El biogàs ha entrat amb força en el debat públic, empentat no només per les urgències climàtiques, sinó també per una aposta decidida de la Unió Europea. En un moment de crisi energètica, dependència exterior i necessitat de reduir emissions, Brussel·les ha situat el biogàs i el biometà al centre del futur energètic europeu. Ho diuen les directives, els plans i els fons. I ho diu, sobretot, la pressa.
La idea és seductora: convertir residus orgànics —fems, restes agrícoles, subproductes agroalimentaris— en energia renovable produïda a prop de casa. Tancar cicles. Reduir importacions. Donar valor al que abans era un problema. Digestió anaeròbia, microorganismes treballant en silenci, gas que s’aprofita i fertilitzant que torna al camp. Tot molt circular. Tot molt verd.
Sobre el paper, tot quadra. Massa bé, fins i tot.
No és estrany, per tant, que al País Valencià hi haja ja prop d’una trentena de plantes de biogàs en funcionament, impulsades per iniciatives públiques i privades amb l’aval de la Generalitat, ni que el nou Pla Director Energètic valencià parle d’accelerar-ne el desplegament. El biogàs forma part del relat verd oficial —tant europeu com valencià—, i no sense motius.
Però el problema comença quan baixem del relat políticament perfecte al territori. Quan l’estratègia europea es concreta en un lloc amb nom i cognoms, dins d’un terme municipal amb camins, veïnats, vents dominants i memòries col·lectives que no caben dins de cap directiva. Quan el mapa deixa de ser una abstracció i es converteix en paisatge.
Perquè no totes les plantes són iguals. I, sobretot, no tots els llocs poden assumir-ho tot.
El biogàs pot ser una oportunitat real per al País Valencià, però només si s’implanta amb criteri, es controla amb rigor i es revisa amb honestedat. L’impuls europeu no pot convertir-se en una excusa per córrer més del compte; hauria de ser, precisament, una garantia de fer-ho millor. El progres verd, si vol ser creïble, també necessita condicions.
Vist des dels despatxos —de Brussel·les o de València—, el territori sempre sembla disponible. Des de dins, però, la percepció és ben diferent. Un exemple clar és el projecte de planta de biogàs a Llíria, al Camp de Túria. Els promotors en destaquen els beneficis ambientals i l’encaix amb els objectius europeus; una part important del veïnat de la comarca, en canvi, s’ha mobilitzat per expressar una inquietud compartida: l’escala del projecte, la ubicació triada i la proximitat a nuclis habitats.
Ni uns són antieuropeistes ni els altres enemics del progrés verd. El conflicte no és ideològic: és territorial. I és ací on fallen moltes polítiques climàtiques quan baixen d’escala sense adaptar-se al lloc concret.
No cal anar molt lluny per comprovar que el biogàs pot funcionar quan s’implanta amb una certa lògica territorial. Al meu poble, la Vall d’Uixó, hi ha una planta de biogàs des de fa anys. No ha generat grans titulars ni conflictes socials de gran abast. Funciona, en termes generals, prou bé: tracta residus, produeix energia i conviu —amb una normalitat raonable— amb el seu entorn.
Això també cal dir-ho, perquè no tot són fracassos ni polèmiques. El biogàs no és una tecnologia estranya ni experimental: fa temps que està entre nosaltres i, quan es fa amb trellat, pot integrar-se al territori.
Ara bé, l’experiència de la Vall d’Uixó també ens ensenya que sempre hi ha marge per fer-ho millor. Vista amb ulls de hui, aquella planta probablement hauria pogut resoldre d’una altra manera un aspecte clau: la gestió de les entrades de residus. No tant pel volum, sinó per com i per on entren. Amb un disseny més afinat —espais més confinats, protocols més estrictes, una logística pensada fins a l’últim detall—, les olors s’haurien pogut evitar pràcticament del tot.
No és una crítica feta a posteriori, sinó una constatació de maduresa. Hui sabem més que fa uns anys. Sabem que moltes de les molèsties associades al biogàs no venen del procés en si, sinó dels punts més quotidians i menys visibles: descàrregues, manipulació prèvia, temps d’exposició del residu a l’aire. Detalls menuts que, en realitat, decideixen la percepció social d’una instal·lació sencera.
Hi ha, a més, un altre element revelador. Un dels digestors de la planta no està en funcionament. Això vol dir que, amb la mateixa infraestructura, es podria produir pràcticament el doble d’energia. No perquè el projecte fora un error, sinó perquè el coneixement evoluciona, les necessitats canvien i la realitat no sempre encaixa amb les previsions inicials.
La Vall d’Uixó demostra que el biogàs pot conviure amb el territori. Però també que, sense una fiscalització continuada, es poden perdre oportunitats d’optimització, d’eficiència i de confiança ciutadana. No n’hi ha prou amb què una planta “no done problemes greus”: cal preguntar-se si està funcionant tan bé com podria.
L’impuls europeu ha accelerat calendaris, convocatòries i inversions. I això fa encara més necessari el paper dels equips tècnics independents i multidisciplinaris. No com a tràmit formal, sinó com a contrapès professional davant la pressa i l’entusiasme excessiu.
Enginyers ambientals, tècnics ramaders, urbanistes, especialistes en salut pública, economistes arrelats al territori. Gent capaç d’avaluar si hi ha prou residus de proximitat, si la tecnologia és l’adequada, si el trànsit previst és assumible i si la planta encaixa —o no— en la vida quotidiana del territori. I amb capacitat real per dir que no, també quan el projecte quadra perfectament sobre el paper.
Alguns ajuntaments ja han començat a entendre-ho i opten per encarregar informes externs abans de prendre una decisió. No per frenar la transició energètica, sinó per evitar que la transició es faça malament. Fer-ho bé és, també, una manera d’avançar.
El biogàs només té sentit quan tanca cicles locals: quan tracta residus generats dins d’un radi raonable i retorna energia i fertilitzant al mateix territori. Això diu la filosofia europea. Però una cosa és el principi i una altra la pràctica.
Quan una planta depén de residus que arriben de lluny, la situación es perverteix: més camions, més emissions, carreteres saturades i veïns cansats abans que el primer digestor funcione. I aquest control no pot acabar el dia que s’atorga l’autorització. Si el projecte canvia amb el temps, la fiscalització també ha de continuar.
Fiscalitzar abans és important, però fiscalitzar després, encara més. Allò que s’ha promés —nivells d’olors, volum de residus, freqüència de camions, retorn energètic— s’ha de comprovar amb dades reals, públiques i contrastables. Amb auditories independents i mecanismes de seguiment continuat.
El futur energètic europeu no es decidirà només als despatxos ni als documents estratègics. Es jugarà als pobles i comarques on s’ubiquen les infraestructures, on el paisatge canvia i on la convivència es posa a prova.
El biogàs pot ser part de la solució. Però només si s’implanta amb sentit comú, amb professionals que fiscalitzen, amb administracions que escolten i amb veïns que confien. El verd europeu serà creïble només si rendeix comptes. I si entén que el territori no és un simple escenari, sinó un actor imprescindible de la transició.
