Advertència: l’emergència climàtica no és només una qüestió de consciència o de prudència política. És, ras i curt, una qüestió de llei, de deure i de justícia, entesa i sentida en clau valenciana. No actuar-hi davant no és solament irresponsable. És il·legal. Una negligència que pot passar comptes als jutjats, perquè el canvi climàtic ha deixat de ser —si mai ho va ser— una opinió debatuda per tertulians: és una realitat reconeguda, validada i, sobretot, incorporada als fonaments del dret, des de l’ordre internacional fins a la legislació de casa nostra.
La Declaració Universal dels Drets Humans, al seu article 25, proclama el dret de tota persona a un nivell de vida adequat —on hi cap la salut, l’habitatge i el benestar. El canvi climàtic sacseja aquest dret, i de ple: la salut, l’accés a l’aigua, una alimentació suficient, la qualitat de l’aire que respirem. No protegir-nos vol dir, nítidament, vulnerar drets fonamentals. A la llei es diu claríssim, i la paraula llei, ací, pesa com una llosa.
La Constitució espanyola —en el seu article 45— deixa ben clar que “tots tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat” i que “els poders públics vetlaran per la utilització racional dels recursos naturals”. No és una declaració, no és literatura. És un mandat. Cada vegada que una institució mira cap a un altre costat, viola aquest article. No és mancança moral, és omissió legal.
L’Estatut d’Autonomia valencià porta la paraula més endins. L’article 10 diu que la Generalitat té competències en la lluita contra el canvi climàtic. No és un suggeriment polític. És un deure legal. I la nova Llei 6/2022, de desembre, marca el camí: objectius vinculants, accions concretes, governs i municipis obligats a actuar coordinadament, a fer governança compartida —i verificar, una per una, les reduccions d’emissions, l’adaptació als canvis, i la seguretat ambiental per a la gent i el territori.
Europa avança pel mateix camí. El Pacte Verd Europeu, la Llei del Clima i altres directives fan de la transició verda una obligació. Qui no la compleix no solament s’arrisca a una sanció econòmica, sinó que perd legitimitat i recursos per fer front a les necessitats col·lectives.
No queda ací. La responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, segons la Llei 40/2015, estableix que han de respondre pels danys causats pel funcionament normal o anormal dels serveis públics. Si una administració coneix el risc climàtic i no actua, i algú en pateix els efectes, se li pot exigir responsabilitat. Fins i tot, indemnització. És de justícia, i és de llei.
Què vol dir, això, en la pràctica valenciana? Que si un ajuntament no reforça els barrancs sabent que poden vindre temporals greus; si una conselleria no protegeix les escoles de la calor asfixiant; si una diputació talla serveis ambientals per estalviar-se diners; si el govern no prevé un risc forestal que era previst i previsible… Tot això pot rebre una denúncia. Ha de rebre-la.
No parlem de teories ni de proclames buides. Parlem del dret a la justícia. I el millor: la via ja està oberta perquè qualsevol persona, associació, col·lectiu o cooperativa puga presentar denúncia, querella o demanda col·lectiva. No calen grans estructures ni noms famosos. Cal, això sí, convicció i consciència.
Perquè no és admissible que l’administració es desentenga d’emergències anunciades, i que la ciutadania resigne quan té dret —i deure— d’exigir responsabilitats. Ja no parlem només de la gran riuada o l’última DANA devastadora. Parlem de cada barri sense ombra, cada zona agrícola sense aigua, cada escola on la calor ho fa tot insuportable, cada persona afectada per contaminació, inundació, malaltia agreujada pel clima.
La prova, doncs, cal dur-la davant la justícia. No per venjança, sinó per fer valdre els drets, per exigir aplicació de la llei, per trencar la impunitat de la negligència institucional. Perquè el poder ha de respondre per les seues decisions, i el poder judicial no pot mirar cap a un altre costat. La Constitució, l’Estatut, la Llei europea i la normativa valenciana són escut, són reclamació, són martell.
Necessitem —la paraula urgeix— tribunals valents, fiscals que actuen d’ofici sense esperar la pressió mediàtica, advocats i advocades que assumisquen la justícia climàtica com una causa compartida i, sobretot, una ciutadania activa que alce la veu i plante cara.
El silenci administratiu, en temps d’emergència climàtica, és còmplice. És un silenci que fa mal, que suma danys als més dèbils. I cal dir-ho: no només és indecent. És il·legal. I, cada vegada més, punible.
Aquest trencament d’inèrcia obliga també la població: exercir accions judicials contra l’administració negligent no és un gest extremista, sinó de democràcia activa, de justícia responsable. Hem de fer-ho nostre.
Ací va la crida, feta des de la nostra veu, arrelada i insubmisa: que cada veí, cada col·lectiu, cada escola, cada entitat que estima aquesta terra i aquest clima nostre, sàpiga que pot actuar, que hi ha camins legals, que la indefensió és un mite fals, i que la llei, si la fem servir, pot ser de la part de qui pateix.
I si no ho fem, la responsabilitat serà compartida: tant dels qui resten de braços plegats… com dels qui callen.
La justícia climàtica no és paraula bonica, ni consigna de llibre. És un dret. I una obligació. Exercim-la, pel País, per la llei, per la vida.
