Sé que hi ha hòmens que no són roïns perquè ho desitgen, sinó perquè no volen vore. Prefereixen l’ombra còmoda a la llum que encega. Tanquen els ulls amb la mateixa obstinació amb què altres tanquen la caixa forta. No fan mal directament, no insulten la realitat, però la deixen fora del camp visual, com qui baixa la persiana per no vore el carrer.
El senyor Negacionis —posem-li així, que Nadal admet certes llicències i els contes necessiten noms de conte— no va robar, no va explotar ningú, no va clavar la mà a cap calaix. No era un malvat de manual ni una caricatura amb barret de copa. El seu pecat era més fi, més modern, més respectat socialment: negar.
Va negar que el clima s’estiguera desfent, que l’oratge ja no fora el d’abans, que la terra tinguera febra. Ho va negar amb una calma aparent, amb la seguretat dels qui es creuen massa raonables per admetre emocions. Perquè, al cap i a la fi, negar també és una forma de quietud.
—Sempre ha fet calor a l’estiu —recitava moltes voltes—, i sempre hi ha hagut gelades, sequeres i incendis. No dramatitzem, per favor.
Ho deia amb el to de qui posa pau, de qui sembla sensat, de qui pensa que exagerar és pitjor que equivocar-se. I, dit això, se n’anava a dormir tranquil, mentre els termòmetres vetllaven en color roig i les nits ja no refrescaven com abans.
Ens ha tocat viure temps estranys. En les velles històries nadalenques, l’avar, tancat a sa casa, comptava i recomptava monedes mentre, fora, els altres passaven fam i fred. Ara, l’avarícia s’ha refinat. Ja no és només voler més diners, sinó voler menys realitat: l’afany de no pagar el preu de saber. El senyor Negacionis n’era un exemple perfecte: volia tindre-ho tot, excepte dubtes.
Era home de dades i d’aparells tecnològics, però també de desmemòria. Tenia estudis, informes, legions de científics parlant clar i ras, gràfiques entenedores, mapes amb el litoral en retrocés. Veia rius eixuts, tarongerars pansits, camps abandonats, però sempre trobava una opinió més còmoda que li servira de coixí mental.
“El canvi climàtic és un conte”, “una conspiració econòmica”, “una moda mediàtica importada del nord d’Europa”. Ho llegia i respirava alleujat, com qui entra en una casa coneguda durant una tempesta. Una mentida fina i elegant, ben escrita, sempre és més confortable que una veritat incòmoda.
I va arribar Nadal. El calendari insistia, fidel com sempre, però el fred ja no era aquell. Els carrers lluïen alegres, sí, amb llums i música, però sota la decoració hi havia una inquietud subtil. Els aparadors mostraven neu de plàstic, com si la vertadera s’haguera extingit o s’haguera tornat una cosa massa estranya per a explicar als xiquets.
Aquella nit, quan el senyor Negacionis va anar a apagar el televisor després d’una tertúlia de 13TV dedicada a “desmuntar mites ecologistes”, va sentir un soroll estrany. No era un colp ni un crit, sinó un fregadís persistent. Papers. Molts papers: gràfics, corbes, mapes tacats de roig, informes oblidats damunt de taules institucionals.
Una veu, clara com un vent del nord que ja quasi no arriba, va dir:
—Soc l’Esperit del Clima Passat.
I, davant dels seus ulls, es va obrir un paisatge d’un altre temps. L’aire feia olor de llenya i de rosada blanca. Els dies eren temperats, els estius, suportables; els hiverns, reconeixibles. Els camps vivien sense degoteig forçat i els rius tenien veu pròpia. Tot respirava ordre i mesura, com una melodia antiga que encara sabíem taral·lejar.
—Això sempre ha sigut així —va protestar Negacionis, amb més por que convicció.
—No —va replicar l’esperit—. Això és el que tu has oblidat.
I el va dur per una successió de records col·lectius: científics alertant en rodes de premsa mig buides, governs ajornant decisions, informes guardats en calaixos, titulars plens de condicionals. “Encara som a temps”, deien. Però el temps, discret i fidel, va continuar avançant sense que ningú el detinguera.
Quan Negacionis va tornar a casa, l’estufa cremava massa fort i el rellotge marcava una hora impossible. El món començava a perdre la seua lògica habitual.
El segon esperit va aparéixer amb el silenci espés d’una calor que no respecta fronteres. Era l’Esperit del Clima Present: un espectre fet de fum, sirenes llunyanes i pantalles plenes de notícies urgents.
