Fa uns dies vam viure una d’aquelles jornades que defineixen la passió pel futbol: el València jugava a Mestalla un partit decisiu per a la permanència en primera divisió. Plovia de manera intermitent, el cel amenaçava tempesta, però la pluja no va aturar ningú. Mestalla va ser una festa d’esperança, nervis i resistència. L’afició no va fallar, ni l’aigua va refredar l’ànim d’un estadi que fa temps que juga dos partits alhora: el del camp i el del cor.
La grada vibrava. Hi havia il·lusió, d’aquella que només es genera quan la salvació —esportiva i sentimental— està a tocar. I, com passa en cada partit, al minut 19 tot l’estadi es va alçar per cridar, amb una sola veu: “Peter, vés-te’n ja”. Va ploure, però el clam va ressonar més fort que els trons.
Amb el xiulet inicial, la tensió es palpava a l’ambient. Però, a mesura que avançava el partit, vaig observar un fenomen recurrent: cada decisió de l’àrbitre que no afavoria el València era rebuda amb crits, insults i gestos de desesperació. No importava si l’actuació era correcta. El que comptava era el resultat emocional: ajudar o perjudicar. I si la percepció era negativa, l’odi es focalitzava de seguida.
Aquesta actitud no és exclusiva de Mestalla, ni tan sols del futbol. És una reacció humana que es repeteix en situacions d’alta càrrega emocional. La frustració busca una diana, un objectiu clar sobre el qual abocar la ràbia. I l’àrbitre, figura d’autoritat que regula i delimita, esdevé un blanc perfecte.
Aquest mecanisme emocional —buscar culpables fàcils quan alguna cosa ens incomoda o ens supera— també el trobem en molts altres àmbits socials. I, especialment, en la lluita contra el canvi climàtic. El patró és semblant: les institucions, entitats o persones que actuen per protegir el bé comú sovint són objecte de desconfiança, burla o fins i tot odi. Qui posa límits, qui diu que cal canviar hàbits, qui assenyala responsabilitats, passa a ser percebut com una amenaça. Com l’àrbitre que trau targeta, encara que siga justa.
Hi ha qui insulta una activista climàtica per tallar el trànsit, però no diu res de les multinacionals que contaminen impunement. Hi ha qui menysprea una regulació sobre emissions, però ignora que milers de persones moren cada any per la contaminació. És més fàcil riure’s de Greta Thunberg que mirar-se a l’espill i revisar el nostre estil de vida. Com a Mestalla, l’àrbitre molesta perquè marca límits, perquè ens diu la crua realitat.
Quan un col·lectiu es mou a base d’energia emocional intensa —com una afició futbolera o una societat afectada per la crisi climàtica—, pot passar una cosa: que les emocions compartides reforcen la comunitat, o que es convertisquen en una eina per a descarregar frustracions. El repte és transformar la passió en construcció, no en odi.
En el context de la crisi climàtica, això vol dir entendre que els qui treballen per adaptar-nos i mitigar els efectes no són enemics. Són persones —funcionaris, científics, activistes, polítics— que sovint fan una faena ingrata, impopular i difícil. Igual que l’àrbitre, prenen decisions que no sempre agraden, però que són necessàries per al bé comú.
El cas de Mestalla pot ser una lliçó: quan el públic insulta l’àrbitre, no canvia el marcador. Però sí que revela com gestionem la frustració. I això és extrapolable al debat públic. Quan, davant una crisi global com la climàtica, preferim culpar qui ens trastoca amb veritats incòmodes, ens fem mal com a societat.
Necessitem madurar com a comunitat. Ser capaços de distingir entre qui vol imposar privilegis i qui vol garantir drets. Entre qui imposa un model de destrucció i qui defensa la vida. Entre qui crida per guanyar vots i qui parla per responsabilitat. En un món polaritzat, això no és senzill. Però és imprescindible.
El futbol ens ensenya també l’altre costat de la moneda: la força del suport col·lectiu. Mestalla, malgrat la pluja i el patiment, va ser un exemple de resistència. Quan tot sembla en contra, l’afició es conjura, crida, s’alça. I això, traslladat a la societat, és un missatge esperançador: també davant el canvi climàtic podem actuar com una comunitat. Podem deixar de buscar culpables individuals i començar a buscar solucions col·lectives.
I aleshores arriba la pregunta inevitable: i si el poble tinguera la mateixa capacitat de mobilització, il·lusió i objectius comuns per a combatre el canvi climàtic que per salvar el València? I si tota eixa passió, organització, entrega i capacitat d’aguantar sota la pluja es canalitzara cap al gran repte del nostre temps? Si això passara, cap crisi seria invencible.
Finalment, cal parlar del paper dels mitjans, dels qui tenen altaveus. Com passa al futbol, on un relat pot condicionar la percepció del partit, en la lluita climàtica el relat és clau. Si només es parla de sacrificis, de prohibicions, de pèrdues, la gent es defensa. Però si expliquem que l’adaptació climàtica pot millorar la salut, l’economia local, la qualitat de vida, potser començarem a sumar.
El canvi climàtic no és un relat apocalíptic. És una realitat present, però també una oportunitat de regenerar, de cuidar, de fer millor el món. I això, com en el futbol, només es guanya amb joc col·lectiu.
La passió pel futbol ens connecta. Ens ensenya emocions, memòria, identitat. Però també ens mostra els límits de la nostra cultura cívica: la ràbia mal gestionada, la tendència a buscar enemics, la incapacitat d’acceptar límits. Aprendre d’aquests moments pot ajudar-nos a créixer com a societat.
I com en l’esport, en la lluita pel clima també cal acceptar les regles del joc: la Terra té límits, i nosaltres hem d’aprendre a viure dins d’ells. Qui assenyala aquestes regles no és el rival. És l’àrbitre de la realitat. I si sabem jugar net, encara podem guanyar el partit del futur.
Plovia l’altre dia a Mestalla. Però la gent no va fallar. L’afició va estar, com sempre, al costat del seu equip. I al minut 19, com cada jornada, va recordar que el València és del poble. Eixe crit, eixa força, també la necessitem per a afrontar els reptes del nostre temps.
Perquè Mestalla ens ensenya que l’esperança no s’apaga. Que la passió, quan es posa al servei del bé comú, pot moure muntanyes. I que si lluitem units, res no està perdut.
Amunt València. I amunt el futur.
