Pot semblar una contradicció, però al País Valencià cal combatre, per una part, la desertificació mentre, al mateix temps, es gestionen les masses forestals per evitar incendis. Dit així, en fred, podríem pensar que són dues línies d’acció oposades: d’una banda, reverdir el territori; de l’altra, aclarir-lo, intervindre’l, obrir-lo. Però la realitat és més complexa —i també més reveladora—, perquè totes dues parts responen a una mateixa necessitat de fons: planificar el territori per a construir un país ambientalment sostenible, econòmicament viable i socialment resilient.
El nostre país ha anat acumulant silencis: el dels camps abandonats, el de les marjals desateses, el de les muntanyes que creixen sense ningú que les mire. També el dels barrancs que baixen secs bona part de l’any i que només recordem quan s’omplin de colp, violents i desbordats. No són només paisatges, són símptomes. Són la prova d’un territori que ha deixat de ser pensat com un conjunt i que ha passat a ser gestionat a trossos, segons l’ambició d’uns pocs, i sense una visió compartida.
Partim de la nostra realitat; el País Valencià és un territori profundament antropitzat. Ací ja no hi ha boscos originaris en el sentit estricte del terme, ni rius que discórreguen sense intervenció, ni paisatges que no hagen estat modelats per la mà humana. Les nostres muntanyes, els nostres camps, els nostres barrancs, fins i tot les nostres aigües, són el resultat d’una relació mil·lenària entre les persones i el medi. La petjada humana és constant, persistent, inevitable. I això no és necessàriament un problema. El problema és quan aquesta petjada deixa de ser conscient, ordenada i equilibrada.
La desertificació no és només un problema ambiental: és una expressió del desordre territorial. És el resultat d’una terra que perd capacitat de retindre aigua, però també d’un model econòmic que abandona allò que no és immediatament rendible. És una crisi silenciosa que avança mentre concentrem població, inversió i serveis en unes poques zones, deixant-ne d’altres fora del mapa real. Les dades recents sobre l’abast de la desertificació al territori valencià confirmen la gravetat d’aquesta dinàmica.
Al mateix temps, les masses forestals creixen sense criteri, contínues i uniformes, en molts casos sobre antics espais agraris. Aquest creixement no és sinònim de salut ecològica, sinó sovint de desatenció. Quan el territori deixa de ser treballat, deixa també de ser estructurat. I un territori sense estructura és un territori vulnerable: al foc, a l’erosió, a l’abandonament definitiu. La relació entre abandonament agrari, continuïtat del combustible forestal i risc d’incendi és un dels punts que millor explica aquesta fragilitat.
Per això, la clau no és triar entre més o menys vegetació, sinó entre territori gestionat o territori abandonat. I gestionar implica planificar. Planificar amb coneixement, amb visió de futur, i amb capacitat d’integrar dimensions que massa sovint s’han tractat per separat: l’ambiental, l’econòmica i la social.
Però planificar també vol dir ordenar. Vol dir decidir, amb criteris clars, on pot haver-hi habitatge, on ha d’ubicar-se la indústria, on té sentit situar infraestructures de gestió de residus, on es pot produir energia i on cal preservar els sòls agrícoles o els espais forestals. Sense aquesta ordenació, el territori es dispersa, es fragmenta i es degrada.
El País Valencià no és homogeni, i qualsevol estratègia que vulga ser efectiva ha de partir d’aquesta diversitat. No es pot intervindre igual a l’Alt Maestrat, on la continuïtat forestal és un risc evident, que al Baix Segura, on la pressió sobre el sòl agrícola i els recursos hídrics és extrema. No es pot pensar de la mateixa manera la Marina Alta, amb la seua tensió entre litoral urbanitzat i interior forestal, que l’Alt Palància, on el repte és mantindre població i activitat en un entorn de muntanya.
A l’interior nord, la planificació ha de passar per recuperar el mosaic agroforestal, trencar la continuïtat del combustible i generar oportunitats perquè la gent puga viure del territori. A les planes litorals, cal repensar l’agricultura per fer-la més resilient, menys dependent i més respectuosa amb els cicles naturals. A les zones de transició, com moltes àrees de la Safor o la Marina, cal integrar la gestió forestal amb la hidrològica, recuperant barrancs i espais naturals com a infraestructures verdes.
Aquest és el punt clau: entendre el territori com un sistema viu i humanitzat. No com una natura intacta que cal protegir des de la distància, sinó com un espai construït col·lectivament que cal gestionar amb responsabilitat. El que passa en una muntanya afecta la plana; el que es fa en un camp condiciona el risc d’un incendi; el que s’abandona en un poble té conseqüències en tota la comarca.
I és precisament en aquesta mirada sistèmica on la planificació energètica ha d’entrar amb tota la seua força. Tal vegada, una de les expressions més evidents del desordre territorial actual és la implantació dispersa i, sovint, poc coordinada de projectes fotovoltaics i eòlics. Necessitem energia renovable, és indiscutible. Però la qüestió no és només quanta energia produïm, sinó on i com la produïm.
