapiens. No va només de calorades més llargues ni de temporals més violents, sinó d’un desequilibri profund del sistema climàtic. Hem convertit la Terra en una caldera sense termòstat, i ara ens sorprén que la pressió augmente. No és una emergència passatgera: és el nou marc vital. Negar-ho és com discutir amb el termòmetre.
Descarbonització
Paraula poc agraciada, però essencial. Vol dir reduir fins a eliminar l’ús de combustibles fòssils. Però també traure el carboni del cap, de les rutines i de les excuses.
No és una moda verda ni un canvi cosmètic. És una revolució silenciosa del model productiu. I això demana decisions contundents, límits clars i renúncies reals. La descarbonització autèntica no es fa amb campanyes, sinó amb polítiques que no sempre donen titulars massa còmodes.
Electrificació
Electrificar no és omplir-ho tot d’endolls ni canviar motors per cables. És canviar de combustible i de mentalitat: deixar enrere el gas i el petroli, i apostar per electricitat renovable i pròxima. Però l’origen importa. Si l’energia ve de macroprojectes sense retorn social, només canviem el lloc del problema. L’electrificació amb sentit es diu autoconsum, comunitats energètiques i generació distribuïda. Electricitat amb arrels, no només amb quilowatts.
Transició energética
La paraula “transició” sona amable, però el procés no ho és. No és un simple tràmit tècnic: és un canvi de prioritats, d’hàbits i de poder.
No n’hi ha prou amb substituir tecnologies: cal decidir qui controla l’energia i per a què. Sense democràcia energètica, la transició pot repetir les desigualtats de sempre, però amb plaques solars. I això no és avançar: és il·luminar el vell problema.
Adaptació climàtica
Adaptar-se no és rendir-se: és anticipar-se. Llegir el futur per protegir el present. Preparar els hospitals per a les onades de calor, redissenyar carrers amb ombra i aigua, planificar amb memòria.
A la Mediterrània, adaptar-se també és no construir on l’aigua sempre torna. És escoltar el paisatge i la saviesa que ja hi era. L’adaptació ben entesa és una política de cures aplicada al territori.
Mitigació climàtica
Si adaptar-se és defensar-se, mitigar és anar a l’arrel. Reduir emissions, transformar hàbits i assumir responsabilitats compartides. Mitigar vol dir apostar pel transport públic, rehabilitar abans que construir, consumir menys i viure millor. És posar límits a un model que confon progrés amb creixement. I fer-ho ara, abans que els marges de maniobra s’esgoten.
Renaturalització
Renaturalitzar no és maquillar rotondes amb arbres. És deixar que la natura torne a fer de natura. Recuperar rius amb espai, sòls vius, ecosistemes que respiren.
Als pobles i a les ciutats, la renaturalització refresca, protegeix i reconnecta. També ens recorda que, a voltes, el més intel·ligent no és afegir, sinó retirar-se un poc.
Sostenibilitat
Paraula noble, però exhausta. Tot s’hi etiqueta com a sostenible: ports immensos, urbanitzacions impossibles, macrogranges amb segell verd. Però la sostenibilitat no és un adjectiu; és una condició. Si una activitat degrada territori o persones, no és sostenible, per molt verda que siga. A la sostenibilitat real no li cal glamour, si és de veritat.
Economia circular
La natura no genera residus: tot es transforma. L’economia circular vol aprendre’n, però massa sovint es queda en el reciclable i oblida el fonamental: consumir menys, no extraure més recursos. Sense reducció ni canvi cultural, la circularitat acaba sent una roda que gira sense avançar. Circular no és donar voltes; és tancar cicles amb sentit.
Justícia climàtica
No tots contaminem igual ni patim igual. Els més vulnerables són sovint els menys responsables.
Parlar de clima sense parlar de desigualtats és una trampa. La justícia climàtica posa les persones al centre i recorda que no hi ha solució verda si no és justa. Una transició sense equitat és una contradicció, un oxímoron.
Resiliència
Resiliència no és només resistir; és adaptar-se sense perdre l’essència.
Al món rural valencià això té nom i tradició: comunitat, ajuda mútua, espenta col·lectiva. La resiliència no s’improvisa ni es decreta: es teixeix amb temps, amb confiança i amb projectes compartits.
Sobirania energética
És el dret a decidir d’on ve l’energia, com es produeix i per a què serveix. Un tema tècnic, però també profundament polític. Les comunitats energètiques són l’expressió pràctica d’aquesta sobirania: produir, gestionar i consumir de manera col·lectiva. Menys dependència, més democràcia.
Agroecologia
Més que una tècnica, és una mirada. El sòl com a ésser viu, no com a suport inert.
Cuidar la terra és cuidar el clima. I reconéixer el paper de qui la treballa és essencial per a qualsevol transició amb arrels. Sense camp viu, no hi ha futur alimentari ni territori resilient.
Greenwashing
Pintar-ho tot de verd perquè no es note el gris. Empreses contaminants reconvertides en ecoicones, projectes destructius amb vernís sostenible.
Molt màrqueting, poca substància. El greenwashing no només enganya: retarda, confon i desgasta la credibilitat dels canvis reals.
Oxímoron climàtic
“Resorts ecològics”, “turisme sostenible” en zones saturades, “urbanisme verd” damunt d’asfalt. Paraules impossibles que sonen bé a orelles cansades.
La natura no entén de frases fetes. O hi ha coherència o hi ha col·lapse. El llenguatge pot dissimular, però no alterar les lleis físiques.
Negacionisme climàtic
No és una opinió ni una discrepància respectable: és una barbàrie anticientífica. Una actitud que rebutja l’evidència no per ignorància, sinó perquè el coneixement incomoda, qüestiona privilegis i obliga a canviar un model que beneficia uns pocs.
Aquest negacionisme té dues cares. La primera és l’activa, la dels bàrbars que menyspreen la ciència, ridiculitzen les dades i fan de la ignorància una bandera política. I ja no són marginals: governen en alguns llocs i marquen agenda en molts altres.
La segona cara, encara més estesa i igualment perillosa, és el negacionisme consentidor. El practiquen aquells que diuen acceptar el diagnòstic, però en frenen totes les conseqüències. No neguen, però ajornen. No insulten la ciència, però la desactiven.
Ecoansietat
La incertesa davant un futur ple d’amenaces genera inquietud, especialment entre els joves. Pot paralitzar, però també pot mobilitzar. Compartida i organitzada, pot ser energia política. L’ecoansietat és el símptoma d’una consciència que desperta.
Cultura climàtica
Sense cultura no hi ha canvi. El clima ha de formar part de les escoles, dels mitjans i de les converses quotidianes. Crear una cultura climàtica vol dir fer normal allò que mai hauria d’haver deixat de ser-ho: tindre cura de la vida que ens envolta, del territori que ens sosté i de la gent que l’habita.
Epíleg
Les paraules són llavors. Però també poden ser pedres o fum, segons com s’utilitzen. N’hi ha que arrelen i transformen, i n’hi ha que només serveixen per tapar el sòl i impedir que cresca res.
Aquest glossari no vol tancar cap debat, sinó obrir-ne un que sovint s’evita. Convida a parlar del clima sense distància, amb llenguatge net i amb la responsabilitat de qui sap que el que es diu acaba tenint conseqüències.
Perquè no parlem d’un concepte abstracte ni d’un futur llunyà, sinó del lloc on vivim, del paisatge que heretarem i de les decisions que prenem hui.
