Ens adrecem a vosaltres, a la dreta valenciana, precisament ara, al començament d’un nou any. No per casualitat ni per oportunisme polític, sinó perquè travesseu un dels moments interns més delicats i determinants dels darrers anys. Heu optat per ajornar el debat de fons, crear una gestora i posposar una decisió que, tard o d’hora, haureu d’afrontar. És una fórmula legítima per guanyar temps, però també un símptoma inequívoc de la profunditat del moment que viviu. I és just en aquest temps d’interinitat, de silencis calculats i d’equilibris fràgils, quan convé parlar clar, sense eufemismes ni ambigüitats.
La setmana passada vaig escoltar a la ràdio les declaracions d’Esteban González Pons, que instava el Partit Popular valencià a explorar pactes amb el PSPV, recordant que ambdós són partits centrals de la convivència democràtica. No era una reflexió improvisada ni menor. Arriba després de les eleccions d’Extremadura i en un context polític que ja no admet massa maquillatge: la dreta governa —o aspira a governar— condicionada pel vot de l’extrema dreta. A voltes mitjançant pactes explícits, a voltes amb suports externs, a voltes amb una dependència silenciosa però determinant. Canvien les fórmules, però no el fons.
Extremadura és l’últim exemple, però no l’únic. El mateix patró s’ha repetit a Castella i Lleó, a les Illes, a Aragó i també al País Valencià. Negar aquesta realitat ja no és ingenuïtat, sinó una forma d’autoengany col·lectiu. La qüestió, a hores d’ara, no és si existeix aquesta dependència, sinó que s’està disposat a pagar per tal de governar. I ací és on comença el problema que ens obliga a escriure aquesta carta.
Perquè una de les primeres penyores està sent la crisi climàtica.
Ja hem relatat en aquestes mateixes pàgines que, allà on l’extrema dreta marca condicions, la política ambiental es dilueix, es rebaixa o directament desapareix de l’agenda pública. No per criteris tècnics, ni per manca de recursos ni per una avaluació rigorosa de costos i beneficis, sinó perquè reconéixer la crisi climàtica incomoda qui nega la ciència i ridiculitza qualsevol intent de transició ecològica. I allò que incomoda el soci, massa sovint, es converteix en tabú institucional.
Al País Valencià ja n’estem veient conseqüències molt concretes. La negativa a implantar una Zona de Baixes Emissions a la ciutat de València pot comportar la pèrdua de fins a 150 milions d’euros en ajudes vinculades al transport públic i a la mobilitat sostenible. No és una xifra abstracta ni un debat teòric: són recursos que podrien millorar la qualitat de vida, reduir la contaminació atmosfèrica, protegir la salut de la ciutadania i modernitzar infraestructures clau. Renunciar-hi no respon a criteris tècnics, sinó a una lògica de pacte amb el negacionisme climàtic. I això té un cost econòmic, social i ambiental molt real.
Aquest no és un cas aïllat. Ho hem vist amb una claredat inquietant quan, després d’episodis climàtics extrems que han colpejat durament el territori, la resposta institucional ha optat pel silenci, la minimització o la confusió deliberada. Quan, en lloc d’assumir que aquests fenòmens són conseqüència directa del canvi climàtic, s’ha evitat anomenar-los com a tal per no incomodar determinats equilibris polítics. Quan s’ha preferit parlar d’“incidències puntuals” abans que d’emergència climàtica, i quan s’ha renunciat a fer pedagogia pública sobre les causes reals del que està passant. Tot això no és casual. És la prova més clara que la crisi climàtica ha deixat de ser una prioritat institucional per convertir-se en un problema incòmode dins dels pactes de govern, un assumpte que es gestiona amb silencis i evasives per no pagar el preu polític de dir la veritat.
Les declaracions de González Pons obrin, en aquest context, una finestra que va més enllà del càlcul partidista immediat. Si la dreta valenciana vol continuar sent —com ell afirma— un actor central de la convivència democràtica, això implica assumir també una responsabilitat central: ser capaç de pactar amb altres forces democràtiques quan el que està en joc no és una conselleria ni una presidència, sinó el futur col·lectiu. Nosaltres pensem que tots els partits polítics democràtics han de ser capaços d’arribar a acords bàsics per fer front a la crisi climàtica, perquè no estem parlant d’una política sectorial més, sinó del marc que condiciona totes les altres.
Hi ha moltes coses que es poden negociar i discutir en política. Hi ha orientacions ideològiques legítimes, diferències profundes sobre fiscalitat, organització territorial, model econòmic o polítiques socials. Tot això forma part del debat democràtic i és saludable que existisca. Però hi ha una frontera que no s’hauria de travessar: la negació de la crisi climàtica. No és una opinió més. No és una postura ideològica respectable. És la negació d’un fet científic contrastat que condiciona la vida present i futura del País Valencià.
Acceptar governar des d’aquesta negació no és pragmatisme polític. És una renúncia col·lectiva. És governar contra la ciència. I governar contra la ciència no és una opció democràtica legítima.
Després de les eleccions d’Extremadura i del moment intern que viviu, amb una gestora creada precisament per no obrir encara el debat definitiu, vos llancem una pregunta inevitable: quin paper voleu jugar com a dreta valenciana? El d’un actor central capaç de posar límits clars, o el d’un partit condicionat per qui nega consensos bàsics del segle XXI? Guanyar temps pot ser útil, però no pot servir per ajornar indefinidament les decisions de fons. I una d’aquestes decisions és clara: blindar la política valenciana davant el negacionisme climàtic de l’extrema dreta.
No es tracta de diluir projectes polítics ni d’esborrar diferències legítimes. Es tracta d’establir uns mínims compartits basats en la ciència, la responsabilitat i la protecció del futur. Es tracta d’entendre que hi ha preus que no es poden pagar, perquè el cost és irreversible i recau sobre tota la societat.
Per això aquesta carta és una apel·lació directa a vosaltres, a la dreta valenciana, just ara que vos trobeu en un moment de definició —encara que siga provisional. No claudiqueu davant l’extrema dreta acceptant negar els postulats científics. No supediteu el futur del País Valencià a una aritmètica parlamentària de curt termini ni a una interinitat permanent que només beneficia qui vol dilatar els debats incòmodes.
Penseu en les generacions futures. No com una consigna buida, sinó com una obligació moral real. No hi ha estabilitat política possible en un territori ambientalment degradat. No hi ha projecte econòmic viable sense clima. No hi ha convivència democràtica si es governa d’esquena a l’evidència científica.
El País Valencià és especialment vulnerable, i això no és ideologia: és ciència. Litoral fràgil, agricultura dependent del clima, municipis exposats a inundacions i sequeres, muntanyes cada vegada més seques. Governar ignorant aquesta realitat és governar contra el país.
Poden les declaracions de González Pons esbrinar una possibilitat de canvi de tendència? Les eleccions d’Extremadura ens recorden el risc. El moment intern que viviu vos obliga a decidir: blindar la democràcia valenciana davant el negacionisme climàtic o assumir que el preu del poder és hipotecar el futur.
Amb el vostre permís, enviarem una còpia d’aquesta carta als Reis d’Orient.
Ah, i permeteu-nos un últim recordatori si parlem de no bregar en contra de la ciència: el valencià no és un idioma desvinculat del conjunt lingüístic valencià/català/balear. No torneu a jugar a la negació.
2
