Aquesta setmana el món mira cap al Brasil, on es celebra la Cimera del Clima. Però els ulls dels qui més contaminen —els Estats Units i la Xina— ni tan sols hi apareixeran. Paradoxalment, el país amfitrió és també un dels que millor encarna la cara humana de la crisi climàtica: milions de persones viuen en faveles, cases improvisades i inestables que desafien la pluja i el sol, símbol cru d’una desigualtat social que és també ambiental.
Quan parlem d’adaptació al canvi climàtic, sovint pensem en murs, canalitzacions o grans obres hidràuliques. Però la vertadera adaptació potser comença molt abans: a les parets de casa. Perquè si el clima canvia i nosaltres continuem vivint en habitatges cars, precaris, ineficients i mal adaptats, estem traint el dret més bàsic de tots: el dret a viure amb dignitat, amb salut i sota un sostre segur.
Sense habitatge digne no hi ha salut possible. Sense salut, no hi ha llibertat. I sense llibertat, l’adaptació climàtica és només un concepte buit. Cada onada de calor i cada gota freda ens ho recorden amb una claredat implacable: no hi ha adaptació climàtica sense justícia urbana, ni justícia urbana sense habitatge digne.
L’habitatge no és una mercaderia: és una infraestructura de vida, un espai que ens protegeix del clima i de la desigualtat. Però el nostre model urbà encara tracta el sòl com una mina i la vivenda com un actiu financer. Mentre uns inverteixen en pisos com qui juga a borsa, altres sobreviuen en espais que no poden dir-se habitatges: famílies apretades entre parets humides, joves tancats en cubículs sense llum ni ventilació, gent gran que passa els estius en forns i els hiverns en neveres.
Això no és un accident: és el rostre domèstic de la injustícia climàtica. Viure en un espai que no protegeix ni del fred ni de la calor, que obliga a triar entre pagar la llum o menjar, és una nova forma de pobresa energètica —i una violació dels drets humans més elementals.
La pobresa energètica no és una factura: és una condemna silenciosa. Famílies que dormen embolicades amb mantes, majors que pateixen cops de calor, xiquets que estudien a mitja foscor. Adaptar-se al clima vol dir, també, acabar amb aquesta pobresa.
Ens han volgut fer creure que “l’ocupació” és el gran mal del nostre temps. I sí, és un problema que ens cal resoldre —ningú no ho nega—, però no és el més greu. El vertader drama és que milers de persones no poden accedir a un habitatge digne, ni de compra ni de lloguer. El relat de la por a “l’ocupació” ha servit per tapar la responsabilitat dels especuladors, dels fons voltors i d’un sistema que tracta la vivenda com a instrument financer, no com a dret fonamental.
És més senzill criminalitzar la pobresa que afrontar el fet que el 85 % de l’habitatge de nova construcció s’alça per a perfils que no el necessiten, mentre les famílies treballadores, els joves i les persones majors veuen com els preus es disparen i el parc públic és residual. El problema no és que hi haja qui ocupe, sinó que hi haja qui no puga viure.
Tot això és fruit d’una política que ha deixat la vida en mans del mercat. Però el mercat no sempre regula: sovint perverteix. Pot arribar a destruir allò que toca amb la lògica del benefici. Així passa amb l’habitatge, amb l’energia i amb l’adaptació climàtica.
Ens calen poders públics que regulen, incentiven i facen justícia. Institucions capaces d’imposar límits, de trencar amb l’especulació i d’invertir en habitatge públic i rehabilitació energètica. Cap família hauria de quedar fora del dret a viure dignament.
L’habitatge no pot modelar-se en les mans dels especuladors, ni l’adaptació al canvi climàtic en mans dels qui l’han provocat. El dret a un habitatge digne i saludable ha de ser el primer eix de l’adaptació climàtica. Sense justícia social, no hi ha resiliència possible.
Adaptar-se al canvi climàtic no és un luxe ecològic: és una obligació democràtica.
