El nostre País és un territori de grans paradoxes, i hui ens urgeix analitzar-ne una de les més actuals: el mateix combustible que arrasa les muntanyes podria ser l’energia que escalfa una escola, que dona vida a tallers i empreses, que reforça el medi rural i la seua gent. El que hui és risc, despesa i descontrol, demà podria ser recurs, ingrés i oportunitat.
Però la realitat ens colpeja amb una obstinació amarga. Aquest estiu —i ja no només l’estiu, també la primavera i la tardor— els temes recurrents de conversa són sempre els mateixos: la calor insuportable i els incendis. Al bar del barri, a les tertúlies de la ràdio local, a les xarxes socials i al mercat del divendres. Sempre parlem del mateix fum. Ens preguntem d’on arriba, si han evacuat tal urbanització, si els bombers han aconseguit frenar el front o si el foc s’ha escapat cap a la serra veïna.
És com si el foc s’haguera convertit en la música de fons permanent del nostre territori. I la sensació amarga és clara: els únics “gestors forestals” que treballen amb constància són els incendis mateixos. Allà on no arriba la política ni la inversió, arriba el foc i fa la seua neteja salvatge: cruel, devastadora i imprevisible.
Des de les nostres finestres i balcons, no veiem gasolineres, oleoductes ni gasoductes. El que veiem és fum. Columnes grises que s’alcen darrere la serra i ens recorden que vivim literalment envoltats de combustible. Boscos densos, finques d’ametlers, oliveres i tarongers amb restes de poda acumulades, marges coberts de matolls secs, solars i camps abandonats. Tot un magatzem de biomassa a l’espera de la pròxima tragèdia.
Cada any, tones i tones de biomassa forestal i agrícola s’amuntonen sense ús. La muntanya les reté, l’agricultor no sap què fer-ne i les institucions arriben tard i malament. Es tracta d’una energia latent, emmagatzemada, que el foc allibera amb violència i que nosaltres podríem aprofitar amb intel·ligència.
La biomassa és l’exemple de manual d’economia circular: el que abans era residu es transforma en recurs. El que hui ens amenaça amb flames, demà pot convertir-se en energia neta, llocs de treball i seguretat. No és només una qüestió ambiental, sinó també de sentit comú: enterrarem restes de poda o les deixarem en les parcel·les i marges per després lamentar incendis? No té cap lògica.
Tampoc en té continuar enviant diners a Algèria o Rússia a canvi de gas, quan ací tenim la millor “bateria energètica” a cel descobert. Com diu el meu amic Ferran Dalmau, pioner valencià en prevenció d’incendis: «La clau no és només apagar el foc, sinó treballar el territori perquè el foc no tinga combustible». Aquesta idea, que sovint es queda en eslògan tècnic, podria convertir-se en el motor d’un nou model energètic i territorial.
Els detractors de la biomassa insisteixen que contamina. Però obliden una cosa bàsica: el carboni que allibera ja formava part del cicle natural. És un balanç neutre, radicalment diferent del que succeeix quan cremem carbó, petroli o gas natural, recursos fòssils que afegeixen CO₂ antic i extra al sistema.
A més, és una energia local, arrelada. Allò que es neteja a la Serra d’Espadà podria escalfar un centre de salut a Nules, a Onda o a la Vall d’Uixó. El valor es quedaria a casa i no es diluiria en mans de grans oligopolis energètics.
És incomprensible que, en ple 2025, encara hi haja escoles, hospitals i ajuntaments depenent de gasoil i gas natural. Milions d’euros públics es fumen literalment en combustibles fòssils, mentre les restes agrícoles i forestals s’apilen sense ús. Amb una aposta seriosa per part de la Generalitat i dels ajuntaments, el canvi seria immediat i palpable: només amb cobrir la demanda dels edificis públics ja es generaria un mercat estable i rendible per a empreses locals.
Europa ens passa molt per davant: Àustria, Finlàndia o Alemanya fa dècades que disposen de xarxes urbanes de calor basades en biomassa. Nosaltres, en canvi, seguim mirant cap a un altre costat mentre ostentem un dels territoris amb més risc d’incendi del sud d’Europa.
Molts pensen encara en la biomassa com el fum negre de les xemeneies antigues. Però això ja no és així. Les calderes d’última generació ofereixen un rendiment altíssim i unes emissions mínimes. Són equips amb sensors, regulació intel·ligent i sistemes de control. La ciència i la indústria han avançat prou perquè hui la biomassa siga una energia neta i competitiva.
No es tracta, doncs, de tornar al fum dels segles passats, sinó d’aprofitar la tecnologia actual per tancar un cercle natural i sostenible.
La biomassa no és només energia: és també política rural. Perquè fixar població a les comarques d’interior no es fa només amb discursos emotius, sinó amb treball i futur. Brigades de prevenció, empreses de trituració, tallers de manteniment, plantes de pèl·let, xarxes de transport. Tot això és economia arrelada al territori i susceptible de generar ocupació estable i digna.
La biomassa no és l’única resposta. Però és una peça fonamental d’un mosaic més ampli. Cal combinar-la amb la ramaderia extensiva que neteja els sotaboscos, amb l’agricultura mosaic que frena la continuïtat del foc, amb les comunitats energètiques que uneixen solars, teulades fotovoltaiques i sistemes d’emmagatzematge.
El futur energètic no pot dependre d’una sola font: ha de ser divers, descentralitzat i arrelat al territori. La biomassa encaixa perfectament en aquesta visió.
Cada incendi que arrasa hectàrees ens recorda que no gestionem el territori com caldria. Cada factura de gasoil xiuxiueja incoherència. Cada vegada que les brigades d’extinció es juguen la vida, hauríem de pensar que hi ha alternatives més segures i més justes.
I encara més: cada euro que enviem en gas importat és un euro que deixem d’invertir en nosaltres mateixos. Parlem amb grandiloqüència de sobirania energètica i independència de recursos, però, a la pràctica, deixem perdre el recurs més barat, més pròxim i més nostre.
Les empreses locals existeixen, la tecnologia està disponible, el recurs és abundant. Només falta el més difícil: voluntat política i dignitat col·lectiva.
El país no es construeix a colps de lament, sinó a colps de trellat i decisió. I la dignitat, hui, és convertir el que ens crema en el que ens escalfa.
Podem continuar vivint envoltats de fum i acceptant que els incendis són els nostres únics gestors forestals. O podem fer un pas valent i transformar territori en energia, cendra en futur. El País Valencià podria ser un territori resilient i valent, capaç de traure força del que fins ara només eren restes i ruïnes. Un país digne, amb vocació de ser exemple europeu de com un recurs amenaçant es converteix en protecció i oportunitat.
Perquè —i ací la metàfora es fa realitat— el foc, domesticat i treballat, pot defensar-nos del foc salvatge. La biomassa pot ser l’escut del futur. Ja hem perdut massa pobles, massa hectàrees, massa records a mans del foc descontrolat. Potser ha arribat l’hora que el mateix foc, transformat en energia, siga la resposta que defense la vida.
El repte és immens, sí, però també ho és l’esperança. I si alguna cosa sabem els valencians és que, quan ens ho proposem, som capaços de convertir fins i tot la cendra en terra fèrtil.