El País Valencià, de fet, és un dels territoris amb més desplegament de comunitats energètiques, cosa que obri una oportunitat clara si s’encaixa bé en la planificació. El nou marc normatiu reforça encara més aquesta necessitat: els projectes de comunitats energètiques poden adquirir més escala, més capacitat d’impacte i més possibilitats de transformar el territori, però també augmenta el risc de desordre si no hi ha una ordenació clara.
Per això, planificar el territori també vol dir reservar espais adequats per a aquest tipus de projectes, integrar-los amb els usos agraris, evitar conflictes paisatgístics i garantir que el valor generat es quede en el territori. Les comunitats energètiques poden ser una ferramenta clau de desenvolupament local, però només si formen part d’una estratègia territorial coherent.
Planificar el territori també vol dir decidir on són viables els parcs fotovoltaics i eòlics, amb criteris ambientals, agraris i paisatgístics. No tot sòl és igual, ni tot espai és adequat. No té sentit ocupar terres agrícoles fèrtils amb plaques solars si hi ha superfícies degradades, cobertes industrials o espais ja transformats que poden acollir aquesta infraestructura. Tampoc és coherent implantar parcs eòlics en zones d’alt valor ecològic o paisatgístic sense una avaluació rigorosa del seu impacte.
La transició energètica no pot repetir els errors del passat. No pot ser un nou cicle d’ocupació desordenada del territori. Ha de ser una oportunitat per fer-ho millor: per distribuir els beneficis, per implicar les comunitats locals, per integrar la producció energètica en el territori sense desfigurar-lo.
Durant massa temps, la planificació territorial ha estat una assignatura pendent. Hem crescut sense ordenar, hem urbanitzat sense mesura, hem abandonat sense alternativa. I ara ens trobem amb un territori que, en molts casos, no respon ni a les necessitats ambientals ni a les econòmiques.
Però planificar no és només dibuixar línies sobre un mapa. És prendre decisions. És decidir què volem ser com a país. És apostar per un model que no es base només en l’explotació immediata, sinó en la sostenibilitat a llarg termini. És política en estat pur.
En aquest context, la gestió forestal, la lluita contra la desertificació i la planificació energètica deixen de ser polítiques sectorials per convertir-se en eixos centrals d’un projecte de país. No es tracta només d’evitar incendis, de recuperar sòls o de generar energia, sinó de fer-ho de manera coherent, integrada i justa.
La ramaderia extensiva i l’agricultura regenerativa no són només pràctiques ambientals, són també oportunitats econòmiques. Formen part d’una nova economia que pot generar ocupació, fixar població i donar valor al territori. Però perquè això siga possible, cal que formen part d’una estratègia planificada, amb suport institucional, amb mercats adaptats i amb reconeixement social. L’experiència de la ramaderia extensiva com a eina de gestió del medi rural i de prevenció d’incendis reforça aquesta idea.
Sense planificació, tot queda en iniciatives aïllades. Amb planificació, es converteixen en sistema.
I això ens porta a una altra idea fonamental: la maduresa com a societat. Una societat madura és aquella que és capaç de pensar més enllà del curt termini, que entén que la prevenció és una inversió i no una despesa, que assumeix la complexitat i actua en conseqüència.
Ser un país resilient no vol dir només resistir les crisis, sinó anticipar-les. Vol dir tindre un territori capaç d’absorbir impactes, de recuperar-se, de transformar-se sense trencar-se. I això només s’aconsegueix amb planificació, amb coneixement i amb compromís col·lectiu.
Els barrancs secs que es desborden, els boscos que cremen, els camps que s’abandonen o els projectes energètics mal ubicats no són fatalitats inevitables. Són, en gran part, conseqüències d’allò que no s’ha fet, o que s’ha fet sense una visió global.
Ja hem anat insistint des d’aquesta columna que el País Valencià té tot el necessari per a fer aquest pas: coneixement tècnic, experiències acumulades, una xarxa de professionals i d’iniciatives que ja estan treballant en aquesta direcció. El que falta és convertir-ho en política pública coherent i sostinguda.
Planificar el territori és, en el fons, una manera de cuidar-lo. I cuidar-lo és també cuidar-nos. Perquè el territori no és només l’escenari on vivim, és part del que som.
Boscos sense gestionar i zones desertificades. Entre el foc i la sequera no hi ha dues lluites diferents, sinó un mateix repte. I ara sabem, més que mai, que també passa per decidir com i on generem l’energia que necessitem.
La resposta no vindrà de mesures puntuals, sinó d’una manera nova —o potser antiga— d’entendre la relació amb la terra.
Una manera que combine coneixement i experiència, tecnologia i tradició, economia i ecologia. Una manera que ens permeta, finalment, ser un país que no només creix, sinó que sap cap a on va.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