Cada cèntim invertit en rehabilitació energètica, en ombra urbana o en materials sostenibles és una inversió en salut, democràcia, igualtat i futur.
I, a més, aquestes actuacions són perfectament compatibles amb el control dels costos de l’habitatge i amb la creació de vivenda pública o de protecció oficial. Fer cases adaptades al clima no encareix: abarateix la vida. Redueix la dependència energètica i dóna estabilitat a les famílies.
El canvi climàtic no ens afecta a tots per igual. Qui viu en barris densos, sense arbres ni ombra, o en pisos sense aïllament, ho sap: el risc augmenta quan el compte bancari minva. Adaptar-se vol dir repartir riscos i oportunitats, invertir primer on més falta fa i garantir que l’habitatge siga un dret i no una mercaderia.
Cada pla de rehabilitació ha de començar pels barris més vulnerables i pels edificis públics. Si l’adaptació només arriba als qui poden pagar-la, no estem protegint-nos: estem ampliant la desigualtat climàtica.
L’adaptació climàtica és també una política de salut pública. Viure en un habitatge fresc, eficient i saludable és tan essencial com tindre accés a l’aigua o a la sanitat. Necessitem edificis que respiren, materials innocus, façanes que reflectisquen el sol i sistemes d’energia neta accessibles.
No és un luxe, és un dret. La salut i l’energia han d’esdevenir criteris urbanístics bàsics, no privilegis. Un habitatge mal adaptat és un factor de risc. I si el dret a la salut és fonamental, també ho ha de ser el de viure en cases adaptades i descarbonitzades.
Mentre el planeta s’escalfa, també ho fa l’especulació immobiliària. Aquells constructors que van fer fortuna venent ciment ara s’autoproclamen “sostenibles”.
Allà on hi ha una riuada, hi veuen una promoció “resilient”. Allà on el territori plora, ells projecten formigó verd.
Però adaptar-se no és reconstruir com abans: és repensar. Recuperar sòl públic, revisar mapes d’inundació i trencar amb la lògica del benefici. Sense sòl públic no hi ha habitatge públic, i sense habitatge públic no hi ha adaptació justa. El sòl, com l’aigua i l’aire, ha de ser un bé comú.
Municipis com Betxí, Fanzara o l’Eliana ja ho han entés. Betxí vincula planificació ecològica i ordenació urbana. Fanzara aposta per models cooperatius i usos comunitaris. I l’Eliana impulsa habitatges bioclimàtics, rehabilitació energètica i comunitats locals d’energia. Passos menuts, però ferms: exemples d’un país que transforma la crisi en oportunitat.
Cada dana ens mostra què passa quan ignorem el territori —i quan reconstruïm sense aprendre. Necessitem un Pla Valencià d’Habitatge Públic i Adaptació Climàtica que combine sostenibilitat, salut i justícia: rehabilitar els centres antics amb criteris ecològics, recuperar solars buits per a habitatge social, crear espais verds absorbents i ombra urbana, garantir materials saludables, ventilació i eficiència energètica.
Quan una família perd la casa per una inundació o passa fred perquè no pot pagar la calefacció, no és un problema tècnic: és una vulneració de drets. L’habitatge digne, saludable i energèticament just és una política de salut i de justícia climàtica.
Adaptar-se al canvi climàtic és, sobretot, una qüestió de democràcia. I aquest és el còctel: governs responsables, participació real i pobles i barris que decideixen. El País Valencià té el talent per liderar aquest canvi: universitats, moviments veïnals, urbanistes, arquitectes i administracions locals disposats. El que falta és voluntat política per escoltar-los.
Fer habitatge públic, social i climàticament adaptat és plantar cara a l’especulació. És protegir el dret a viure i a respirar. Perquè l’adaptació no és un negoci: és un dret fonamental. I defensar-lo és, potser, la forma més justa i humana de construir el futur.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
