Europa viu atrapada en una paradoxa que ja no és sols política, sinó íntima i quotidiana: la nostra economia depén de l’energia fòssil que alimenta les guerres, i són aquestes guerres les que acaben entrant, discretament, dins de casa. No voreu encara caure ací els míssils, però ja es noten els seus impactes de forma contundent. Es noten en la factura energètica, en la cistella de la compra, en el preu de l’habitatge, en el camp que es queda sense relleu i en la tensió amb què es viu el dia a dia. La guerra, hui, no és només un reportatge en les notícies internacionals; és una experiència que es cola pels marges de la vida quotidiana, una incertesa que es queda a viure amb nosaltres sense demanar permís.
La setmana passada parlàvem d’una Europa decidida a reforçar exèrcits, a redefinir aliances i a tornar a pensar en termes de guerra i de pau, com si el segle XX no haguera deixat prou advertències. Però hauríem de ser conscients que els conflictes no s’acaben en el front ni en les cimeres de negociació. No són només mapes amb línies que es mouen ni declaracions diplomàtiques. Tenen continuïtat. S’escolen pels clavills del sistema fins a arribar a altres escenaris més menuts i més sensibles.
A gran escala, es manifesten en forma de migracions forçades, de crisis humanitàries i de territoris devastats. Però a una escala més pròxima, més nostra, adopten formes menys visibles però igualment feridores: la llum que puja, el menjar que s’encareix, la terra que s’abandona, la vida que comença a passar per un embut.
Un embut com l’estret d’Ormuz, on no només es mouen flotes i interessos geopolítics. Es mou el preu del petroli, es mou el gas, tot es mou. I la nostra vida va complicant-se. Ja ho vam vore amb la guerra d’Ucraïna: en pocs mesos, el que semblava estable es va convertir en vulnerabilitat, i la geopolítica va deixar de ser un terme estrany per a convertir-se en una experiència domèstica. Ara torna a passar. Quan el barril de petroli puja, puja tot darrere: el transport, la producció, els fertilitzants, els aliments. És una cadena invisible que acaba, inevitablement, en la butxaca de la gent.
Al País Valencià, això es concreta en realitats molt tangibles. Es veu en famílies que miren el rebut de la llum amb preocupació, en llars on encendre l’aire condicionat o la calefacció deixa de ser automàtic i passa a ser una decisió meditada i difícil. Es veu en supermercats on la cistella pesa molt menys, en bars i comerços que han de pujar preus o assumir pèrdues, en autònoms que treballen amb marges cada vegada més estrets. Es veu en joves que retarden l’emancipació perquè el lloguer és inaccessible i el futur és massa incert. La guerra no es veu, però es paga.
I, de sobte, apareix un altre efecte que sovint no es vincula directament amb els conflictes: el turisme. Quan altres regions del món deixen de percebre’s com a segures, els fluxos turístics es desplacen i territoris com el nostre es converteixen en refugi. Més visitants, més pressió, més intensitat. Però això té conseqüències. Més turisme vol dir més saturació dels serveis, més pressió sobre els recursos i, sobretot, més dificultats per a accedir a l’habitatge. Els pisos es transformen en allotjaments turístics, els preus pugen, l’oferta per a residents es reduïx. Així, allò que podria semblar una oportunitat econòmica es convertix també en una font de desigualtat i de conflictivitat social. I a això se suma la dinàmica d’un mercat que, quan no s’intervé, amplifica les crisis: els preus no només pugen per l’energia, sinó també per especulació. La guerra encareix; el mercat multiplica.
Al camp, la situació és igualment clara i dura. La producció agrícola depén en gran mesura del gas, perquè els fertilitzants sintètics es fabriquen amb gas natural. Quan el preu del gas puja, els costos es disparen i l’equació deixa de quadrar: produir costa més, però els ingressos no augmenten proporcionalment. El marge desapareix, el risc s’incrementa i el futur s’ennegrix. El que comença en un estret marítim acaba en una parcel·la abandonada. I darrere de cada camp que es deixa hi ha molt més que una qüestió econòmica: hi ha paisatge que es perd, cultura que s’esvaeix, territori que es fa més vulnerable als incendis, a l’erosió i a la desertificació. El camp no només es buida: es debilita.
A les ciutats, la tensió pareix més silenciosa, però té la mateixa textura. Les famílies ajusten, retallen, ajornen. Es renuncia a allò que no és imprescindible però que dona sentit a la vida: cura, cultura, oci, temps compartit. La vida es fa més estreta. Els joves no veuen clar el futur, els autònoms resisteixen com poden i les xicotetes empreses es mouen en un equilibri precari. I, a poc a poc, es va erosionant alguna cosa més sistèmica: la confiança. Confiança en el futur, en les institucions, en els altres. Quan tot es torna incert, costa més cooperar, costa més imaginar, costa més creure.
