Algunes decisions polítiques, amb el pas del temps, es converteixen en símbols. No perquè siguen especialment transcendents jurídicament, sinó perquè deixen al descobert una manera perversa d’entendre el món. Només cal recordar quan un govern conservador espanyol va aprovar un reial decret —900/2015— i va decidir gravar l’autoconsum elèctric amb el que es va conéixer popularment com “l’impost al sol”. Cobrar per produir la pròpia energia. Penalitzar qui volia aprofitar la llum que cau cada dia sobre la seua teulada.
Hi havia alguna cosa profundament reveladora en aquell gest. No era només una norma mal concebuda; era la reacció d’un sistema que veia amenaçada la seua arquitectura centralitzada i dependent. Quan un Estat arriba al punt d’imposar un peatge simbòlic al sol, és que està defensant alguna cosa més que un mercat elèctric. Està defensant una forma de poder, una manera concreta d’organitzar la dependència i l’obediència col·lectiva.
I el poder, en el món contemporani, té una arrel molt clara: el petroli i el gas.
Mentre ací es discutia si una família podia instal·lar plaques solars sense ser castigada fiscalment, en altres punts del planeta els grans jaciments continuaven sent objecte de tensions i pressions. Hui, els Estats Units continuen atacant, intervenint o sancionant en escenaris com Veneçuela o l’Iran. Flotes desplegades en estrets marítims. Aliances articulades al voltant del subministrament energètic. Amenaces de bloqueig comercial o de represàlies diplomàtiques contra estats que no s’alineen plenament amb eixes estratègies, fins i tot quan aquests —com podria ser el cas de l’estat espanyol— decideixen limitar l’ús del seu territori o de les seues bases militars en operacions que es presenten com a defensa del seu particular “ordre internacional”.
La paradoxa és evident: moltes d’aquestes accions es duen a terme, precisament, en contradicció flagrant amb els principis bàsics del dret internacional que diuen protegir. Sempre hi ha una narrativa noble —seguretat, estabilitat, democràcia—, però darrere hi ha un mapa d’oleoductes i reserves, una geopolítica de canonades i terminals.
No és cap conspiració. És geografia energètica.
Els combustibles fòssils concentren energia, i l’energia concentrada genera concentració de poder. El petroli no està repartit de manera homogènia: no cau del cel com la pluja, no es difon com el vent. Es troba en punts concrets, en territoris que esdevenen estratègics. Qui controla el jaciment controla una part del sistema. Qui depén de la importació viu en tensió permanent, amb la sensació d’un risc latent que mai no desapareix del tot.
Això explica bona part del segle XX i del que portem del XXI. El petroli ha mogut exèrcits, però també ha sostingut dictadures. Ha justificat guerres i ha condicionat fronteres, fins i tot arribant a manifestar expressament la “necessitat” dels Estats Units d’ocupar Groenlàndia. Ha permés un model de creixement accelerat que ha associat progrés amb expansió infinita. La promesa era simple: sempre hi haurà prou energia barata per alimentar el sistema. No calia preguntar-se pels límits; només calia perforar un poc més fondo.
Però la promesa era falsa.
El petroli no és només un combustible; és la base d’un estil de vida. L’automòbil privat convertit en extensió de la identitat. El vol barat que travessa continents com si el món fora una maqueta. Els plàstics d’un sol ús. La producció massiva de béns que duren menys que el desig que els va fer comprar. La dictadura del consum no és una desviació cultural; és una conseqüència directa de l’abundància energètica concentrada.
Sense petroli barat, la societat de la immediatesa no hauria existit. Sense gas abundant, la indústria globalitzada no hauria crescut amb eixa velocitat. El nostre model econòmic funciona com un motor que no sap aturar-se, perquè tot el seu èxit s’ha mesurat en més producció, més transport, més extracció. I qualsevol motor que no admet límits acaba cremant-se, no per accident, sinó per disseny.
Ara el motor acusa el desgast.
No sols perquè el canvi climàtic ja és una evidència física —incendis, inundacions seguides de sequeres, tempestes extremes—, sinó perquè la dependència energètica és també dependència política. Quan el preu del barril puja, el món tremola. Quan hi ha sancions, s’alteren economies senceres. Quan un estret marítim es bloqueja, els mercats contenen la respiració, com si una mà invisible haguera agafat la gola del sistema.
En aquest escenari apareixen figures que simbolitzen l’últim esforç d’un model esgotat i dsecadent per perpetuar-se. Donald Trump reivindicant una suposada supremacia energètica basada en fòssils i prometent “domini energètic” a partir de més petroli, gas i carbó. Benjamin Netanyahu movent-se en un tauler regional carregat de tensions estructurals, on el control territorial, la seguretat i els fluxos energètics pesen com una ombra constant sobre cada decisió. Lideratges que criden a la força, al control, a la confrontació. No són fenòmens aïllats: són expressions d’un moment en què la civilització petrolista es defensa, fins i tot a costa d’erosionar drets, institucions i convivències.
Quan el sistema percep que la seua base material s’esgota, reacciona reforçant el control. Més sancions. Més pressió. Més polarització. El petroli deixa de ser només una matèria primera i es converteix en símbol d’un orde que no vol desaparèixer. Es protegeix el recurs, però sobretot es protegeix la jerarquia que s’ha construït al seu voltant.
