La imatge que m’acompanya este estiu és la de la meua respiració: entretallada, cansada, ressonant com una alarma que em recorda la fragilitat del cos. No ha sigut un estiu aventurer ni esplendorós, sinó una desfilada de diagnòstics mèdics: primer la Covid, després una crisi al·lèrgica severa, més tard una pneumònia i, finalment, un refredat persistent que s’entesta a no desaparèixer. Cada visita al centre de salut, cada inhalador i cada ingrés hospitalari han sigut una càrrega extra per a un sistema sanitari que ja mostra signes evidents d’esgotament. El meu cos, tan semblant al de tants altres, s’ha convertit en un espill clar dels temps actuals: vulnerabilitat, fragilitat i una certesa estranya que l’aire que ens envolta ja no és refugi, sinó amenaça.
Este relat no és només personal, sinó col·lectiu. Moltes persones del meu voltant descriuen quadres de salut similars, en una espècie d’inventari de bronquitis, rinitis, al·lèrgies interminables i refredats encadenats. Les farmàcies es veuen desbordades, amb cues per antigripals que s’esgoten ràpidament. Els hospitals i centres mèdics omplin les sales d’espera de persones que no troben alleujament en els tractaments tradicionals. Fins i tot els més joves parlen de “segon refredat” abans de curar-se del primer, i molts majors no arriben a recuperar del tot la respiració després d’haver patit pneumònies que mesos enrere semblaven superades.
Els experts ja fa temps que alerten: no respirem el mateix aire que els nostres pares. Els estius són cada vegada més llargs i asfixiants, mentre els hiverns es fan més curts i imprevisibles. La contaminació es manté present, com un enemic invisible, sobre ciutats i pobles. L’Agència Europea de Medi Ambient estimava que en 2022 més de seixanta mil persones van morir a Europa per excés de calor, mentre que l’Organització Mundial de la Salut eleva la xifra a més de set milions de morts prematures anuals arreu del món a causa de la contaminació atmosfèrica. Davant d’este panorama, parlar de “canvi climàtic” com si fora només una qüestió de gels que es fonen o mars que pugen és enganyar-nos a nosaltres mateixos: vivim una autèntica pandèmia silenciosa que entra pels nostres pulmons.
Habitem, literalment, en un gran laboratori invisible. Les dades són eloqüents: la grip fora de temporada augmenta, els brots de coronavirus persisteixen, les al·lèrgies severes proliferen i les crisis respiratòries s’intensifiquen. És una sensació col·lectiva de vulnerabilitat, com si fórem més fràgils que mai, convertits en pols dins d’una atmosfera hostil.
La pregunta és inevitable: com s’explica esta fragilitat? El fil conductor és clar: el canvi climàtic està transformant la nostra salut a més de modificar els ecosistemes. Fa uns anys pensàvem que era un problema llunyà, que afectava les glaceres d’altres continents o les selves remotes. Ara, la realitat és molt més propera: el veí que cada vesprada trau l’inhalador, la iaia que no pot dormir durant les nits tropicals, el xiquet que falta a escola per una al·lèrgia que no s’acaba mai. El canvi climàtic ja no és només un titular: és la malaltia diària que penetra pels nostres bronquis.
Les onades de calor extremes debiliten l’organisme i augmenten la mortalitat entre la gent gran. Les nits tropicals, amb temperatures que no baixen dels vint graus, erosionen el sistema immunitari. Els hiverns suaus permeten que virus i bacteris visquen més temps, i les primaveres eternes disparen el pol·len a nivells mai vistos. Han quedat enrere els calendaris clars de grip i al·lèrgia: vivim en un desordre crònic, un col·lapse sanitari silenciós que desgasta la salut amb cada inspiració.
Els pneumòlegs insisteixen: proliferen els pacients amb rinitis crònica, asma i crisis al·lèrgiques. No és només responsabilitat del trànsit o de la indústria, sinó també dels canvis climàtics acumulats. El CO₂ estimula les plantes a produir més pol·len, i l’absència d’hiverns rigorosos allarga els períodes de floració.
El cas és palpable a casa nostra: l’olivera, per exemple, ja no allibera pol·len només unes setmanes de primavera, sinó durant mesos seguits. Famílies senceres passen mig any entre esprais nasals, antihistamínics i visites al metge. Els símptomes, que abans eren intermitents, s’han convertit en una convivència permanent amb l’al·lèrgia.
La grip ja no respecta l’hivern. Apareix quan vol, en onades imprevisibles, mentre el coronavirus aprofita qualsevol finestra d’oportunitat: humitat, temperatures estrambòtiques, aglomeracions. Els refredats també s’allarguen, repetint-se amb una persistència que sembla insuperable.
La contaminació atmosfèrica, a més, és el gran aliat d’este desordre: les partícules en suspensió funcionen com a taxis invisibles per a virus i bacteris, permetent-los viatjar més lluny i mantindre’s vius durant més temps. L’aire s’ha convertit, metafòricament, en un autobús ple d’infeccions.
El problema afecta la societat en conjunt. Cada inhalador dispensat, cada visita a urgències, cada ingrés hospitalari representa un cost social i econòmic. El sistema sanitari públic, ja castigat per dècades de retallades i de manca de recursos, s’enfronta ara a una pressió creixent. Les onades de calor multipliquen les urgències, la grip fora de temporada desborda els consultoris i les al·lèrgies cronificades omplin els passadissos dels hospitals. No es tracta només de casos particulars: estem parlant d’una estructura col·lectiva que cada vegada més flirteja amb el límit.
La responsabilitat individual queda curta, encara que hem de reduir viatges en cotxe, apostar pel transport públic, vigilar consums… El repte exigix decisions institucionals responsables. La ciència ha demostrat la connexió entre clima i salut. Ara falta acció política. Postergar la transició energètica implica més morts. Cada euro invertit en combustibles fòssils és una condemna: més al·lèrgies, més bronquitis, més nits sense dormir. Cada decret que es retarda és una finestra oberta perquè l’aire continue deteriorant-se.
El nostre país és una terra sota pressió climàtica: sequeres persistents, onades de calor estiuenques, incendis forestals devastadors. No parlem del futur; cada agost es bat un rècord de temperatura, cada any falta aigua, cada hivern els calendaris de virus i al·lèrgies es desordenen més. Afegint-hi la contaminació invisible, la tempesta perfecta es consolida.
Però hi ha una oportunitat: si este país mediterrani maltractat fa passos decidits cap a la transició energètica, cap a una mobilitat neta i cap a la protecció efectiva dels ecosistemes, no sols salvarem muntanyes i rius, sinó que protegirem la salut diària de la població. Parlar de canvi climàtic no és només parlar d’ecologia; és defensar la respiració dels xiquets i xiquetes, el descans dels majors, la fortalesa dels llauradors que resisteixen en un camp cada vegada més hostil.
El canvi climàtic ens posa a prova cada dia. La pregunta és directa: volem un futur on respirar siga un dret assegurat? O acceptem viure en una terra on l’aire es transforma en enemic? Els pròxims passos decidiran si, en el futur, la imatge que ens acompanya és la serenitat d’una respiració tranquil·la o la persistència d’una alarma.