I és en aquest punt on apareix una altra conseqüència, menys visible però decisiva: el desgast emocional. Viure amb la sensació que qualsevol crisi, vinga d’on vinga, pot infectar-te. No és una por concreta, sinó una tensió constant. La incertesa es fa estructural. Les guerres que veiem a través de la pantalla acaben entrant per les finestres, en la preocupació, en la fatiga, en la dificultat de fer plans. Fins i tot lluny del front, l’acumulació de crisis construïx una inseguretat difusa que afecta la salut mental individual i col·lectiva. Quan la vida es fa més cara i més incerta, es debilita la cohesió social, es dificulten les relacions i apareix la frustració. I, en paral·lel, creixen els discursos simples, el replegament i la temptació de buscar respostes fàcils a problemes complexos. Així és com la guerra, sense arribar físicament, transforma també les democràcies i les desgasta.
Davant d’aquest escenari, ens ho tornem a qüestionar: té sentit continuar depenent d’un sistema energètic i alimentari basat en recursos que provenen de zones en conflicte? Si el que mengem depén del gas importat, el que tenim no és seguretat ni sobirania, és dependència. Per això, alternatives com les energies renovables o l’agricultura regenerativa deixen de ser opcions ideològiques per a convertir-se en estratègies de protecció. Cada quilowatt generat amb sol o vent, cada camp menys dependent de fertilitzants sintètics, cada decisió que reduïx la vulnerabilitat és també una forma de desconnectar la nostra vida de la guerra.
Perquè, al final, el fil és clar: els combustibles fòssils sostenen guerres i alimenten la crisi climàtica, i la crisi climàtica prepara nous conflictes. És un cercle que es retroalimenta. I, enmig, la ciutadania paga: amb la butxaca, amb la salut mental, amb el futur.
Pareix com si volguérem continuar vivint en un sistema que convertix cada conflicte llunyà en una crisi quotidiana, mentre que l’única llum passa per construir una societat on la pau no siga només una paraula, sinó una manera de viure i de generar recursos des dels propis territoris. Una societat que no es limita a reaccionar als conflictes, sinó que intenta desconnectar-se de les lògiques que els nodrixen. Una societat que entén la pau no com a absència de guerra, sinó com a coherència entre la forma de produir, d’habitar i de conviure.
En aquest sentit, defensar la transició energètica i la transició alimentària deixa de ser una qüestió tècnica per a convertir-se en l’únic camí possible. Són dues cares de la mateixa moneda: reduir la dependència de recursos externs és reduir la vulnerabilitat davant del conflicte; invertir en agricultura local, diversa i menys intensiva és reduir la dependència dels mercats globals i dels combustibles fòssils. Tots dos camins acaben fent més resistents els territoris, els treballs i les comunitats.
Al País Valencià, això implica avançar cap a un model d’energia distribuïda, gestionable per les comunitats, basada en el sol, el vent i una biomassa intel·ligent. Implica protegir l’agricultura familiar, ampliar l’agroecologia i l’agricultura regenerativa, i reduir l’ús de fertilitzants sintètics, irrigant amb criteris de sobirania territorial i no només de rendibilitat immediata. Implica repensar l’habitabilitat: que l’habitatge siga protegit com a dret, no com a instrument especulatiu, i que el turisme es gestione per a compatibilitzar ingressos amb el dret a l’habitatge i la qualitat de vida dels residents.
També implica, i ací tornem a la dimensió emocional, cuidar la salut mental com a part de la política pública. No és suficient abaixar preus si no s’acompanya del reconeixement que moltes persones viuen en un estat de tensió permanent, amb la por renovada davant de cada crisi internacional. Calen polítiques de suport psicològic, de pedagogia col·lectiva sobre la incertesa i de foment de xarxes de cures capaces de contindre la frustració abans que es transforme en odi.
En el fons hem de triar si volem continuar sent còmplices passius de guerres que no declarem però que paguem o si, en canvi, volem construir territoris que funcionen com a refugi de vida estable, digna i connectada a la terra. Una terra que no s’abandone, que no es desertifique, que no es convertisca en paisatge inert perquè el mercat preferix el benefici immediat.
Perquè la pau real arriba amb la capacitat d’un territori d’alimentar-se, d’energitzar-se i d’habitar-se a partir dels propis recursos i de la pròpia creativitat. I, en aquest camí, cada pas cap a la sobirania energètica i alimentària és també un pas cap a la desvinculació de la guerra, un xicotet acte de desobediència tranquil·la davant d’un sistema que transforma cada conflicte llunyà en una crisi sistèmica.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