Ara cal recordar aquelles pel·lícules de Mad Max. Un univers polsós on la gasolina és més valuosa que l’aigua. Tribus armades perseguint-se per un bidó. Ciutats convertides en enclavaments de combustible. Ho miràvem com una distopia exagerada, però, en el fons, era una metàfora dolorosa: una societat que, havent esgotat els seus recursos, només sap organitzar-se al voltant de la lluita i la guerra.
Mad Max no era només cinema. Potser era una advertència.
Quan una civilització fonamenta la seua prosperitat en un recurs finit i concentrat, la temptació del conflicte és estructural. El petroli i el gas, per la seua naturalesa, encoratgen la rivalitat. Exigeixen control territorial. Necessiten protecció militar o financera. La seua existència com a eix energètic mundial implica tensió permanent, un estat de vigilància perpètua que es normalitza fins que ja no el qüestionem.
Aquesta és la cara fosca de la dictadura del consum: per mantindre la fantasia de l’abundància, el sistema accepta el conflicte de forma estructural i transversal. Assumeix com a “col·lateral” allò que, en realitat, és central: desplaçaments forçosos, territoris devastats, comunitats sotmeses a governs autoritaris sostinguts per ingressos fòssils.
Però hi ha una altra possibilitat.
Les energies renovables funcionen amb una lògica radicalment diferent. El sol i el vent no estan concentrats en un grapat de territoris estratègics; no necessiten ser custodiats per flotes ni blindats amb bases militars. Són fluxos difusos, presents en quasi tots els territoris, que no poden ser apropiats amb la mateixa facilitat ni convertits en arma diplomàtica.
Hui vivim en un moment de transició energètica en què encara és inevitable continuar utilitzant combustibles fòssils, però desacelerant-ne l’ús de manera constant i pautada. La indústria, el transport, bona part de les infraestructures i fins i tot la fabricació de tecnologies renovables encara depenen, en part, del petroli i del gas. No es tracta de negar aquesta realitat ni de caure en simplificacions. El que posem en qüestió no és l’ús transitori dels fòssils, sinó el model estructural que els converteix en columna vertebral permanent del sistema. Una cosa és assumir una dependència temporal mentre es construeix una alternativa; una altra, molt diferent, és perpetuar-la com a destí inevitable.
Quan l’energia es genera localment, disminueix la dependència exterior. Quan un poble produeix part de l’electricitat que consumeix, redueix la seua vulnerabilitat davant crisis llunyanes. Quan una regió aposta per l’autoconsum, per les comunitats energètiques i per la gestió compartida dels recursos, està exercint sobirania real, no només en el discurs, sinó en la factura.
El contrast és evident.
El petroli concentra poder i genera conflictes. Les renovables distribueixen capacitat i poden reduir motius de guerra.
I no és ingenuïtat. És pura física aplicada a la política.
Ara, la gran qüestió no és només si podem substituir una font d’energia per una altra. És, també, si som capaços d’abandonar la mentalitat que ens ha portat fins ací. Una civilització basada en el petroli necessita el conflicte per alimentar-se, perquè viu de l’escassetat administrada. Una civilització basada en renovables pot, almenys, reduir les causes materials de moltes tensions i obrir l’espai per a una altra manera de relacionar-nos amb el territori i entre nosaltres.
I ací és on convé tornar a aquell gest inicial. L’“impost al sol” no va ser només una anomalia normativa. Va ser el reflex d’una època que preferia protegir la dependència abans que abraçar la sobirania. Una època que gravava la llum mentre el món continuava militaritzant els combustibles. Una època que, davant la possibilitat d’una energia més repartida i menys controlable des de dalt, va optar per posar portes al cel.
Entre el petroli i la pau hi ha una decisió cultural.
Podem continuar defensant un sistema que necessita protegir jaciments llunyans i penalitzar la sobirania energètica pròpia. O podem assumir que la llum no hauria de pagar peatge, i que la seguretat no hauria de dependre del control d’un pou, sinó de la capacitat compartida de produir i estalviar, de posar la tecnologia al servei de la vida i no a la inversa.
Potser, resumint, la diferència entre la decadència i la maduresa civilitzadora estiga en això: en saber si gravem el sol… o l’alliberem. En decidir si el convertim en un nou instrument de control o en la base d’un pacte més ampli, on l’energia deixe de ser excusa per al conflicte i es convertisca en fonament de convivència.
No és una utopia abstracta. Ja hi ha països que han començat a caminar en eixa direcció. Uruguai, hui, produeix la immensa majoria de la seua electricitat a partir de fonts renovables —vent, aigua, biomassa i sol— i s’ha convertit en un dels sistemes energètics més descarbonitzats del món. Aquesta transformació no ha anat acompanyada d’una retòrica de dominació ni d’una geopolítica agressiva, sinó d’un projecte nacional orientat a la cooperació, a la sobirania energètica i al respecte entre els pobles.
Potser no és casualitat. Quan l’energia deixa de dependre de jaciments remots i passa a fluir del propi territori, també canvia la manera de mirar el món. Menys necessitat de controlar, menys temptació d’imposar-se, més espai per a la convivència.
Uruguai no és perfecte ni està exempt de reptes, però representa una intuïció poderosa: que una societat pot construir prosperitat sense convertir l’energia en un instrument de confrontació. Que es pot alimentar una economia sense alimentar alhora la lògica de la guerra.
Potser la pregunta que travessa aquest temps és sorprenentment simple: si volem continuar vivint al voltant del petroli… o començar a organitzar-nos al voltant de la llum.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
