Estimats lectors, aquesta història no és només ficció; és un d’aquells contes que s’escriuen cada dia, amb suor i esperança, enmig de la pols dels camins i la boira d’un futur incert.
I si algú de vosaltres busca en aquest relat estiuenc un descans del món, millor que tanque ací. Perquè el que ve és un conte d’estiu escrit amb la ment posada en la resistència: una faula per a sobreviure a Mordor. A la Mordor climàtica.
La Comunitat i la Guerra de l’Anell
Una ombra allargada i terrible comença a cobrir tota la Terra: és l’ombra de la crisi i l’emergència climàtica. Com Sauron a la seua torre negra, l’amenaça del col·lapse vigila, espia i corca cada racó. Incendis, sequeres, DANAs, mars bullents, camps assedegats, pobles que, sense vent ni aigua, volen i s’inunden sense pietat: són els tentacles d’un mal profund que s’estén, mentre la nostra gent cau agenollada davant la ignorància i la indiferència.
Però, com a tota epopeia, hi ha una comunitat que resisteix. No és un exèrcit de mags ni de guerrers llegendaris, sinó una gent audaç que no pensa rendir-se. La nostra Comunitat de l’Anell no té espases màgiques, però compta amb tècnics, expertes, funcionàries que no es dobleguen, polítics compromesos, periodistes implicats, mestres conscients, ONGs que no callen i, sobretot, una ciutadania tenaç, obstinada, menuda però forta. Hobbits de carn i ossos que no volen deixar la seua Comarca.
El nostre protagonista principal és, com sempre, el poble. La gent. Aquest grapat de hobbits que estima la terra, que vol viure sense onades de calor cada tres setmanes, que vol escoles amb ombra i barris amb arbres, que vol llaurar i collir sense por que el cel esclate. Aquesta ciutadania que, com Frodo i Sam, no volia cap aventura, però ha entés que, si no la viu, potser ja no quedarà un món on tornar.
Però els protagonistes no són només els nostres herois. També hi ha l’eix de les forces del mal: gent fosca que vol mantindre i dominar l’anell del poder. El negacionisme i la inacció. Els orcs de Mordor ja no porten cuirasses, sinó arguments de barra de bar: neguen tot, ridiculitzen cada mínima acció climàtica, s’ofenen i s’enrabien quan es parla d’energia neta o emergència ambiental. Al seu costat, tribus encara més fosques: polítics d’extrema dreta amb l’única meta de destruir, neoliberals que venen el planeta a trossos, fabricants de fakes a la xarxa, tertulians sense escrúpols, negacionistes amb corbata cara i cor podrit.
I Golum? Golum, hui, té el rostre de Carlos Mazón: una criatura atrapada entre el gestor que fou —i que no volem qualificar— i el servilisme ultra que ara practica. Un ésser que desitja l’anell de l’immobilisme, que sospira “mi tesoro” a cada vot regalat a l’extrema dreta, a cada reculada ambiental, a cada conseller que parla de sobirania energètica mentre desmantella projectes verds. Un Golum que, dubtant si estimar o destruir el seu món, ja ha triat: estima el poder, destrueix el futur.
I Sauron? Costa posar-li un únic rostre. Sauron té moltes cares i és, gairebé, immortal. Potser Sauron és el sistema que tot ho converteix en negoci, el conglomerat d’interessos que prefereix cremar el món abans que perdre beneficis. Són els fons voltors que compren terres per especular-hi amb l’aigua. Són aquelles macroconstructores, eixes grans elèctriques, els lobbies que fan callar governs i escriuen lleis amb tinta densa i perfum de petroli.
L’anell a destruir és clar: el negacionisme i la inacció. És un anell opressiu, que enganya i sedueix amb l’excusa del “ara no toca”, del “és massa car”, del “ja vindran uns altres”. Un anell a llançar a les flames del compromís i la responsabilitat.
Però no serà fàcil. Caldrà caminar lluny, travessar camps cremats, deserts legals, muntanyes de paperassa, pantans d’hipocresia política, ciutats devastades per la indiferència. Caldrà perdre força, vacil·lar, caure i alçar-se. Però, si alguna cosa ens ensenya aquest conte, és que fins el més menut pot canviar el destí del món.
No tenim Gandalf, però tenim mestres i científics. No tenim Aragorn, però tenim alcaldes valents, enginyeres, llauradors que no es rendeixen. No tenim la màgia dels elfs, però tenim les mans de milers de persones que planten, que cuiden, que lluiten.
La Comunitat de l’Anell és hui, ací. Són les escoles que parlen de clima. Són les associacions que defensen barrancs, parcs, ombres. Són els ajuntaments que no s’agenollen. Són totes les persones que obrin els ulls i diuen: “No vull aquest futur, en vull un altre. I el vull construir.”
Lluitem mentre recordem Rivendell i enyorem la Comarca. Eixe món on es troben la saviesa, el coratge, la memòria i el futur. Una utopia possible, construïda entre totes i tots, on el saber tècnic es combina amb l’amor per la terra, on la política no té por de la justícia climàtica, on l’educació prepara per a la vida i la vida és digna perquè respecta el món.
Potser, algun dia, contarem aquesta història com es conten els contes antics. Potser parlarem de quan el País Valencià es va alçar i va derrotar Mordor. Potser direm que no fou fàcil, però va valdre la pena. I que l’anell es va fondre, no per la força d’un rei, sinó per la valentia d’un poble que mai va deixar d’estimar la seua terra.
I així siga. Que siga un estiu de resistència. Un estiu de conte. Un estiu on, a la fi, guanye la vida.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
