Hi ha imatges que valen més que mil discursos, més que qualsevol estadística i més que mil informes tècnics. Una d’elles s’ha fet viral aquests dies a les xarxes: un poble extremeny celebra la catarsi de les festes amb un castell de focs artificials mentre, a l’horitzó, es veu l’incendi que devora les muntanyes pròximes. Dues llums alhora: els colors que esclaten al cel en clau de festa i les flames reals que arrasen hectàrees de bosc i de vida. El públic aplaudix l’espectacle pirotècnic, però el fum de l’incendi gairebé arriba a les cases.

És la metàfora perfecta del nostre temps. Un poble que celebra la vida amb focs artificials mentre, al mateix instant, un altre foc —molt més salvatge, molt més real— s’empassa el futur. És el resum d’una societat que balla, menja i beu amb els ulls posats en l’espectacle, però que gira l’esquena al drama que la travessa.

No es tracta d’estar en contra de la festa. La festa és vida, identitat i cultura. Però la imatge és tan commovedora que ens retrata: mostra com hem decidit viure amb totes les pors actives i, en compte d’afrontar-les, les convertim en un fons invisible d’un present que no volem qüestionar. Com si l’incendi fora només decorat, com si el fum no entrara als pulmons, com si les morts per calor extrema o els pobles inundats foren efectes especials d’una pel·lícula i no la realitat que ja ens toca de ple.

La crisi climàtica no és només un col·lapse ecològic i econòmic, és també un col·lapse emocional. Vivim amb ansietat crònica. Cada setmana incorporem amb naturalitat una notícia apocalíptica a la nostra rutina informativa: centenars de morts per calor a Europa, incendis de dimensions mai vistes, danes que arrosseguen pobles en hores, sequeres que deixen rius secs i collites perdudes.

És com viure amb un rellotge de sorra que s’esgota, sabent que el colp final arribarà però fent vore que no passa res. L’ansietat es barreja amb resignació i consumisme hedonista. Ens emborratxem de pantalles, de viatges ràpids i d’oci accelerat per no mirar de cara la por. Són els focs artificials al costat de l’incendi: la catarsi que ens calma mentre el desastre continua.

Molta gent encara no vol ser plenament conscient de com li afecta la crisi climàtica. Però ens afecta a tots. Ja no és un problema llunyà d’ossos polars ni de selves amazòniques: és el nostre cos el que pateix la calor, és casa nostra la que tremola amb la tempesta, és el nostre poble el que veu com el foc s’acosta massa.

I la nostra societat oscil·la entre dues respostes equivocades. D’una banda, la negació disfressada de consum sense fi: comprem, mengem i viatgem com si la millor resposta al col·lapse fora un banquet interminable, la Grande Bouffe. De l’altra, la resignació: acceptem la por com a part del paisatge i continuem amb la rutina, com qui sopa tranquil·lament mentre la muntanya del costat crema.

Això és el perill més gran: la paràlisi. Una por que es cronifica i ens condemna a assumir el pitjor escenari com si fora inevitable. Però la por, en realitat, pot ser també motor de supervivència. Els animals, davant l’amenaça, activen un estrès defensiu: fugen, s’organitzen, busquen refugi. Gràcies a això sobreviuen. Nosaltres, en canvi, ens hem anestesiat.

El repte és clar: transformar la por en acció, l’ansietat en organització. Que la calor extrema ens faça exigir més arbres i ombra a les ciutats. Que els incendis ens porten a reclamar una gestió forestal valenta i energies locals de biomassa. Que les inundacions ens impulsen a defensar barrancs i zones verdes. Que les sequeres ens obliguen a cuidar i reutilitzar l’aigua.

No es tracta de resignar-nos al col·lapse, sinó d’activar-nos com a poble. La vertadera catarsi no és la del foc artificial al cel, sinó la del poble que s’alça per plantar cara al foc real.

Actuar contra la crisi climàtica no és incompatible amb gaudir de la vida. Al contrari, és l’única manera de continuar fent-ho. El ball, la paella de diumenge, les falles, els passejos per la mar o per la muntanya només tenen sentit si garantim que continuaran sent possibles. Quin goig hi ha en el plaer si sabem que no tindrà futur?

El vertader hedonisme és viure amb aire net, amb terra fèrtil, amb aigua suficient. La vertadera festa és la vida garantida per a les generacions que vindran. Sense això, els focs artificials són només l’engany d’un instant, com una rialla que tapa el plor.

Quan hi ha catàstrofes, el millor de la nostra gent apareix: el veïnat que obri sa casa per acollir, les associacions que organitzen ajuda, els joves que planten cara al foc. Eixa és la vertadera força: quan la por es compartix i es transforma en solidaritat.

El col·lapse emocional es trenca amb acció col·lectiva. I al País Valencià ja tenim comunitats energètiques que trenquen dependències, col·lectius veïnals que planten arbres, escoles que eduquen en sostenibilitat, cooperatives agràries que aposten per la sobirania alimentària.

Són xicotetes comunitats, sí, però també són les autèntiques espurnes de llum enmig d’un futur fosc.

La imatge viral que ha corregut per les xarxes és una advertència. És la radiografia d’una societat atrapada entre l’oci i la por, entre el fum de colors que esclata al cel i el fum real que ens ofega. És també un crit: no podem continuar vivint amb els dos focs a la vegada.

Els focs artificials poden continuar, perquè la festa és part de la vida. Però el foc real exigeix valentia, política amb dignitat, gestió del territori, inversió pública i, sobretot, consciència col·lectiva.

Insistim: el futur encara és nostre. La catàstrofe no és inevitable. Les morts per calor no són un tribut que hem d’acceptar. Les collites perdudes no són destí. Els pobles arrasats per l’aigua o pel foc no són inevitables. Són conseqüència d’una inacció política i social que encara es pot canviar.

La pregunta és clara: deixarem que la por ens paralitze o la convertirem en l’energia que ens faça sobreviure?

Més notícies
Notícia: La serendípia ambiental
Comparteix
Davant el relat de la por i del col·lapse, tenim una narrativa de possibilitats. El motor d’aquest miracle col·lectiu, d’aquest “algoritme invisible” que multiplica beneficis, és la participació ciutadana.
Notícia: Contes per a l’estiu
Comparteix
Si algú de vosaltres busca en aquest relat estiuenc un descans del món, millor que tanque ací. Perquè el que ve és un conte d’estiu escrit amb la ment posada en la resistència.
Notícia: Crisi climàtica, dret i justícia
Comparteix
El silenci administratiu, en temps d’emergència climàtica, és còmplice. És un silenci que fa mal, que suma danys als més dèbils. I cal dir-ho: no només és indecent. És il·legal. I, cada vegada més, punible.
Notícia: La Unió fa la força
Comparteix
Sobirania és això: decidir què mengem, com ho produïm i a qui beneficia la nostra producció. És entendre que sense llauradors ni ramaders no hi ha futur, no hi ha alimentació saludable, ni territori viu.

Comparteix

Icona de pantalla completa