—Vine —va ordenar.
I el va portar per camps ressecs on els fruits caiguts semblaven llàgrimes; per pobles que esperaven el camió cisterna com qui espera un miracle; per escoles on l’ombra era un bé de luxe i carrers on els iaios ja no podien eixir a l’agost perquè l’agost s’havia tornat enemic.
Negacionis es va esglaiar.
—Jo només dic que no està tan clar —va balbucejar, com si aquella frase encara poguera protegir-lo.
L’esperit va alçar la mà, i un reflex de sol va encendre l’aire:
—Clar com el dia. I cada volta crema més.
Passaren per davant de sa casa. La televisió encesa, l’aire condicionat treballant sense pausa, les persianes abaixades. L’Esperit li va mostrar la pantalla del seu mòbil, amb les seues pròpies paraules compartides en xarxes: “El canvi climàtic és una exageració dels que viuen de subvencions”.
—Cada rialleta teua —va dir— ha segellat un silenci. I cada silenci costa un futur.
Quan Negacionis va tornar a respirar, estava de nou al seu sofà. El cor li bategava massa ràpid. Fora, una mosca volava com si fóra estiu.
El tercer esperit va arribar sense fer soroll. No es va anunciar. Era negre com una nit sense lluna, però d’una foscor transparent que tot ho deixava vore. Negacionis va comprendre de seguida qui era: l’Esperit del Clima Futur.
Sense paraules, l’esperit el va portar a un indret que semblava la seua terra, però sense vida. Els tarongers eren esquelets; les marjals, bassals de sal; les muntanyes, gris cendra. El cel cremava. El mar havia avançat fins a devorar el passeig marítim, com si no reconeguera límits humans.
Va vore xiquets dins d’aules virtuals llegint en pantalles digitals: “Fa molts anys, a les muntanyes nevava”. Una veueta, tímida, va preguntar a la professora digital:
—Senyo, i què és nevar?
Negacioinis va voler respondre o justificar-se, però la gola no li ho va permetre. El silenci de l’Esperit era absolut, com una sentència escrita sense tinta.
Quan el va deixar tornar, el senyor Negacionis va obrir els ulls banyats en suor. La calefacció estava apagada, però feia calor. La seua ombra tremolava, com si volguera fugir-ne.
Per primera vegada en molt de temps, va tindre por. No por de perdre diners ni comoditats, sinó por d’haver sigut còmplice del no-res; por d’haver preferit la ignorància per tal de dormir en pau.
L’endemà al matí, el món pareixia el mateix: els cotxes, els aparadors, el bullici. Però alguna cosa havia canviat en ell, una ferida menuda i discreta, com un despertador interior que ja no callava.
No es va convertir en heroi climàtic ni va començar a predicar per les cantonades. Dickens n’hauria estat orgullós: la redempció de Negacionis no fou grandiloqüent, sinó serena.
Va començar per escoltar. Per callar quan no sabia. Per llegir de debò els informes que abans fullejava buscant errors. Fins i tot va demanar consell a la seua filla, enginyera ambiental, que per fi el va vore atent.
Amb el temps, va entendre que negar també és actuar, però sempre en contra del futur. Va entendre que el vertader pecat del nostre temps no és sols gastar massa, sinó no voler saber.
Els dies van passar, i amb ells una claror nova. Va apagar llums innecessàries, va caminar més, va mirar el cel amb una curiositat antiga i va animar el veïnat a comprar ecològic, de proximitat i de comerç just. Potser li va semblar poca cosa, però era una revolució a la seua mida.
Per a la cavalcada de Reis, Negacionis va eixir al balcó. Els xiquets cridaven als carrers, els tambors ressonaven a l’aire fred. Damunt de cada bombeta d’il·luminació, el seu reflex tremolava. El vent duia olor de fusta cremada i de mar.
Va mirar el cel i li va semblar vore, entre el fum dels focs artificials, tres siluetes llunyanes: una amb ulleres de vidre, una feta de fum, una altra tan fosca com tendra.
—D’acord —va murmurar—. Potser sí que cal fer alguna cosa.
Va entrar, va agafar el mòbil i va escriure: «projectes d’energia solar comunitària al meu barri». Va clicar Participar. I, en aquell gest quasi invisible, com en els contes antics, va començar un altre home.
Nadal no salva per art de màgia —va pensar mentre apagava el llum—, però de vegades desperta.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
