Estimats lectors, ho hem repetit massa vegades: la crisi climàtica ja no és una hipòtesi de futur. És una realitat palpable que es manifesta en onades de calor extremes, sequeres recurrents, incendis cada vegada més destructius i tempestes capaces de col·lapsar pobles i ciutats, entre altres regals amargs. I, enmig d’aquest escenari, la societat oscil·la entre la por i l’evasió: d’una banda, seguim amb preocupació les notícies de catàstrofes; de l’altra, continuem immersos en un consumisme que promet felicitat ràpida i efímera.
Però el que no podem permetre’ns, en cap cas, és el dubte. En matèria de política climàtica, el dubte i la indecisió maten.
Els discursos negacionistes han guanyat terreny no per la força de les dades, sinó per l’eficàcia de les paraules. Sense informes científics a la mà, sense gràfics ni estadístiques, han sabut imposar-se amb frases senzilles i fàcils de repetir:
- «A l’estiu sempre ha fet calor.»
- «Sempre hi ha hagut incendis.»
- «El clima sempre ha canviat.»
Aquestes expressions, més pròximes a la tertúlia de bar que a un congrés científic, es repeteixen amb tanta contundència que sovint semblen més convincents que els complexos informes internacionals. La resposta social i institucional, en canvi, ha estat massa sovint tècnica, plena d’acrònims i corbes difícils d’interpretar per a la ciutadania. El resultat és que la claredat del missatge l’ha monopolitzada el negacionisme.
Per recuperar la iniciativa, cal reafirmar les veritats més bàsiques, aquelles que ningú no pot discutir amb un mínim de rigor.
Voldria deixar definides eixes veritats, que són dogma de ciència i que no admeten discussió ni matís:
- El planeta s’està escalfant. Les dades del Servei de Canvi Climàtic de Copernicus indiquen que 2023 ha estat l’any més càlid mai registrat al món. Però més enllà de les xifres, és l’experiència quotidiana la que parla: nits tropicals a la costa valenciana que no baixen de 25 graus, jornades de quaranta graus a l’ombra a l’interior i períodes de calma xafogosa que abans eren excepcionals.
- La causa de la crisi climàtica és humana. La concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha arribat a un nivell inèdit en milions d’anys (per si voleu la dada: supera les 420 ppm). Les principals responsables són la crema de combustibles fòssils i les pràctiques industrials intensives.
- Les conseqüències de la crisi climàtica ja es noten per ací. El País Valencià ha vist com la DANA de 2019 arrasava la Vega Baixa, la de 2024 l’Horta Sud i la Ribera; com l’incendi de Bejís del 2022 cremava més de 20.000 hectàrees; o com les sequeres dels últims anys castigaven les conques del Túria i del Xúquer.
- Les solucions existeixen. La transició energètica cap a renovables, el foment del transport públic, la rehabilitació energètica d’habitatges i l’aposta per una agricultura sostenible ja donen fruits en diversos països europeus.
I cal afegir-ne una cinquena, igual d’important: cada retard té un preu. Un preu que es paga en vides perdudes, en hectàrees cremades, en collites que no arriben al mercat i en dèficits creixents al sistema sanitari.
Aquestes veritats s’han de poder repetir amb la mateixa naturalitat amb què s’afirma que l’aigua mulla, i no caure en un dels grans errors: voler explicar la crisi climàtica únicament amb un llenguatge accessible a científics i tècnics.
Però l’emergència climàtica requereix missatges curts i clars, que puguen ser compresos i compartits per qualsevol ciutadà:
- «Cada grau més significa més vides en risc.»
- «El fum de hui pot ser la fam de demà.»
- «Un planeta cremat és un planeta inhabitable.»
No es tracta de simplificar en excés ni d’infantilitzar el debat, sinó de posar les eines comunicatives al servei de la veritat.
La lluita contra la crisi climàtica no és només científica o tecnològica; és també comunicativa. Si els informes són imprescindibles per als responsables polítics i tècnics, la batalla del relat es guanya en altres espais: a TikTok, a Instagram, a les converses de plaça i a les tertúlies de ràdio.
