Diu el meu amic Santi Valls que la crisi climàtica s’ha explicat, darrerament, com un relat de redempció, i jo hi estic totalment d’acord. Del pecat originari —consumir massa, contaminar sense miraments, viure per damunt de les possibilitats del planeta— passàvem a la penitència possible: canviar hàbits quotidians, renunciar a excessos, fer bondat ecològica amb gestos mesurats. Era un relat amb ressons quasi religiosos, propi d’una època que encara confiava que el futur es podia salvar a força de voluntats individuals, com si la suma de bones intencions poguera refermar les bases d’un món que ja començava a fer aigües, com ho fan hui pobles i ciutats colgats per riuades provocades pel canvi climàtic.
Vist amb perspectiva, aquell discurs desprenia un optimisme ingenu, quasi infantil. Pressuposava que el sistema era corregible com un mecanisme rovellat, que els excessos eren desviacions puntuals i que, amb una ciutadania responsable —reciclatge selectiu, bombetes de baix consum, vacances en tren—, el món tornaria a una senda raonable, sostenible, fins i tot humana. Hui, aquell relat sona llunyà, com l’eco d’un altre temps. No perquè fora fals en la seua essència, sinó perquè pertany a un abans que ja no és el nostre.
Ara, tot el que envolta la crisi climàtica sembla formar part de la història prèvia al col·lapse. No el col·lapse mateix —això seria massa definitiu—, sinó el moment just abans: quan els supermercats encara estan plens, quan els avions continuen enlairant-se, quan els governs governen amb pressupostos i enganys, però ja s’ha instal·lat una certesa íntima, persistent, difícil d’ignorar: res d’això és sostenible a llarg termini. És el silenci abans de la tempesta, quan encara podem fingir que el cel està clar.
El relat de la redempció ha quedat superat. No perquè la crisi haja minvat —al contrari—, sinó perquè s’ha fet massa gran, massa profunda, massa global per a les nostres mans mortals. Quan un problema desborda completament l’escala real d’acció de les persones, la idea de salvar-lo amb xicotets gestos deixa de ser creïble. És com intentar apagar un incendi forestal amb una arruixadora. El que apareix, aleshores, no és la conversió moral heroica, sinó una actitud molt més contemporània i menys èpica: el surf.
Hui, molta gent ja no aspira a salvar el món. Aspira, simplement, a no caure. A mantindre l’equilibri damunt les ones d’una mar cada vegada més agitada. Una mar que representa la decadència d’un sistema capitalista, consumista i extractiu que sabem que no funciona —l’explotació sense límits, la dependència dels fòssils, la il·lusió del creixement perpetu—, però que tampoc sabem com desconnectar sense ensorrar-nos nosaltres mateixos. Davant d’aquesta contradicció profundament humana, la resposta no és l’heroisme, sinó la navegació de salvament.
El surf no és una ideologia amb manifestos. És una estratègia de supervivència. No nega necessàriament la crisi —molts surfistes saben què ve darrere l’onada—, però tampoc no la combat frontalment. L’accepta com a paisatge inevitable. És la manera d’habitar un present que ja no promet futur, però que encara no ha col·lapsat del tot. Viure sabent que el sistema és inviable, però continuar vivint dins d’ell perquè no en tenim cap altre a l’abast immediat.
Aquesta sensació, tan estesa, de viure en el pròleg d’alguna cosa pitjor explica moltes actituds del nostre temps: el cinisme, la desafecció política, la normalització del desastre. No és que la gent no veja el problema; és que el veu massa clar, massa gran, massa imparable. I davant d’això, prefereix no projectar-se massa lluny.
Aquest desplaçament no és només psicològic. És profundament polític i global. La impotència no naix únicament de la distància entre allò que se’ns demana i allò que podem fer com a individus, sinó també de la consciència creixent que el poder real està lluny. Les decisions que marquen el rumb de la humanitat mai no es prenen ni al barri, ni al municipi, ni sovint a l’estat.
El que es decideix en una potència econòmica desencadena efectes immediats a milers de quilòmetres. Una decisió energètica als Estats Units condiciona preus i polítiques a Europa; un acord comercial a la Xina impacta en territoris que no han participat en la negociació. Al País Valencià ho notem quan el preu de l’electricitat puja per decisions preses en mercats llunyans o quan una sequera local està connectada amb alteracions climàtiques globals.
Vivim en una interdependència que ho connecta tot, però que no reparteix el poder. I aquesta asimetria genera una profunda despossessió política. Per molt que un territori vulga avançar —amb iniciatives locals, comunitats energètiques, comerç de proximitat—, es troba atrapat en cadenes globals, equilibris geopolítics i mercats que no decideix des d’ací. La ciutadania ho sap: fins i tot fent-ho tot “bé”, no pot frenar una dinàmica que la supera.
Ni com a persones, ni com a pobles, ni tan sols com a estats. Els governs apareixen sovint com a gestors impotents d’un ordre global que els passa per damunt. Parlen de sobirania mentre depenen del gas, del petroli, dels mercats financers i de decisions preses lluny. I quan la política es percep com una administració de límits imposats, la confiança es desfà.
És ací on el relat de la redempció desapareix definitivament. Com demanar sacrificis individuals quan ni els estats tenen marge real d’acció? Com exigir consciència local en un món on causes i efectes ja no coincideixen territorialment? Com mantindre la fe en el canvi quan tot indica que estem gestionant un declivi, no evitant-lo?
El surf apareix, aleshores, com una resposta racional al desencaix. No transforma res estructural, però permet aguantar. No promet futur, però evita l’angoixa constant. És una adaptació sense entusiasme, una manera de viure sabent que el present és provisional.
D’ací ve el cansament amb les moralines climàtiques. El discurs de la culpa individual xoca amb una realitat que el desmenteix cada dia. Quan se li demana a la ciutadania que siga exemplar mentre les grans decisions continuen intactes, el resultat no és més compromís, sinó frustració.
I la frustració, acumulada, esdevé rebuig. Negar, relativitzar o ridiculitzar és, en aquest context, una forma d’anestèsia. És ací on arrela el nou escepticisme climàtic i on creix la ultradreta: no per ignorància, sinó per esgotament. Davant de la responsabilitat global, ofereix permís. Davant de la complexitat, simplifica. Davant de la culpa, assenyala enemics.
El problema és que, mentre surfegem, el sistema continua avançant cap al límit. I com més temps passem adaptant-nos individualment, menys força col·lectiva tenim per exigir canvis estructurals. El surf substitueix la política. La supervivència personal ocupa l’espai de la transformació compartida.
Per això, el repte no és tornar a la redempció —que ja no convenç ningú—, sinó construir un nou relat polític capaç d’anar més enllà del pròleg del col·lapse. Un relat que parle de drets, de protecció, de justícia climàtica. La ciutadania no ha de ser redimida: ha de ser protegida. I ha de tornar a sentir que el futur no és només una onada a esquivar, sinó una terra ferma a construir, col·lectivament.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
