En aquest País nostre, on la paraula “sostenible” ha perdut tot el pes de tant com l’han agredit, encara queda gent que fa el que diu. I ho fa des del fang, no des d’un despatx de cap centre financer. Fèlix Segarra, d’Albocàsser, llicenciat en Dret i màster en Assessoria Legal d’Empreses, no és cuiner ni pedagog, però tira de tradició familiar i lidera Cuinatur, un projecte que ha convertit els menjadors escolars en refugis de dignitat, territori i consciència.
Cuinatur fa menjadors escolars sostenibles, però sostenibles de veritat. No de cartell, no de subvenció, no d’aparença. Sostenibles perquè cuinen amb el que dona la terra, perquè donen faena a qui viu al poble, perquè eduquen mentre alimenten, i perquè entenen que menjar bé no és cap luxe, sinó un dret col·lectiu.
La història de Cuinatur no va nàixer en una oficina a València ni en cap pla estratègic europeu. Va nàixer d’una indignació compartida. De veure com als menjadors escolars s’hi servien plats descongelats, sense gust ni ànima, preparats per empreses que ni tan sols sabien on era el poble on enviaven el menjar. I va nàixer de la pregunta més bàsica: per què no cuinem nosaltres mateixos, amb els nostres propis aliments?
Des d’aquella intuïció inicial, Cuinatur ha crescut pas a pas. Sense presses, però sense aturar-se. Hui és una empresa consolidada, però amb esperit cooperatiu, arrelada a la terra, amb una missió clara: transformar el sistema alimentari des de la base.
Fèlix ho explica clar: “No volíem només donar menjar, volíem canviar el relat”. I el relat ha canviat. Allò que abans era un espai invisible dins l’escola —el menjador— s’ha convertit en un lloc central, on es parla del que es menja, d’on ve, com es cuina, i què implica per al territori.
Cuinatur cuina amb allò que dona la terra propera, la nostra terra. Amb productors locals, varietats autòctones i sabors de sempre. La tomata és tomata, i el peix no és de catàleg, sinó del port de Vinaròs. I amb això, redueixen la petjada ecològica, fan rodar l’economia local, donen vida al camp i recuperen sabers que estaven a punt de desaparèixer.
Mentre alguns fan cimeres sobre el clima amb envasos de plàstic, Cuinatur combat el canvi climàtic des del plat. Reduir emissions no és només posar plaques solars o reciclar plàstics. També és evitar que la poma vinga d’Itàlia o el pollastre de Polònia. És cuinar fresc, de temporada, amb criteri i coneixement.
I això no és només mitigar. També és adaptar-se. Perquè en un món que es desestabilitza, no podem dependre de sistemes alimentaris globals que funcionen com una borsa especulativa. Cuinatur aposta per la sobirania alimentària, per fer fort allò que és propi i divers. Perquè sap que en la diversitat hi ha resistència.
I sí, això també és política. Política sense partit, però amb molt de fons. Cuinatur no fa discursos: fa cassoles. I amb cada cassola, desmunta el relat oficial que diu que només el que és gran, barat i ràpid pot funcionar.
Una de les grans troballes de Cuinatur és entendre el menjador com un espai educatiu. Perquè alimentar no és només omplir un estómac. És formar criteri, cultura, consciència. I en eixe sentit, l’impacte en la comunitat educativa és profund.
A les escoles on treballen, l’alumnat aprén què és un producte de temporada, quins són els sabors propis, per què no tot ve envasat. Fan activitats amb les famílies, organitzen jornades, porten llauradors i pescadors a les aules, i acosten l’escola al paisatge. I tot això amb humilitat, sense dogmes i amb molt de saber fer.
Els xiquets i xiquetes es tornen protagonistes d’un canvi que va més enllà del plat. I de rebot, les famílies comencen a repensar el que cuinen, el que compren, el que valoren. La cuina, com a eina de transformació social.
Cuinatur és una empresa, sí. Però no juga amb les regles habituals. No busca créixer pel creixement. No vol multiplicar beneficis a costa de precaritzar treballadores o comprar a l’engròs. Vol créixer arrelada, amb sentit i amb coherència.
La major part del personal que cuina és del mateix poble o comarca. Són dones, sovint invisibles, que troben en Cuinatur un lloc de treball digne, estable i reconegut. I això també és feminisme: crear ocupació amb valor social on només queda l’atur o el treball temporal.
Per això, formar part de la Xarxa Valenciana per l’Economia del Bé Comú no és cap decorat, sinó el reflex del que fan cada dia. Els indicadors de Cuinatur no són només econòmics: són humans, ecològics i comunitaris.
Fèlix Segarra no ha deixat mai de participar en les danses i el folklore del seu poble. No per capritx, sinó perquè sap que un poble que balla és un poble viu. Un poble que es cuina, que es menja, que es canta i que es defensa. I amb eixa mateixa actitud ha construït una empresa que no vol ser la més gran, sinó la més coherent.
Des d’Albocàsser, Cuinatur ha anat teixint una xarxa que arriba a Castelló, València, l’Horta Sud, comarques de l’interior i barris de ciutat. Però no ha deixat de ser una empresa de poble amb mirada ampla. Que fa país mentre cuina, que fa cultura mentre serveix plats, que fa comunitat mentre ensenya a menjar.
En un context on molts projectes es dissenyen des de despatxos llunyans, Cuinatur recorda que les transformacions reals naixen al territori, amb la gent, amb les mans. I que l’alimentació és molt més que una logística: és una decisió política i emocional.
Ara més que mai, ens trobem en un moment clau. Els fons europeus, les agendes verdes i les lleis sobre canvi climàtic obrin finestres d’oportunitat. Però correm el risc que tot es quede en retòrica. Que continuen adjudicant-se els menjadors a grans empreses desarrelades, que el producte local continue sent minoritari i que l’educació alimentària quede en mans de campanyes puntuals.
Per això cal apostar per models com Cuinatur. Perquè han demostrat que és possible una altra manera de fer. Una altra manera de cuinar, de contractar, d’ensenyar, de cuidar. Una altra manera de viure.
Al País Valencià, encara tenim paisatge, cultura alimentària i gent disposada a fer les coses bé. Però cal cuidar-ho. Cal dignificar-ho. I cal donar suport a projectes com aquest, que ens recorden que la sostenibilitat no és una paraula màgica, sinó una pràctica quotidiana, concreta i compromesa.
Cuinatur, enfront de la incoherència del nostre temps, és un exemple de veritat sense artifici. No necessita etiquetes, perquè la pràctica ja ho diu tot. I perquè el que està en joc no és només què mengem, sinó com vivim. I com viurem.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
