De tant usar paraules com sostenibilitat, transició verda, resiliència climàtica o neutralitat, hem anat buidant-les del seu significat primigeni. Les repetim en plans, jornades, memòries i declaracions institucionals com si, pel simple fet de pronunciar-les, el món haguera de començar a millorar. Però els carrers continuen sent els mateixos: més calor i menys ombra, més asfalt i menys terra, més pressa i menys vida.
Potser no ens falten solucions. El que ens falta és criteri. Ens hem avesat a confondre el moviment amb el canvi, la inversió amb la transformació i el relat amb la realitat. Vivim envoltats de projectes que no projecten res més enllà de l’impacte en les xarxes socials, de plans que no planifiquen i de polítiques que fan soroll però escolten ben poc. Així, com si no passara res, hem anat construint un simulacre verd dins d’un model que, en el fons, continua funcionant igual.
I això no és una sospita menor. És una distorsió que acaba creant escola. Quan el llenguatge institucional s’ompli de paraules i conceptes nobles però s’allunya de la pràctica, el risc no és només la decepció: és la pèrdua de criteri col·lectiu. Deixem de distingir entre una mesura útil i una operació d’imatge. Ja no sabem si un projecte millora la vida o simplement millora el relat.
Per això cal fer un pas arrere i tornar a plantejar-se les qüestions bàsiques. Què vol dir que una acció siga bona? Què vol dir avançar? Què vol dir cuidar el territori? I, sobretot, per a qui i per a què fem tot això? No n’hi ha prou de parlar de progrés o d’innovació si no hi ha darrere una idea clara del bé comú. La crisi climàtica no només sacseja l’economia: també condiciona la manera de fer política i d’ordenar el territori.
D’ací naix una escala de quatre preguntes que convé aplicar a qualsevol mesura que es presente com a resposta a l’emergència climàtica. Són quatre passos que, ben entesos, poden ajudar-nos a separar la transformació real del maquillatge.
Primer graó: que funcione
El primer pas és l’eficàcia. El mínim imprescindible: que les coses funcionen. Sembla obvi, però no ho és tant. Freqüentment es presenten com a èxits actuacions que, en realitat, només amaguen o desplacen el problema. Una obra pot quedar impecable, una infraestructura pot inaugurar-se amb tota solemnitat i una campanya pot generar bons titulars. Però la pregunta decisiva continua sent la mateixa: allò que s’ha fet resol el problema o només el trasllada?
Si una mesura vol reduir emissions, les redueix realment? Si una actuació vol evitar inundacions, les evita? Si una política vol revitalitzar el món rural, hi retorna vida? L’eficàcia no és l’aparença del resultat; és el resultat mateix.
Pensem en un mur de contenció en un barranc. L’obra pot ser impecable i, quan baixa l’aigua, pot retindre-la. El risc immediat minva. L’actuació és eficaç. Però què passa si el problema no era només el barranc, sinó haver urbanitzat zones inundables? Què passa si el mur desplaça l’aigua cap a un altre punt des d’on arriba a inundar? Què passa si, en compte de resoldre, només desplacem l’epicentre de la desgràcia?
L’eficàcia, per si sola, pot convertir-se en una mena d’anestèsia. Alleuja el símptoma, però no cura la causa. I, pitjor encara, pot servir com a coartada: com que “funciona”, ja no cal preguntar-se res més. En un temps de crisi ecològica, això és massa poc.
Segon graó: fer-ho bé
Per això cal pujar un graó més: l’eficiència. No només que funcione, sinó que funcione bé. Amb els recursos justos, amb el mínim impacte, amb intel·ligència. L’eficiència és una forma de respecte: pel temps, per l’energia, pels materials i pels diners públics. És evitar el malbaratament. És fer més amb menys. És aprofitar el que tenim abans de buscar allò que ens falta.
Una teulada amb plaques solars és més eficient que ocupar hectàrees de sòl fèrtil. Un sistema de reg per degoteig és més eficient que inundar camps sencers. Un transport públic ben connectat és més eficient que milers de cotxes amb una sola persona dins.
Però ací també hi ha una trampa: el mite de l’eficiència absoluta pot convertir-se en un nou dogma. L’obsessió per optimitzar-ho tot, per mesurar-ho tot, per traduir cada decisió en una fórmula acaba fent-nos oblidar la pregunta clau: per a què fem les coses?
Una bombeta LED és molt més eficient que una incandescent. Però si això ens porta a il·luminar-ho tot, més enllà del que es necessita, el problema no és tecnològic; és cultural, és consumista. Una gran planta fotovoltaica pot ser molt eficient en termes de producció energètica. Però si s’instal·la sobre terres agrícoles productives, si desplaça usos locals o si concentra els beneficis en poques mans, de què ens serveix tanta eficiència? Fer-ho millor no és suficient si continuem fent el mateix.
