La setmana passada, Suïssa va dir que no. No va dir que no a una ocurrència estranya ni a un experiment exòtic, sinó a una proposta ben simple: posar un impost específic sobre les grans fortunes per finançar projectes de sostenibilitat i adaptació climàtica. Un “que paguen més els que més tenen i més contaminen”. El resultat, però, va ser taxatiu: prop del 80% del cens que va votar ho va fer en contra, i només al voltant del 20% va donar suport a la mesura en el recompte oficial a escala federal. No volem pagar, ni tan sols quan eixos diners han d’anar a frenar un problema que ja tenim a la porta de casa. El rebuig no és només un fracàs polític d’un dia concret; és el símptoma d’una malaltia molt més profunda. Una malaltia global: el somni d’arribar a ser ric, en el sentit consumista i individualista de ser ric.
D’aquest resultat en deriven, com a mínim, dues lliçons amb la força d’una galtada. La primera, que una part molt gran de la població suïssa –i per extensió de quasi qualsevol part del món– viu enganxada a la fantasia que algun dia formarà part de l’elit econòmica. No són rics, però es pensen en versió “beta” del ric que vindrà. La segona, que encara no tenim clara la relació entre riquesa i responsabilitat climàtica: els qui més contaminen no només no reparen el dany, sinó que continuen sent protegits políticament i, el que és pitjor, emocionalment. Se’ls tracta com si foren intocables, com si foren el model a seguir.
Vivim atrapats en un relat en què el ciutadà mitjà, des de la precarietat, somia en acumular xalets, comptes en paradisos fiscals i cotxes d’alta gamma. No té ni els diners per a canviar de cotxe, però es mira els anuncis com qui es mira un tràiler de la seua pròpia vida futura. I mentre espera que arribe aquest dia que no arriba mai, vota com si ja formara part d’eixa minoria privilegiada. Per això no sorprén que rebutge impostos als rics o mesures redistributives amb l’argument que “castiguen l’esforç”. S’identifica amb l’excepció i no amb la regla, amb la minoria que contamina molt abans que amb la majoria que patirà les conseqüències.
Aquest fenomen té nom propi: l’efecte del “ric hipotètic”. És la idea, tan estesa com falsa, que qualsevol pot arribar a ser milionari si s’esforça prou. I, en conseqüència, qualsevol impost al capital, al patrimoni o a la riquesa futura es viu com una amenaça personal, encara que hui no es puga ni pagar el lloguer. No es mira el que tens, sinó el que creus que arribaràs a tindre.
El ric hipotètic no pot comprar un habitatge, però tem més que li “ocuparan” una futura casa d’estiu que no podrà comprar mai. Està disposat a renunciar al dret efectiu a l’habitatge per protegir una segona residència inexistent. I per protegir la casa que no tindrà mai, vota contra impostos justos, contra regulacions de lloguers, contra polítiques ambientals que podrien garantir-li un futur respirable, ací i ara.
També es manifesta contra les ajudes públiques que ell mateix podria necessitar en qualsevol moment. Assumeix la visió deformada, utilitzada per certa propaganda, sobre les persones migrants: se les presenta com a devoradores de recursos públics, quan en realitat són elles qui sostenen serveis essencials amb treballs precaris i invisibles. El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.
Critica l’escola pública, però és on porta els seus fills. Es queixa dels hospitals públics, però quan té una urgència no hi ha clínica privada que aparega per miraclet al seu barri; hi ha l’hospital comarcal. I, al remat, quan sent parlar de reduir subvencions a empreses contaminants o d’imposar taxes verdes, ho viu com una amenaça a la “llibertat”, no com una oportunitat per garantir un futur digne per a totes i tots.
Mentrestant, les dades són clares: l’1% més ric del planeta contamina tant com el 66% més pobre del món. Però el debat públic continua obsessionat amb si tu recicles bé l’envàs del iogurt o si has de dutxar-te en tres minuts o en cinc. El focus es posa en les microdecisions individuals mentre es normalitza que multimilionaris facen volar jets privats o invertisquen en combustibles fòssils com si no hi haguera demà. L’individu queda hipnotitzat per la culpa personal, mentre els grans responsables multipliquen les emissions amb total impunitat.
