Hi ha territoris que es poden llegir a través de les seues carreteres. El nostre n’és un. El País Valencià, llarg i complex, està travessat per autovies que discorren com cicatrius sobre el paisatge, per vies ràpides que connecten i alhora separen, per circumval·lacions que prometen fluïdesa i acaben atrapant-nos. Som fills d’un temps en què la idea de progrés ha estat sinònim d’asfalt nou, de volant entre les mans, de la tranquil·litat aparent de tindre el cotxe propi davant de casa. Cada família, un cotxe. I, si podia ser, dos o tres. Posseir era la forma visible de sentir-se lliure i viu.
Però els temps canvien, encara que de vegades ho facen forçadament. El petroli car, la crisi climàtica, la vida urbana ofegada pel trànsit i el soroll. I enmig d’aquest cansament col·lectiu comença a obrir-se pas una idea innovadora, però tan simple com evident: de veritat necessitem tants cotxes? Necessitem la gasolina com la sang? De veritat la llibertat consisteix a posseir allò que podríem compartir?
És en aquest context on apareix Alterna Coop. No com un invent tecnològic brillant, sinó com un gest quasi ancestral: organitzar-nos per viure millor. Fer comunitat. La cooperativa naix d’una intuïció senzilla —i alhora profundament transformadora—: els vehicles passen la major part de la seua vida parats, ocupant espai públic i engolint diners privats. I si, en lloc de tindre’ls, els compartírem?
La idea sembla elemental, però el seu abast és profund. Alterna Coop no és una empresa de lloguer disfressada de modernitat. És una comunitat que s’articula al voltant d’un servei comú, gestionat col·lectivament. No compra cotxes: construeix relacions. No ven productes: crea alternatives. No hi ha accionistes, sinó veïnes i veïns que assumeixen conjuntament responsabilitats, costos i decisions.
Quan parles amb la gent que hi participa, com els meus amics Nassio i Sacri, sorprén la naturalitat amb què ho expliquen. No hi ha grans proclames. Ningú no parla d’epopeies ni odissees. Conten que, quan necessiten moure’s, reserven un vehicle, el fan servir, el tornen i entre totes i tots assumeixen el manteniment i la gestió. Sembla poca cosa, però en aquesta senzillesa s’amaga una revolució menuda i tenaç: la de passar de ser “clients” a ser “socis”.
Aquesta diferència, aparentment semàntica, ho canvia tot. No hi ha una oficina estranya i llunyana que impose normes, sinó assemblees que debaten, s’equivoquen, rectifiquen i tornen a començar. No hi ha una plataforma anònima que acumule beneficis, sinó un projecte amb rostre, arrelat als pobles i als barris. Alterna Coop ha nascut amb la convicció que allò compartit no és el que ningú suporta, sinó el que tothom decideix cuidar.
Això, que pot semblar ingenu, és en realitat una forma moderna de sobirania. En un temps en què tot sembla dissenyat per ser efímer i propietat d’algú que no coneixem, Alterna ens recorda que la democràcia també es practica en les coses menudes: com ens movem, com repartim els costos, com escoltem i com decidim.
La mobilitat compartida transforma el territori, encara que ho faça en silenci. Un cotxe cooperatiu pot substituir cinc o sis vehicles particulars. Això vol dir menys saturació, menys aparcaments devorant voreres, menys soroll i menys contaminació. Però sobretot vol dir espai alliberat per a la vida: carrers amb bancs, amb ombres, amb xiquets jugant; comerços que tornen a alçar la persiana; places que deixen de ser simples rotondes.
Hi ha, a més, un detall gens menor: els vehicles d’Alterna Coop són elèctrics i es carreguen sempre amb electricitat procedent de fonts renovables. Això vol dir que cada trajecte cooperatiu substitueix quilòmetres de combustibles fòssils per quilòmetres d’energia neta, reduint emissions i fent coherent la mobilitat amb la defensa del territori i del clima.
És una transformació que comença amb una simple reserva d’un vehicle a una app i acaba redibuixant el poble o la ciutat. No parlem només de mobilitat, sinó d’una nova relació amb el temps i amb els llocs: saber que pots arribar on vols sense haver de carregar amb allò que no necessites posseir.
