En ple cor de l’Alt Palància, entre muntanyes silents i camins de pedra seca, el Mas de Noguera no és només una masia rehabilitada: és una trinxera de dignitat, una escola viva de ruralitat i un exemple de resposta col·lectiva als desequilibris territorials que ofeguen el nostre país i a la crisi climàtica.
La història comença als anys huitanta, quan, en plena onada de despoblament, tres germans de la família Herrero —Marcelino, Rosa i Alberto— decideixen fer el camí a la inversa: retornar a les arrels i reconstruir, literalment, un món que s’estava desmuntant a marxes forçades. Al capdavant, Marcelino Herrero, un d’aquells valencians que no caben en un currículum, visionari i obstinat. Va entendre prompte que dignificar el món rural no passava per la nostàlgia, sinó per posar-lo al centre: amb coneixement, amb comunitat, amb respecte pel territori.
El repte era majúscul: la masia, pràcticament en ruïnes; el territori, oblidat; els serveis, inexistents. Però, com tants altres projectes que han nascut de la necessitat i la convicció, el Mas de Noguera es va convertir en un laboratori rural, un lloc on experimentar una altra manera de viure i produir. Primer va vindre la restauració de l’edifici. Després, la recuperació de terres. I, a poc a poc, la construcció d’un model integral basat en l’educació ambiental, l’autonomia energètica, la sobirania alimentària, la sostenibilitat del turisme i la cooperació.
Hui, el Mas de Noguera és sinònim de sobirania energètica. La seua autosuficiència es fonamenta en una xarxa d’energies renovables —solar, tèrmica, fotovoltaica, eòlica, microhidràulica i biomassa— que garanteixen el funcionament de la masia i els seus processos. El sistema híbrid de bombeig solar, la caldera de biomassa i el tractament circular de l’aigua parlen d’un compromís real amb el territori i d’una voluntat de reduir al mínim l’impacte ambiental.
Però el motor del Mas no el conformen només les plaques o les turbines, sinó la gent. I ací la figura de Marcelino Herrero torna a ser clau. El seu concepte d’educació no cabia en una aula ni en un llibre de text. Per a ell, aprendre era sembrar, cuidar els animals, fer comunitat. I així va nàixer un model pedagògic pioner: aprenentatge vivencial, en contacte directe amb la natura i amb una filosofia clara de transformació social.
Quan ningú encara parlava de turisme sostenible, Marcelino ja en veia el potencial com a eina de desenvolupament. No com una explotació turística més, sinó com un pont entre el món rural i el món urbà, entre la vida lenta i la hiperacceleració. El Mas de Noguera va obrir les portes a famílies, escoles, voluntariat internacional i professionals que buscaven una altra forma de fer i de viure.
En aquesta línia, el País Valencià va comptar en aquell moment amb altres iniciatives pioneres que foren fonamentals per posar les bases d’un turisme rural respectuós amb el territori. Entre elles, destaca amb llum pròpia la figura de Pep Gómez Nebot. Considerat un dels grans pioners del turisme rural valencià, va ser molt més que un empresari: va ser un dinamitzador, un agitador de consciències i un apassionat del seu territori. Amb Adela Torres, va fundar Altertur i el Mas de Borràs, convertint-los en referents d’un model de turisme que estima la terra, crea oportunitats i dignifica la vida als pobles. La seua aposta va ser decidida: deixar enrere la indústria del taulell i apostar per Penyagolosa, per la gent de l’interior, pel futur dels nostres paisatges. Sense Pep, el turisme rural valencià no seria el que és.
El seu llegat és viu i inspira nous projectes, nous emprenedors i una manera de fer que combina el caràcter empresarial amb compromís ambiental i social. El seu amor pel territori continua fent camí i ha inspirat nous models com l’Hort de les Oronetes, al paratge de la Casella d’Alzira, o Mar de Fulles a la Serra d’Espadà.
Altres projectes, com Turistrat, el Teularet o La Surera, han demostrat que és possible generar economia local alhora que es protegeix l’entorn i es reforça el teixit social. Des del turisme comunitari fins a les experiències d’ecoturisme i custòdia del territori, aquestes iniciatives comparteixen amb el Mas de Noguera una visió transformadora i una aposta clara pel valor de la proximitat, la cooperació i la sostenibilitat.
Amb el temps, el projecte de Noguera es va diversificar i consolidar com un ecosistema rural que articula quatre potes fonamentals: agroturisme ecològic, recuperació de sabers tradicionals, investigació aplicada en tecnologies netes i cooperativisme com a model de gestió. No es tracta només de dormir i menjar bé —amb productes propis i de temporada—, sinó de participar en tallers, jornades, formacions i activitats que tenen un peu en la tradició i l’altre en la innovació.
El Mas de Noguera és també un imant per a gent jove que, com Marcelino, ha volgut tornar a les àrees rurals i naturals amb un projecte entre mans. Gràcies a aquest espai, han nascut iniciatives com formatgeries artesanes —com Los Corrales, d’Almedíxer—, explotacions apícoles o allotjaments rurals que han repoblat la comarca i han multiplicat les connexions amb altres punts del País Valencià.
Parlar del Mas és parlar de resistència activa. De no resignar-se a vore com els pobles es buiden, com el sòl fèrtil s’abandona, com el coneixement ancestral es perd entre formigoneres. És parlar d’una generació que, amb més convicció que recursos, va decidir alçar-se contra el destí escrit per a l’interior valencià.
Hui, Marcelino Herrero continua treballant per aquest mateix futur des de la Fundació Comunitària La Nou, una iniciativa que pretén connectar el coneixement, la cultura i la justícia social amb les necessitats i oportunitats del món rural valencià. Des d’aquesta nova etapa, manté viu l’esperit transformador del Mas i amplia la mirada per construir una xarxa de projectes que donen resposta a l’emergència climàtica i als reptes del segle XXI.
El Mas de Noguera és i serà una referència per a tot el País Valencià. Un espai viu, combatiu, arrelat i obert. Un exemple d’allò que podem ser si deixem de mirar enrere amb nostàlgia i comencem a mirar endavant amb criteri. Perquè no hi haurà transició ecològica real sense un món rural viu. I no hi haurà país sense gent que, com Marcelino, Pep, Adela o tants altres, s’hi deixen la pell per fer-lo possible.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
