Aquest segle que ja es fa major està posant les democràcies davant d’un doble repte que no és possible ajornar: la seua pròpia supervivència i la necessitat urgent de respondre a l’emergència climàtica. No són dues lluites diferents, ni tan sols paral·leles, sinó parts d’un mateix combat. La democràcia no podrà sobreviure si no encerta amb la resposta climàtica, i cap revolució climàtica justa es farà sense democràcia.
Per comprendre la magnitud d’aquest moment històric convé escoltar les veus de dos pensadors que, des de perspectives diferents, han il·luminat la fragilitat de les nostres societats: Steven Levitsky, politòleg i coautor de How Democracies Die (2018), i Noam Chomsky, un dels intel·lectuals més incisius del segle XX i XXI, que no ha deixat mai de denunciar la irresponsabilitat de governs i corporacions davant la destrucció del planeta.
Les seues reflexions, tan diferents com complementàries, permeten assimilar una veritat incòmoda: la crisi de la democràcia i la del clima són dues cares d’una mateixa moneda. I aquesta connexió encara es fa més clara quan som conscients que el destí del territori i del poble està indissolublement lligat a la qualitat de les seues institucions i a la capacitat col·lectiva de resistir.
Levitsky descriu un procés d’agonia lenta. Les democràcies no solen caure amb un colp d’estat espectacular, com a les pel·lícules, sinó amb una erosió constant i subtil. L’autoritarisme avança quan els actors polítics deixen d’acatar les regles bàsiques, quan es deslegitima l’adversari, quan es colonitzen institucions creades per ser neutrals. El deteriorament és gradual, silenciós, quasi invisible fins que el mecanisme ja no funciona.
I ací apareix el clima. La crisi climàtica, amb els seus impactes desiguals i les seues conseqüències globals, és un escenari perfecte perquè les societats es fracturen i les institucions tremolen. Quan la política no respon amb eficàcia ni amb justícia, quan la ciutadania comprova que les decisions arriben tard o no arriben, augmenta la temptació de cedir davant alternatives autoritàries: governs forts, de mà dura, que prometen solucions ràpides encara que siguen injustes o destructives per a les llibertats.
La fragilitat democràtica no és només un problema llunyà; és també un risc palpable a casa nostra, on les crisis de sequeres, de costos energètics o de regressió del litoral poden convertir-se fàcilment en excuses per a polítiques verticals, centralitzades i sense control ciutadà.
El canvi climàtic no és un malestar ambiental més. Chomsky el qualifica d’“amenaça existencial”, comparable a les guerres mundials o al perill nuclear. Amb una diferència fonamental: en lloc d’un esclat sobtat, s’imposa com una ombra lenta i difusa. Aquesta lentitud és, paradoxalment, un dels seus majors perills.
Levitsky veu clar que la democràcia, per naturalesa, és deliberativa i lenta. Els processos electorals i parlamentaris funcionen amb cicles curts, obsessionats per la pròxima cita amb les urnes. Però l’emergència climàtica exigeix planificació a dècades vista. La ciència ho repeteix: cal reduir les emissions dràsticament abans del 2030. I, no obstant, la política s’entreté ajornant decisions cap al futur. El rellotge científic avança inexorable; el calendari polític i electoralista s’estanca en la immediatesa.
Chomsky centra la seua atenció en una altra dimensió: no és només que les democràcies arriben tard, és que sovint estan segrestades pels interessos de les grans corporacions. Les indústries fòssils, extractives i químiques han desplegat un poder econòmic i mediàtic capaç de condicionar governs i modelar l’opinió pública. Han sembrat dubtes on hi havia consens científic, han finançat campanyes, han seduït mitjans de comunicació. Tot amb un objectiu: retardar l’acció real.
“El mercat no resoldrà la crisi climàtica”, insisteix Chomsky. Només una democràcia forta, capaç de limitar aquest poder corporatiu i de posar la vida per damunt del benefici, podrà afrontar l’emergència. En el fons, la crisi climàtica és una prova definitiva: si la democràcia és real, ha de demostrar-ho actuant contra els interessos d’una minoria poderosa i a favor de la majoria social i de les generacions futures. Si no ho fa, no és democràcia.
Recordeu la veu de Joan Fuster, quan advertia que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. La captura de la democràcia per part de les elits econòmiques és exactament això: una política feta contra la majoria.
