Un bon amic, dels millors possibles, em diu amb la resignació de qui encara presentarà batalla, que vivim temps estranys. Temps en què, tot i havent un accés quasi universal a una informació contrastada, l’evidència científica es qüestiona, la realitat es manipula i la ignorància s’enarbora com a bandera. Al País Valencià, aquest fenomen pren formes conegudes i genuïnes, amb noms i cognoms propis: blaverisme climàtic i terraplanisme lingüístic. I, tot i que a primer colp d’ull poden semblar coses distintes, comparteixen arrels profundes: el menyspreu per la ciència, la negació de l’evidència i la voluntat de construir un relat basat en la por, el ressentiment i la ignorancia.
El blaverisme climàtic nega o minimitza la crisi ecològica i climàtica que ja està transformant les nostres vides. Es burla de les polítiques ambientals, desmantella organismes científics, qüestiona restriccions i pretén fer vore que la calor extrema, les sequeres, els incendis o l’augment del nivell del mar són només “exageracions ecologistes”.
Mentrestant, al nostre territori els aiguats són cada volta més devastadors i les sequeres es fan estructurals. Però per a aquest corrent de pensament, reconéixer-ho suposaria assumir responsabilitats. I és més fàcil continuar cridant “llibertat” per contaminar que acceptar els límits d’un planeta exhaust. En nom de la llibertat es permet especular amb el sòl, destruir espais naturals i ignorar els acords internacionals de descarbonització. És una llibertat buida, feta d’individualisme i desconnexió del bé comú.
Alhora, el terraplanisme lingüístic actua amb el mateix patró. Nega la unitat de la nostra llengua, ataca qualsevol proposta seriosa de normalització del valencià i fa bandera d’un suposat “valencianisme” que en realitat només busca desconnectar la nostra llengua del seu marc natural. És la mateixa actitud de qui preferiria creure que la Terra és plana abans que llegir un estudi científic. Els filòlegs, les universitats, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua… tot és sospitós quan no dona la raó als prejudicis.
Aquesta manipulació ha anat lligada sovint a una estratègia de poder. Perquè amb una població desinformada, polaritzada i ferida, és més fàcil consolidar un projecte polític autoritari, que rebutja la diversitat, redueix la cultura a la mínima expressió i imposa una visió monolítica del país.
I, tanmateix, és aquesta gent la qui arriba al poder, poc preparada, gens reflexiva, profundament dogmàtica. Però que han sabut construir un relat simple, cridaner i emocional que connecta amb el malestar, la por o la frustració d’una part de la població. No necessiten saber. Els basta amb cridar, dividir i manipular.
No és casualitat que qui nega el canvi climàtic sol ser també qui nega la unitat de la llengua. Com tampoc ho és que sovint aquests discursos vagen acompanyats d’un rebuig a la igualtat de gènere, a la memòria democràtica o a la diversitat cultural. És una mateixa visió del món: la que té por al coneixement, a la complexitat i al canvi. La que prefereix un relat simple, encara que siga fals, abans que enfrontar-se a una realitat incòmoda però innegable.
Aquesta actitud, aparentment anecdòtica, té conseqüències gravíssimes. Al País Valencià, suposa desfer anys de treball en educació ambiental, revertir polítiques de transició energètica, marginar el valencià de les institucions i reobrir ferides identitàries que haurien d’estar superades. Suposa condemnar generacions senceres a una manca d’eines per entendre i actuar sobre el món que ve.
És, en el fons, una ofensiva contra la intel·ligència col·lectiva. Un intent de trencar els espills que ens mostren la realitat, per imposar una escena còmoda, que amaga que cada dia hi ha més contaminació, més desigualtat, menys capacitat de decidir sobre el nostre territori, la nostra llengua i el nostre futur.
La ciència climàtica ens diu que cal reduir les emissions, protegir la biodiversitat, transformar el model energètic i reduir la dependència del petroli. I que cal fer-ho ja. Però el blaverisme climàtic respon amb ridiculització, amb negació i amb polítiques que fan tot el contrari.
La ciència lingüística ens diu que el valencià és part del sistema lingüístic català, amb la seua pròpia identitat, riquesa i les seues variants, i que el seu futur passa per la normalització, el prestigi i l’ús social. Però el terraplanisme lingüístic respon amb censura, amb mutilació dels programes educatius i amb persecució dels professionals.
Aquesta ofensiva forma part d’un projecte ideològic més ampli: un projecte que vol un País Valencià submís, sense veu pròpia, amb una població passiva i desconnectada de les grans transformacions globals. Un projecte que debilita les sobiranies populars, que destrueix el territori i que embruta el debat públic.
Però davant aquesta onada de negacions i manipulacions, també hi ha resposta. Des de la ciència, des de la cultura, des dels moviments socials i des del compromís cívic. Hi ha joves que planten cara al negacionisme climàtic i exigeixen justícia ambiental. Hi ha escoles que continuen ensenyant la llengua amb rigor i amor. Hi ha comunitats que lluiten per protegir el seu territori, les seues paraules i el seu futur.
No es tracta només de salvar el clima o la llengua. Es tracta de defensar la veritat, el coneixement i la dignitat. Es tracta de no deixar que la ignorància es presente com a opinió legítima. Es tracta de tornar a posar la ciència, la raó i la cultura al centre del debat públic.
Per això, quan algú nega el canvi climàtic, la unitat de la llengua o la forma esfèrica de la Terra, el que està fent no és opinar: està atacant el dret col·lectiu a la veritat i al futur. I això, amigues i amics, és una amenaça real.
La millor resposta és continuar fent. Continuar explicant, cuidant, ensenyant, protegint. Continuar demostrant, amb fets, que una altra manera de viure és possible. I que el País Valencià pot ser terra d’intel·ligència, de justícia climàtica i de dignitat lingüística. Però per a això cal traure la veritat de la trinxera i posar-la a la plaça pública.
Perquè, davant del blaverisme climàtic i el terraplanisme lingüístic, només hi ha una resposta: coneixement, cultura i valentia col·lectiva.