El cas suís és un reflex mundial. En molts països, les mesures per fer front a l’emergència climàtica són rebutjades per una majoria social que no ha integrat la idea que la justícia climàtica va lligada a la justícia social. Quan algú proposa que la factura l’assumisquen sobretot els qui més contaminen i acumulen beneficis, apareix la reacció: “frenarà l’economia”, “fugiran les empreses”. Darrere d’aquests eslògans, hi ha la por del ric hipotètic a tallar-se les ales abans d’enlairar-se.
Aquest autoengany col·lectiu s’alimenta del mite del mèrit, del triomf individual, d’una mena de loteria capitalista que promet que qualsevol pot “petar-ho”. És la promesa d’uns xalets d’estiu i d’hivern, i de iots en ports privats. I qui voldria ser ric, acaba defensant ara els interessos dels rics reals, encara que això supose perdre drets socials o pagar la factura de la crisi climàtica.
Aquest patró no és exclusiu de Suïssa. Fa uns dies, a l’Estat espanyol, Junts per Catalunya va impedir que tan sols es poguera debatre al Congrés una proposta d’impost específic a les grans fortunes i a les elèctriques. Ni debatre-ho. Mentre a Suïssa, almenys, la ciutadania va poder votar, ací ni això. Aquest bloqueig confirma que fins i tot partits que es venen com a moderns o sobiranistes acaben protegint l’oligarquia abans que els drets ambientals i socials de la majoria.
Al País Valencià, aquest esquema també es veu. Quan es plantegen canvis en el model energètic o limitacions a macroprojectes de turisme depredador, de seguida apareix el discurs del “no mos toqueu el creixement”. També ací triomfa el ric hipotètic que s’imagina propietari d’un resort abans que veí d’un poble inundat o d’un barri ofegat per la calor.
Una metàfora que descriu molt bé la situació és la de l’ascensor social. Durant anys es va vendre la idea que tothom podia pujar planta a planta si s’esforçava. Però l’ascensor fa temps que està avariat. Els que viuen dalt han trencat els cables i han posat clau als botons. La resta, esperem davant les portes tancades. I mentre esperem, el planeta crema.
Per això cal activar un altre mecanisme: l’ascensor ambiental. Un sistema que mesura la capacitat col·lectiva de reduir emissions, protegir ecosistemes i repartir de manera justa els costos i beneficis de la transició ecològica. L’ascensor ambiental hauria de permetre que persones, famílies i comunitats tinguen eines reals per contaminar menys i restaurar el mal col·lectiu ja fet. Amb una condició: no tots hem contribuït igual al problema, i per tant no tots hem de contribuir igual a la solució.
L’ascensor ambiental, si es pren seriosament, és una ferramenta de justícia ecològica i social. Pujar-hi vol dir viure millor sense devorar el món. Implica redistribuir poder i riquesa. Vol dir assumir que, en plena emergència climàtica, continuar blindant privilegis és una forma de violència.
La responsabilitat climàtica ha de ser progressiva. No és acceptable que una persona que cobra el salari mínim haja de fer els mateixos esforços ecològics que una fortuna que contamina mil vegades més. No pot ser que una família vulnerable reba sancions per un comptador manipulat, mentre una multinacional cobra subvencions públiques alhora que contamina o especula amb el sòl.
Però perquè això canvie, cal una ciutadania que entenga que protegir la vida humana a la Terra implica redistribuir la riquesa i el poder. Que no podem continuar votant des del desig privat de fer fortuna, sinó des de la consciència del bé comú. El planeta no pot esperar que tots siguem milionaris per començar a actuar. Si esperem a pujar tots a l’última planta del gratacel, el que quedarà baix no serà un paisatge d’oportunitats, sinó un solar cremat.
El ric hipotètic viu en un futur que no arriba. Però el clima, la salut i els drets socials es juguen en el present. Deixar de votar com a rics imaginats i començar a pensar com a comunitat real és l’única via. Perquè l’única riquesa que ens pot salvar és la compartida. I si no la defensem ara, potser quan vulguem pujar a l’ascensor ambiental ja no quedarà edifici.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
1