Tercer graó: repartir bé
Això ens porta al tercer esglaó: la justícia. No hi ha transició ecològica possible si es construeix sobre les mateixes desigualtats de sempre. Si els costos recauen en qui menys té i els beneficis en qui més acumula. Si el territori rural esdevé una zona de sacrifici per a sostenir el confort urbà. Si les decisions es prenen lluny de les persones que en patiran les conseqüències.
Ser justos és resoldre algunes qüestions que semblen tan evidents que acaben no fent-se: qui guanya amb aquesta decisió? Qui perd? Qui decideix? Qui queda fora? Una política és justa quan reparteix oportunitats i responsabilitats, quan no abandona ningú i quan el progrés no és un privilegi, sinó un dret col·lectiu. I aquesta és una de les grans lliçons que la crisi climàtica hauria de deixar-nos: no hi ha solució estable si la càrrega recau sempre sobre els mateixos.
Pensem en la rehabilitació energètica d’habitatges socials. És una actuació eficaç: redueix emissions. És eficient: estalvia energia. I és justa: millora la vida de famílies vulnerables, redueix la pobresa energètica i dignifica l’habitatge. Però fins i tot ací podem errar. Si els materials emprats són contaminants, si no es preveu el manteniment o si no es forma les persones usuàries, allò que hui sembla una solució pot convertir-se en un problema demà. La justícia no és només una qüestió de repartiment; també és una qüestió de temps.
Quart graó: fer vida
I això ens porta al quart graó, el més exigent, el més polític: ser adients per a la vida. Perquè una cosa pot ser eficaç, eficient i fins i tot justa, i, tanmateix, no ser adequada per a la vida. Això vol dir preguntar-nos si allò que fem contribueix realment a la continuïtat de la vida —humana i no humana— en condicions dignes. Si respecta els cicles naturals. Si preserva la fertilitat de la terra, la qualitat de l’aigua i la biodiversitat. Si permet que les persones visquen no sols millor, sinó amb sentit.
Imaginem una ciutat hiperconnectada, plena de sensors i algoritmes. El trànsit és fluid. El consum energètic està optimitzat. Els serveis són accessibles. Tot funciona. Tot és eficient. Fins i tot podria ser just. Però on es veu la vida? On trobem els espais públics pensats no sols per a consumir? On arrela l’arbre que fa ombra sense demanar res a canvi? On discorre el temps que no es mesura en productivitat?
El progrés, quan es desconnecta de la vida, es converteix en una forma de desert. Ací ens ho juguem tot. No en la retòrica, ni en els indicadors, sinó en la capacitat de tornar a posar la vida al centre.
Fer món, no només obra
Per això convé clarificar-ho: no n’hi ha prou amb autoproclamar-se adalils de la sostenibilitat. Cal deixar de mirar el territori com un recurs i començar a mirar-lo com una casa. Cal deixar de mesurar-ho tot en creixement i començar a preguntar-nos per la qualitat del que creix. La sostenibilitat només recuperarà el seu sentit si deixa de ser un adjectiu i torna a ser un criteri.
Regar un camp inundant-lo amb grans quantitats d’aigua pot ser eficaç: la terra es mulla i la collita tira avant. Però és ineficient, perquè malbarata recursos i degrada el sòl. Una gran planta fotovoltaica que produeix energia neta amb alt rendiment és eficaç i eficient. Però si expulsa usos agraris i concentra beneficis en poques mans, no és justa. Un sistema de repartiment ultraràpid en una ciutat pot ser eficaç, eficient i fins i tot just en termes d’accés i ocupació. Però si accelera els ritmes de vida, augmenta el trànsit i erosiona el comerç local, no és adient per a la vida.
En canvi, recuperar una horta periurbana amb gestió agroecològica és eficaç, eficient, justa i adient per a la vida. Genera aliments, optimitza recursos, crea economia local i comunitat, i manté biodiversitat, paisatge i arrelament. És una manera de fer país des del que és pròxim i tangible, sense renunciar a la modernitat, però sense sotmetre-la a una lògica de depredació. L’Horta de València, amb la seua densitat productiva i el seu valor patrimonial i ambiental, és un exemple clar que la qualitat territorial no és una nostàlgia: és una condició de futur.
Això és la diferència entre fer coses i fer món. Perquè, en resum, la pregunta no és si el que fem funciona. Ni tan sols si funciona bé. La pregunta és si fa possible continuar vivint.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