Levitsky alerta que el populisme és un dels eixos centrals de la descomposició democràtica. En la qüestió climàtica, adopta dues formes paradigmàtiques:
- El populisme negacionista, que promet un retorn a un passat idíl·lic, ridiculitza la ciència i defensa sense complexos la continuïtat del model fòssil. Exemples n’hi ha massa: Trump, Bolsonaro, Vox. Governs que es fan bandera de reduir regulacions ambientals i que qualifiquen la transició energètica com una amenaça a la sobirania nacional.
- El populisme verd superficial, que proclama grans compromisos sense establir mecanismes reals. Declaracions solemnes de “zero emissions” en 2050, mentre alhora es continuen subvencionant combustibles fòssils i autoritzant noves perforacions. Pur “green washing”.
Chomsky coincideix: el negacionisme és una forma d’irracionalitat política, fomentada per interessos econòmics. Però tampoc té miraments a l’hora de denunciar la hipocresia dels governs que presumeixen de sostenibilitat mentre multipliquen els aeroports o beneeixen la indústria del creuer. Aquestes “dobles veritats” erosionen la confiança ciutadana i debiliten la legitimitat de la democràcia.
Ambdós coincidixen en una idea essencial: només una ciutadania organitzada i activa pot salvar la democràcia i el planeta. Votar és imprescindible, però no suficient. Cal organitzar-se, exigir, participar constantment.
Levitsky fa un èmfasi més institucional: la importància del respecte a les regles, de reconstruir consensos bàsics. Chomsky, per contra, apel·la a la pressió social: els drets civils als EUA, la mobilització contra la guerra del Vietnam o el moviment per la justícia climàtica mostren que els estats només es mouen quan reben pressió sostinguda des de baix.
També Sanchis Guarner ho havia vist clar al seu temps: sense comunitat, sense llengua i sense territori compartit, no hi ha democràcia real. La defensa del medi és part inseparable de la defensa de la identitat i de la llibertat col·lectiva.
La pregunta de fons ressona amb força: ¿pot la democràcia liberal, tal com la coneixem, respondre a un desafiament d’aquesta magnitud?
Levitsky diria que la clau és reforçar institucions i evitar l’autoritarisme. Chomsky respondria que, sense transformar el sistema econòmic que controla les democràcies actuals, qualsevol reforç institucional serà maquillatge.
Potser la síntesi apunta cap a una nova forma: una democràcia ecològica, on la sostenibilitat siga principi estructural. Que no sols escolte els votants presents, sinó també les generacions futures i fins i tot la veu dels ecosistemes sense els quals res té sentit. Ser capaços d’institucionalitzar la cura és probablement el repte democràtic més gran del nostre temps.
Mirar cap al nostre territori confirma que fragilitat democràtica i crisi climàtica van de la mà. Les sequeres prolongades, les tronades extremes i la regressió del litoral no són titulars llunyans, són realitats quotidianes. Municipis amb talls d’aigua, barrancs que baixen amb violència, platges que desapareixen.
La política local i autonòmica, atrapada entre interessos econòmics, la promesa de creixement ràpid i la necessitat d’una adaptació urgent, es converteix sovint en teatre de contradiccions. En eixe escenari, la ciutadania té un paper fonamental: exigir plans de gestió hídrica transparents, apostar per cooperatives i comunitats energètiques, protegir l’horta com a bé comú insubstituïble i garantir que les solucions siguen justes socialment.
Levitsky ens recorda que les democràcies poden morir lentament quan ningú les defensa. Chomsky alerta que poden continuar formalment vives, però buides de contingut, segrestades pels interessos oligàrquics i incapaces d’afrontar el desafiament climàtic.
La partida es juga ací: en la capacitat de la democràcia per ser alhora forta davant els autoritarismes i valenta davant els poders econòmics que promouen l’escalfament global. La democràcia és fràgil, però adaptable. La crisi climàtica és devastadora, però pot ser un motor de transformació social.
El repte, per tant, és que ambdues es reforcen mútuament: que la defensa de la democràcia implique acció climàtica decidida, i que l’acció climàtica done nova legitimitat a la democràcia.
Com bé diria Chomsky, ens trobem davant la decisió més gran de la història humana: actuar ara o condemnar el futur. I Levitsky completa el diagnòstic: la democràcia no mor d’un colp, mor quan la deixem d’usar.
Potser la síntesi dels dos és l’única brúixola fiable: només unes democràcies vives, actives i arrelades a la ciutadania podran encarar la crisi climàtica. I potser, com recordava Estellés, “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.
