Fa poc advertíem des d’estes mateixes pàgines sobre un risc ben real: la possibilitat d’un nou col·lapse energètic a escala ibèrica. Una segona apagada general provocada per un sistema centralitzat, insostenible i extremadament vulnerable. Davant este escenari, apuntàvem tres vies fonamentals per evitar-ho: apostar de manera decidida per les renovables, amb una reducció important del consum global; avançar cap a un model de distribució descentralitzat i local; i, sobretot, impulsar les comunitats energètiques arrelades al territori. Aquest tercer camí és una de les ferramentes més potents i transformadores que tenim hui a l’abast.
Tradicionalment, el control de l’energia ha estat en mans d’unes poques grans corporacions. S’ha basat en infraestructures gegantines, sovint contaminants, com centrals tèrmiques, nuclears amb riscos elevats, o macroinstal·lacions solars i eòliques imposades al territori sense participació ni retorn social. Este model vertical, extractiu i jeràrquic ha deixat un rastre d’impactes ecològics, dependència exterior i desigualtats creixents.
Però ara, des del territori, s’està gestant un canvi. Un nou paradigma que posa la vida i les persones al centre: les comunitats energètiques. Estes iniciatives —impulsades per veïnat, empreses, cooperatives i ajuntaments— permeten generar, compartir i gestionar energia neta i renovable. No sols produeixen electricitat: generen autonomia, sobirania energètica i capacitat col·lectiva per decidir sobre un bé comú essencial.
A diferència del model centralitzat, que concentra els riscos i multiplica les conseqüències d’una fallada, les comunitats energètiques són un escut davant les apagades. Dispersen la generació, aprofiten recursos propis i fomenten l’autoconsum. Poden funcionar de manera aïllada en casos d’emergència, garantint el subministrament essencial a la comunitat. I tot això, creant xarxa, reforçant llaços socials i estimulant la corresponsabilitat entre veïns i veïnes.
Al País Valencià, ja tenim més de 300 projectes en marxa o en fase de disseny. Des de municipis grans com València, Catarroja, Alzira o la Vall d’Uixó, fins a pobles menuts com Todolella o la Mata, passant per experiències pioneres com la de Crevillent o Canet d’en Berenguer. Estes iniciatives no es limiten a instal·lar plaques solars: són processos d’aprenentatge col·lectiu, de presa de decisions compartida, de construcció de futur des de baix i en clau local.
A més, representen una alternativa a la proliferació desordenada de macroprojectes renovables que ocupen milers d’hectàrees sense retorn social ni planificació territorial. Les comunitats energètiques aposten pel sentit comú: cobertes públiques, sostres d’empreses, espais en desús… Sense consumir sòl agrícola ni trencar el paisatge. Fan compatible la transició energètica amb la protecció del territori i la lluita contra la pobresa energètica, garantint l’accés a energia neta a les persones més vulnerables.
Ara bé, tot açò no és màgia. Perquè les comunitats energètiques cresquen i s’estenguen, cal reg institucional, terra fèrtil legal i acompanyament polític. Les administracions han de facilitar el camí amb normatives clares, finançament estable, suport tècnic i voluntat de posar la ciutadania al centre de la transició. Cal superar la visió que les considera excepcions anecdòtiques i començar a assumir-les com la norma d’un nou model energètic.
També fa falta un canvi cultural. Cal que entenguem que la ciutadania no és només consumidora: és part activa, protagonista necessària de la transformació energètica. Això implica invertir en pedagogia climàtica, explicar com funcionen les comunitats, formar a la gent, compartir bones pràctiques i visibilitzar casos d’èxit. I, sobretot, recuperar la confiança en la nostra capacitat per fer les coses d’una altra manera.
Tenim molt a favor. Som un país amb sol i vent en abundància, amb una tradició associativa i cooperativa forta, i amb un teixit local que, quan se’l cuida, respon. Però també arrosseguem dèficits: manca de voluntat política, traves burocràtiques i una absència de full de ruta propi. Necessitem un pla valencià per a les comunitats energètiques: amb objectius clars, calendari, recursos i indicadors. Amb suport específic per als ajuntaments, que són peces clau en este engranatge.
Perquè això no va només d’energia. Va de democràcia. De justícia climàtica. De sobirania. D’un futur que no depenga de grans empreses ni de decisions preses lluny del nostre territori. Les comunitats energètiques són una resposta real i tangible a la crisi ecològica, social i econòmica que vivim. No són una solució màgica, però sí una part essencial de l’eixida.
I si no volem tornar a quedar a fosques, si volem evitar l’amenaça d’una apagada que ja comença a intuir-se en les nostres xarxes, no podem perdre més temps. Cada placa compartida, cada quilowatt produït localment, cada decisió presa de manera col·lectiva, és una llavor de seguretat, de benestar i de sobirania. Cal sembrar-les hui.
Actuem amb determinació i coratge. Cuidem estes iniciatives, connectem-les entre elles i fem del País Valencià un territori energèticament sobirà, democràtic i verd. La llum del futur pot ser nostra. Però només si l’encenem entre totes i tots.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
