A Europa torna a escoltar-se una paraula que pensàvem confinada als llibres d’història: guerra. Ens vam arribar a convéncer que el continent havia aprés la lliçó del segle XX, que la cooperació i la interdependència econòmica havien tancat definitivament aquella etapa de destrucció. Però la història té el costum d’obrir les portes que creiem tancades.
La guerra és real, té noms i té llocs: Ucraïna, Gaza, l’Iran, el Golf Pèrsic. I cada vegada que una bomba esclata en algun d’aquests punts del mapa, a més de la tragèdia humana que cau sobre pobles sencers, es planta un camp de mines invisible en el sistema econòmic, energètic i ecològic del planeta.
La invasió d’Ucraïna per part de Rússia va trencar la il·lusió que el continent havia construït després de la Guerra Freda: la idea que la guerra ja no tornaria a Europa. Però el conflicte s’ha allargat, s’ha enquistat i ha modificat completament l’escenari geopolític. Les ciutats devastades, els milions de persones desplaçades i la militarització progressiva de les relacions internacionals ens recorden que la pau europea —que durant molt de temps vam considerar quasi natural— era, en realitat, una ombra gris i fràgil.
Mentrestant, el món observa amb inquietud una nova escalada al Pròxim Orient. L’enfrontament amb l’Iran i les tensions que recorren el Golf Pèrsic tornen a situar al centre del tauler una de les regions més decisives del món. Quan el conflicte arriba al golf i a l’estret d’Ormuz —per on circula una part essencial del petroli mundial— les mines comencen a explotar.
I el que fins fa poc semblava un conflicte llunyà ha començat també a afectar directament interessos europeus. En els últims dies, l’Iran ha atacat diverses instal·lacions militars occidentals a l’Orient Mitjà, algunes d’elles amb presència de contingents europeus. Aquests episodis recorden fins a quin punt els conflictes del Pròxim Orient poden acabar arrossegant actors europeus cap a una espiral que no controlen.
Europa ja no és només espectadora d’aquest tauler. Comença a ser també una peça vulnerable.
Però aquestes guerres tenen una característica que sovint queda diluïda en el relat simplificat que ens arriba. No són, principalment, guerres d’identitat.
No són conflictes com els que van sacsejar els Balcans als anys noranta, ni tampoc com les tensions històriques del Caucas, on les identitats nacionals, religioses o ètniques van jugar un paper central. Les guerres actuals responen sobretot a una altra lògica: la geopolítica de l’energia i del poder global.
En articles anteriors ja advertíem que la dependència energètica del petroli i del gas no era només un problema econòmic o ambiental. Era també un problema geopolític. Quan una economia depén de recursos concentrats en poques regions del planeta, la política internacional acaba girant al voltant del control d’aquests recursos.
Europa ha anat construint la seua prosperitat sobre una dependència estructural dels combustibles fòssils importats. El gas rus, el petroli del Golf, les grans rutes energètiques que travessen oceans i deserts. Aquest sistema ha fet possible el desenvolupament industrial europeu, però també ha generat una vulnerabilitat en els seus fonaments.
La guerra d’Ucraïna ha demostrat fins a quin punt l’energia pot convertir-se en una arma política. Rússia ha utilitzat el gas com a instrument de pressió geopolítica, i Europa s’ha vist obligada a replantejar a contrarellotge el seu model energètic. Però la mateixa lògica es repeteix al Pròxim Orient, on el control de les rutes petrolieres continua sent un element central de la política internacional.
Els Estats Units han mantingut una presència militar intensa a la regió amb l’argument de garantir l’estabilitat i la seguretat del subministrament energètic global. Però aquesta presència també ha permés consolidar una posició decisiva en el sistema petrolier mundial. En un escenari on moltes economies continuen depenent del petroli, controlar les rutes i els mercats energètics significa, en gran mesura, condicionar l’economia global.
Alguns moviments recents de la política nord-americana reforcen aquesta percepció. Donald Trump ha suggerit que les sancions energètiques contra Rússia haurien de revisar-se si això beneficia els interessos econòmics nord-americans i si es pot tornar a comprar gas. Una posició que contrasta amb l’estratègia europea adoptada arran de la guerra d’Ucraïna i que posa de manifest fins a quin punt els interessos energètics poden alterar aliances que semblaven sòlides.
Això explica per què cada vegada hi ha més veus a Europa que alerten d’un altre risc: que les tensions geopolítiques orquestrades per les grans potències internacionals acaben debilitant la cohesió europea. La pressió per augmentar la despesa militar, les diferents estratègies energètiques o els interessos divergents dins de l’OTAN poden afavorir, inclús causar deliberadament, una fragmentació que reduïsca la capacitat d’Europa d’actuar amb autonomia.
