Al País Valencià ningú ja no dubta que la crisi climàtica s’ha fet present. Fins i tot aquells que, en públic, continuen qüestionant el canvi climàtic, en privat pateixen els seus efectes.
La natura ja no es pot acallar, i és ella mateixa qui llança un missatge de fons: no estem davant d’un episodi més de la llarga llista d’adversitats de la història humana. Parlem d’un canvi d’era. El repte climàtic no és un accident circumstancial, sinó un desplaçament profund en la manera com ens relacionem amb el territori, amb l’economia i amb la política. I fins i tot sacseja allò que semblava més sòlid: el disseny institucional de l’Estat.
Quan el 1978 es va aprovar la Constitució Espanyola, aquell text era, sobretot, una carta de futur. Havíem eixit feia ben poc d’una dictadura dura i implacable, i la societat reclamava posar negre sobre blanc els fonaments d’una nova convivència. El primer article no deixava espai a l’ambigüitat: Espanya es constitueix com un Estat social i democràtic de dret. Tres paraules, tres adjectius que havien de marcar una època i construir una nova legitimitat.
Cal recordar que, encara que l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana siga el text que regula les nostres institucions pròpies, la norma bàsica dels valencians és la Constitució. L’Estatut no deixa de ser una llei orgànica estatal, subordinada a la Constitució i aprovada a les Corts Generals. Per això, qualsevol redefinició profunda de l’Estat —com la que planteja la crisi climàtica— passa primer per Madrid, però amb conseqüències immediates a casa nostra.
Tornant al tenor de l’article 1: el primer adjectiu, democràtic, volia dir que la sobirania ja no residia en una minoria autocràtica i rància, sinó en la ciutadania que podia decidir en llibertat. Però hui la democràcia es troba sotmesa a tensions enormes.
D’una banda, el problema de la lentitud. Les institucions democràtiques han estat dissenyades per deliberar, contrastar i respectar els tempos electorals i legislatius. Però la ciència climàtica no espera. La concentració de CO₂ a l’atmosfera no es deté fins a la pròxima legislatura. Els pròxims deu anys seran decisius, i moltes mesures necessiten dècades per desplegar efectes. El rellotge polític i el rellotge ecològic no marquen la mateixa hora, i aquesta asincronia és una de les majors amenaces de la governança contemporània.
D’altra banda, el problema de la captura. Massa vegades els interesos de les grans corporacions han segrestat els processos democràtics: sembrant dubtes intencionats, comprant voluntats polítiques o retardant decisions urgents. El lobby dels combustibles fòssils n’és l’exemple paradigmàtic. Una democràcia que es vulga plena no pot permetre que la veu col·lectiva quede apagada pel poder econòmic concentrat.
Per això, la democràcia del segle XXI només es podrà dir real si és també ecològica. Una democràcia que done veu a les generacions presents per defensar el clima, i també a aquells que encara no han nascut; que incorpore la participació ciutadana en la transició energètica; que entenga que les decisions ambientals són decisions de justícia i que el temps d’actuar no és infinit.
El segon adjectiu, social, evocava el 1978 la consolidació d’un Estat del benestar que garantira sanitat pública, educació universal i serveis bàsics. Però hui aquest principi exigeix, a part d’una lluita activa per conservar-lo, una ampliació radical.
De què servirà una bona educació si els alumnes de barris senzills passen els estius en aules on la temperatura supera els 35 graus? Quin sentit tindrà un sistema de pensions si les persones majors viuen en ciutats sense ombra ni espais habitables? De què servirà invertir en hospitals si les noves epidèmies i crisis de salut es multipliquen a causa del canvi climàtic?
La crisi climàtica agreuja desigualtats que ja eren profundes. Les comunitats empobrides, les dones que sostenen les cures, els xicotets llauradors i ramaders que depenen del cicle d’aigua i sol… són sempre qui paga el preu primer i més alt. Les onades de calor no entenen de fronteres, però sí de barris: afecta més qui viu en una casa sense ventilació, qui depén d’una ocupació precària o qui té la nevera buida per prioritzar encendre l’aire condicionat.
