Dos realitats amargues avancen enfrontades, com dos trens que s’acosten a tota velocitat. D’una banda, la crisi climàtica —alimentada per una economia extractiva, depredadora i miop— ja és implacable al nostre territori. Setmana rere setmana tornen als titulars les mateixes paraules: inundació, sequera, aqüífers salinitzats, nits tropicals, gelades tardanes. De l’altra, una economia cada vegada més desigual concentra la riquesa en poques mans, mentre les majories treballadores arrosseguen salaris baixos, precarietat i un futur incert, sotmeses a un capitalisme desmesurat i ferotge.
Davant el col·lapse que es produirà pel xoc d’ambdós trens, la pregunta és inevitable: podem imaginar un model d’empresa baix en carboni, alt en bé comú i, alhora, viable econòmicament —fins i tot amb ànim de lucre— en temps d’emergència climàtica?
La resposta ràpida és sí. Però no arribarà per inèrcia. I, sobretot, no arribarà sense innovació, creativitat i una transformació profunda en la manera d’entendre què vol dir fer empresa al País Valencià.
Durant més de dos segles ens han fet creure que la responsabilitat ambiental i social era incompatible amb el benefici econòmic. Que, si una empresa volia créixer, havia de fer-ho a costa del territori o dels seus treballadors. Aquest relat ja no se sosté.
Hui sabem que el suposat dilema entre sostenibilitat i rendibilitat és fals. L’únic model econòmic amb futur és aquell que genera beneficis respectant la natura i la dignitat de les persones. La resta és fum especulatiu: guanys immediats a canvi d’un empobriment col·lectiu.
El País Valencià té una oportunitat històrica per demostrar-ho. Però calen un poder públic valent i consciència ciutadana crítica, que donen suport decidit a les empreses que aposten per la sostenibilitat real i no pel postureig verd.
En l’era de l’emergència climàtica, la creativitat no és qüestió d’estètica: és qüestió de supervivència. És l’energia renovable més abundant que tenim, i la més mal aprofitada.
No parlem només d’inventar productes, sinó de repensar processos, models i valors: de reinventar com produïm, com distribuïm, com consumim i com compartim el valor que generem.
Innovar no és patrimoni de les multinacionals. També és innovar quan una empresa citrícola de la Plana implanta un sistema circular per aprofitar residus agrícoles; quan una fàbrica de mobles a la Foia de Castalla redueix el consum energètic amb autoconsum fotovoltaic; o quan una pime d’Alcoi aposta per la conciliació laboral i la igualtat com a motor de productivitat.
També és innovar quan un estudi de disseny a València crea serveis digitals orientats al benestar col·lectiu, o quan una empresa agroalimentària integra la meteorologia i la ciència del sòl per protegir collites i salut laboral.
Eixa és la vertadera creativitat: la que connecta la intel·ligència humana amb la cura del territori.
Guanyar diners no és el problema. El problema comença quan el lucre es converteix en l’únic objectiu i s’oblida el propòsit. Un benefici que empobreix el territori, explota les persones o agreuja el canvi climàtic no és benefici: és deute social i ecològic.
En canvi, quan el lucre es posa al servei d’un propòsit compartit —crear productes duradors, oferir serveis sostenibles, cuidar l’ocupació i reduir l’impacte ambiental— es converteix en una força transformadora.
El Consell hauria d’actuar com a catalitzador d’aquest canvi, no com a espectador distant. Necessitem una política industrial que premie l’eficiència energètica, la circularitat i el compromís social, i que, al mateix temps, penalitze els projectes depredadors que devoren territori amb promeses buides.
El futur no es pot construir sobre l’especulació. El nostre territori ja sap què vol dir això: urbanitzacions fantasmes, polígons buits, centres comercials inacabats, macroprojectes turístics inviables i hortes convertides en solars.
El que necessitem és valor afegit: aquell que naix de la intel·ligència col·lectiva i de la connexió amb el territori. Valor afegit és apostar per la qualitat i no per la quantitat; per la proximitat, la traçabilitat i el treball ben fet.
El Consell hauria de deixar clar que la prosperitat no vindrà de l’especulació, sinó de les empreses que creen riquesa neta, sostenible i compartida, que generen ocupació digna, cuiden l’entorn i innoven amb propòsit.
El canvi empresarial no pot dependre només de la bona voluntat d’un grapat d’iniciatives pioneres. Ens calen incentius fiscals per a la innovació verda, ajudes reals a la transició energètica i una contractació pública responsable que done exemple.
No val continuar subvencionant macroprojectes d’alt impacte ambiental mentre s’abandonen pimes i cooperatives que treballen amb arrelament i respecte.
No val dir “sostenibilitat” en els discursos i, després, posar traves burocràtiques a qui la practica.
Els sectors industrials històrics —el tèxtil d’Alcoi i Ontinyent, la ceràmica de la Plana, l’agroalimentari de la Safor o la Ribera— podrien ser referents europeus si el Consell creara un marc estable i una estratègia clara de suport a la innovació.
Fer empresa no és només fer diners: és crear comunitat. És contribuir perquè la gent puga viure i treballar dignament al seu poble, sense haver de triar entre feina i vida.
Parlar de bé comú és parlar d’aigua neta, d’aire respirable, de paisatges cuidats, però també de cohesió social, de futur compartit i de treball digne.
Quan una empresa aposta per la sostenibilitat, també aposta per la convivència.
En canvi, quan el model productiu es basa en el consum desbocat i la precarietat, allò que s’erosiona no és només el sòl: també la confiança i el teixit social.
La ciutadania també té poder. Escollir productes locals, sostenibles i ètics és una manera clara de dir quin futur volem. Però no podem deixar tota la responsabilitat en mans del consumidor: sense polítiques públiques que acompanyen, el pes cau sobre qui menys pot.
Cal una fiscalitat verda i redistributiva, que faça pagar més a qui més contamina i allibere recursos per ajudar a qui aposta pel canvi. Cal una administració que entenga que invertir en sostenibilitat no és despesa, sinó assegurança de futur.
El País Valencià té arrels profundes i ales creatives. Té tradició cooperativa, capacitat industrial i talent emprenedor. Si a tot això li afegim innovació, tecnologia i compromís ambiental, podem construir una economia amb arrels al territori i ales cap al futur.
Però això exigeix un canvi cultural: deixar d’entendre la sostenibilitat com una etiqueta i començar a viure-la com una estratègia de supervivència.
Negar la crisi climàtica o ajornar la transició és condemnar les empreses valencianes a la marginalitat. La viabilitat empresarial del futur dependrà, cada vegada més, de la capacitat d’adaptar-se, reduir emissions i generar valor real.
I ara és el moment de tornar a la pregunta inicial: podem imaginar empreses baixes en carboni, altes en bé comú i viables econòmicament, fins i tot amb ànim de lucre?
Sí, podem. Però només si hi ha innovació, creativitat i coratge polític. Només si el Consell i els poders fàctics deixen de ser còmplices de l’especulació i aposten clarament per potenciar un model empresarial que combine rendibilitat amb sostenibilitat i justícia.
Fer empresa al País Valencià pot ser molt més que fer negoci: pot ser una manera de cuidar el territori, dignificar el treball i garantir un futur compartit. Però per aconseguir-ho, cal una administració que crega de veritat en el potencial de la seua gent. Que siga motor i no fre.
El temps corre. La crisi climàtica no espera. O apostem per empreses baixes en carboni i altes en bé comú, o el futur —aquest futur que encara podem escriure— se’ns escaparà com sorra entre les mans.