Una Europa dividida és, inevitablement, una Europa més feble.
Europa corre així el risc de quedar atrapada en una paradoxa: dependre d’una energia que alimenta guerres i, al mateix temps, veure com aquestes guerres condicionen el seu futur polític i econòmic.
Però aquesta disputa pel control de l’energia no té només conseqüències geopolítiques. Té també conseqüències quotidianes, molt concretes, que arriben fins a la vida de la gent.
Cada vegada que esclata un conflicte en una regió energèticament estratègica, els mercats reaccionen immediatament. El preu del petroli puja, el gas es tensiona, els costos de transport augmenten i, en cadena, s’encareixen molts productes bàsics.
Les conseqüències dels conflictes en els preus de l’energia són, en realitat, una gota constant de desgast. No sols per als estats, que veuen com s’alteren els seus equilibris econòmics i pressupostaris, sinó sobretot per a la gent que ha d’afrontar cada dia la pujada del cost de la vida.
Quan l’energia s’encareix, puja també el transport, l’alimentació, els fertilitzants, els materials de construcció i l’habitatge. En definitiva, tot allò que forma part de les necessitats bàsiques.
És una pressió difusa però persistent que acaba afectant especialment les classes mitjanes i populars. Una espècie de bloqueig econòmic indirecte que no es declara formalment però que es nota en cada factura i en cada compra al supermercat.
Guardant totes les distàncies, recorda en certa manera la lògica dels bloquejos econòmics que alguns països han patit durant anys —com el cas de Cuba—, on l’asfíxia econòmica acaba convertint-se en una forma de pressió política.
Però aquesta història encara té una capa més profunda. El sistema energètic basat en combustibles fòssils no només alimenta tensions geopolítiques. És també el principal motor de la crisi climàtica.
El mateix petroli que provoca guerres és el que accelera l’escalfament global.
I el canvi climàtic, al seu torn, comença a generar noves tensions: escassetat d’aigua, migracions climàtiques, pressió sobre els sistemes alimentaris o inestabilitat política en regions especialment vulnerables.
En aquest context, les guerres no són només tragèdies humanes o errors diplomàtics. Són també el símptoma d’un model energètic que mostra signes evidents d’esgotament.
Davant aquest panorama, molts governs europeus han començat a reforçar els seus exèrcits i a replantejar els seus sistemes de defensa. França ha anunciat la recuperació d’un servei militar voluntari i retribuït. Alemanya ha incrementat de manera extraordinària el seu pressupost militar. La Unió Europea parla cada vegada més d’autonomia estratègica i de defensa comuna.
La guerra torna a ocupar el centre del debat polític.
Però també hi ha veus que intenten frenar una deriva purament militarista. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, ha advertit en diversos fòrums internacionals que l’escalada armamentística no pot ser l’única resposta d’Europa davant els conflictes globals.
¿La millor resposta que pot oferir Europa és preparar millor la guerra? ¿O hauríem d’aprendre també a preparar millor la pau?
Al País Valencià hem tingut la sort d’oferir al món el pensament d’un referent intel·lectual que ajuda a pensar aquesta contradicció amb una lucidesa que hui resulta especialment necessària: Vicent Martínez Guzmán, filòsof de la Vall d’Uixó i fundador de la Càtedra UNESCO de Filosofia per la Pau de la Universitat Jaume I.
Martínez Guzmán va insistir durant anys en una idea que hui sona quasi com un advertiment: la pau és una competència humana que es pot aprendre.
Segons ell, les societats modernes han invertit enormes recursos a perfeccionar la tecnologia de la guerra, però molt pocs a desenvolupar les institucions i les competències que permeten construir la pau.
Potser el veritable repte europeu no és només reforçar la defensa, sinó reconstruir una cultura de pau.
Això implica repensar els currículums educatius, transformar el llenguatge polític, revisar les institucions i incorporar la prevenció dels conflictes com a pilar central de la política europea.
Europa es troba hui atrapada en una contradicció profunda: depén d’una energia que alimenta guerres i, al mateix temps, aquestes guerres condicionen la seua estabilitat econòmica, política i climàtica.
Europa, terra de mars, de vents i de sol, té davant seu una decisió històrica.
Continuar depenent de l’energia que provoca guerres.
O apostar per l’energia, la cultura i la cooperació que poden garantir la pau.
Perquè potser la vertadera seguretat d’Europa no es decidirà en els camps de batalla, sinó el dia que entenguem que la pau, l’energia i el clima formen part del mateix problema… i també de la mateixa solució.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