Un Estat social en temps d’escalfament global no pot limitar-se a proporcionar serveis bàsics. Ha de protegir la població vulnerable davant els riscos climàtics, assegurar accés just a l’aigua i a l’energia, donar resposta als moviments migratoris derivats de desastres ambientals, planificar amb criteris de resiliència urbana i rural i, sobretot, repartir de manera equitativa els costos i els beneficis de la transició ecològica. El principi de justícia climàtica ha de ser, per tant, una derivació natural del principi de justícia social.
El tercer adjectiu, de dret, va significar un gran avanç: ningú per damunt de la llei, regles comunes, garanties institucionals. Però el dret clàssic ha estat pensat per regular relacions entre persones i institucions humanes. Hui, tanmateix, la realitat desborda aquest esquema: les nostres relacions amb el clima i el territori ens condicionen.
Sense un medi habitable, la resta de drets s’esvaeixen com fum. Què val la llibertat d’expressió si no hi ha aigua potable? Què val el dret a la propietat si la terra és erma? El segle XXI obliga el dret a una expansió ecològica.
Ja hi ha exemples arreu del món: constitucions que reconeixen drets a la natura, tribunals que atorguen personalitat jurídica a rius o muntanyes, estats que inclouen la sostenibilitat com a principi fonamental. L’Equador o Bolívia han avançat en el reconeixement de la Pachamama com a subjecte jurídic. A Nova Zelanda, el riu Whanganui és tractat com una persona legal, amb representants que defensen els seus interessos. És un pas simbòlic, però també molt concret: si la natura és subjecte de dret, l’Estat té l’obligació legal de protegir-la i reparar els danys causats.
Potser és hora que a l’Estat espanyol s’òbriga també aquest debat. Que el dret deixe de ser només un mur entre persones i es convertisca en un pont de reconciliació amb l’entorn. I que, des d’aquesta clau, l’Estatut d’Autonomia valencià —en tant que llei orgànica estatal— s’alinee amb un eventual mandat ecològic constitucional, assumint-lo com a principi rector i adaptant-hi la legislació i les polítiques públiques del nostre territori.
Quan unim els tres pilars tradicionals amb l’exigència climàtica, el diagnòstic és clar: cal redefinir l’Estat. Ja no n’hi ha prou amb ser democràtic, social i de dret. Cal afegir un quart element: ecològic.
- Ecològic, perquè la sostenibilitat no pot ser un ornament, sinó un principi estructural i transversal.
- Ecològic, perquè totes les polítiques públiques —energia, agricultura, mobilitat, fiscalitat, recerca— han de sotmetre’s al filtre de la sostenibilitat.
- Ecològic, perquè l’Estat té obligacions no sols amb els ciutadans de hui, sinó amb les generacions futures i amb els ecosistemes que fan possible la vida mateixa.
El País Valencià és un dels territoris on millor es poden vore les implicacions d’aquest canvi. Tant en el fracàs de moltes polítiques ambientals com en els èxits que emergeixen d’experiències locals: les comunitats energètiques que impliquen la gent en la transició; els municipis que incorporen criteris de resiliència; els col·lectius que defensen el territori de projectes depredadors. Som un llenç on la realitat ecològica apareix amb tota la seua complexitat i urgència.
Vivim temps d’una densitat històrica enorme. La democràcia està sent vulnerada per discursos regressius i per l’erosió de la precaria participació ciutadana. El planeta, per una trajectòria d’escalfament accelerat que no admet dilacions.
Un Estat que es diga democràtic, social i de dret, però que no siga ecològic, serà un gegant amb peus de fang. Només si incorporem l’element ecològic al cor del sistema institucional podrem garantir que les altres promeses del constitucionalisme tinguen futur.
La Constitució de 1978 fou un pacte històric, però era filla d’una època sense consciència ecològica. Hui el repte és major: no sols defensar la democràcia, la justícia social i l’Estat de dret, sinó dotar-los d’una base ecològica ferma, perquè sense ella la vida mateixa és inviable.
L’hora de decidir no és demà ni en unes dècades. És ara. Potser aquest quart adjectiu siga una de les apostes més clares, més radicals i més urgents per assegurar que la democràcia no sols sobrevisca, sinó que siga digna i possible en plena era climàtica.