Quan algú afirma que «açò sempre ha sigut així», convé respondre amb calma però amb fermesa: «Els incendis sempre han existit, però ara són més intensos i més difícils d’extingir perquè fa més calor i plou menys. Això és emergència climàtica.»
El llenguatge no és neutre. Parlar de «canvi climàtic» transmet la idea d’un procés lent, fins i tot natural. En canvi, parlar d’«emergència climàtica» apel·la a la necessitat d’actuar amb urgència.
Igualment, «reduir emissions» és un concepte tècnic que pot semblar llunyà de la vida quotidiana, mentre que «salvar vides» resulta clar i directe. La manera com designem el problema condiciona el tipus de resposta que la societat considera acceptable. El valor del llenguatge és, en aquest sentit, un instrument central en la lluita climàtica.
Cada vegada que es deixa sense resposta un missatge negacionista, aquest troba terreny fèrtil. El silenci, com el dubte, es converteix en un aliat involuntari d’aquells que busquen ajornar decisions.
El cost de no actuar és mesurable: cada any d’endarreriment significa més emissions acumulades, més milions d’euros destinats a importar combustibles fòssils i més víctimes mortals en onades de calor. També significa més pobles inundats i més pagesos en situació límit davant la falta d’aigua.
El nostre territori és un exemple clar del que significa viure en primera persona la crisi climàtica. La riuada de València de 1982 va ser un precedent d’allò que pot passar quan la intensitat de la pluja supera qualsevol prevenció possible. L’incendi de Bejís, amb veïns obligats a fugir a corre-cuita i trens atrapats per les flames, continua viu a la memòria col·lectiva. Les sequeres recurrents al Maestrat o als Ports han convertit rius i fonts en llits secs i han posat ramaders i agricultors contra les cordes. Els problemes de salut vinculats a la calor i a les al·lèrgies més prolongades ja afecten famílies de comarques com la Ribera.
No calen gràfics complexos per demostrar res: la quotidianitat ho explica amb prou claredat.
En el debat polític, tampoc hi ha neutralitat possible. La ideologia es veu en els fets. Les opcions són clares: actuar amb polítiques responsables en favor de la vida —apostant per les renovables, el transport públic i la protecció del territori— o afavorir, amb excuses i ajornaments, els beneficis dels de sempre.
Reduir la qüestió a una opinió més dins del mercat d’idees seria un error: està en joc la qualitat de vida de milions de persones i, en molts casos, la supervivència mateixa d’ecosistemes sencers.
El missatge, però, no ha de ser fatalista. El País Valencià disposa de recursos i capacitats per respondre. El potencial solar i eòlic, el teixit social d’associacions i cooperatives, i els projectes municipals de renaturalització i d’energia comunitària demostren que les alternatives són possibles.
Les cooperatives energètiques consolidades a Crevillent, Albalat o Castelló, o les polítiques urbanes per a augmentar l’ombra i reduir les illes de calor a Alzira, són exemples concrets de com es pot adaptar i millorar la qualitat de vida enmig de l’emergència.
La clau és la combinació de decisió política i pressió ciutadana.
Estem convençuts: les veritats sobre la crisi climàtica són senzilles i clares. No necessiten grans informes per ser enteses, sinó ser comunicades amb fermesa i amb un llenguatge que arribe a tots.
L’emergència climàtica no és un debat d’opinions, sinó una situació objectiva i immediata. Els qui la neguen, de manera oberta o encoberta, el que fan és ajornar les decisions necessàries i, en conseqüència, augmentar els costos humans i econòmics.
Encara estem a temps de decidir quin futur volem escriure. Però per aconseguir-ho, cal parlar clar, actuar amb audàcia i recordar que, de vegades, la millor estratègia és també la més senzilla: dir les coses pel seu nom i repetir-les fins que ningú puga ignorar-les.