Encara hi ha qui mira amb desconfiança iniciatives com aquesta. Pensar que s’ataquen els cotxes és més fàcil que entendre que es replanteja l’ús que en fem. Alterna Coop no predica contra ningú. No diu “prohibim”, sinó “repensem”. Sap que hi ha llocs on el transport públic no arriba, que hi ha oficis que necessiten un vehicle o famílies amb horaris impossibles. Però també sap que no cal que tota la càrrega de la mobilitat recaiga sobre propietats individuals que molts no es poden permetre.
Compartir, ací, no és una renúncia. És una nova manera d’accedir al dret de moure’s dignament. És posar el focus no en el cotxe, sinó en la comunitat que el fa possible.
Hi ha qui arriba a Alterna Coop tan sols per motius de butxaca: mantindre un cotxe és cada vegada més car. Altres arriben per consciència ambiental, o simplement perquè els facilita la vida quotidiana. El més interessant és que totes aquestes raons, tan diverses, acaben confluint en un mateix espai i generen una cultura comuna. Una cultura que diu: podem organitzar-nos, podem decidir col·lectivament.
I així, a poc a poc, amb juntes, assemblees i cafès improvisats, amb debats i dubtes, la comunitat aprén. Aprén a escoltar, a pactar, a cuidar-se. Aprén que la participació no s’improvisa: es construeix.
És evident que darrere d’aquests projectes hi ha persones que els impulsen, creuen i treballen perquè funcionen. Però Alterna Coop no es pot explicar en clau d’herois. El seu valor és coral. Naix de la suma, de la conversa, del consens i també del conflicte gestionat. Davant d’un problema, l’instint no és preguntar “qui mana?”, sinó “com ho decidim?”. I això, en un temps d’individualisme accelerat, és gairebé un acte de resistència democràtica.
El projecte creix perquè s’explica sol. D’un poble passa a un altre, d’un barri a una ciutat mitjana. Es teixeixen aliances amb cooperatives d’energia, amb associacions veïnals, amb ajuntaments que entenen que el futur no vindrà imposat, sinó acordat. Es coneixen experiències europees i s’adapten a la realitat valenciana, sense receptes tancades. Cada municipi troba el seu camí: un parell de cotxes ací, una flota veïnal allà, una iniciativa específica per a gent gran, per a joves o per a entorns rurals on el transport públic ja no arriba.
Alterna Coop avança sense pressa, però amb rumb clar. Lluny de la retòrica dels “futurs verds” en presentacions brillants, aposta pel pragmatisme conscient: comprovar, dia rere dia, que compartir funciona. Que un poble que gestiona la seua mobilitat guanya sobirania. Que la transició ecològica no és només tecnologia o discurs, sinó organització i confiança mútua.
Perquè el debat de fons no és només sobre com ens desplacem. És una pregunta molt més de fons: com volem viure? Què fem amb els carrers? Quin valor donem al temps, a la tranquil·litat? Quin paper volem per a l’energia, per al territori, per a allò públic?
Un país ple de cotxes aparcats és un país que ha cedit gran part del seu espai a una sola idea de mobilitat. Un país que aposta per projectes cooperatius diu, amb serenor però amb fermesa, que hi ha altres camins.
No és casualitat que siga una cooperativa, i no una multinacional, qui marque aquesta senda. El cooperativisme, tan arrelat a la nostra història agrària i social, torna a demostrar que és una eina de futur. Igual com va organitzar el treball o el crèdit, ara pot organitzar la mobilitat. I fer-ho de manera que els beneficis no marxen lluny, sinó que es queden al territori, multiplicant-ne el valor social.
És, en certa manera, un retorn als orígens: tornar a fer comunitat per afrontar reptes junts. Com abans es compartia el carro o la collita, ara es comparteix el cotxe elèctric i la decisió de cuidar el territori. No per nostàlgia, sinó per sentit comú.
Hi haurà encerts i hi haurà errades. Hi haurà moments de creixement i moments de dubte. Però, sobretot, hi haurà aprenentatge col·lectiu. I això, en un temps en què el debat públic es redueix massa sovint a consignes, és gairebé un luxe de reconversió.
Potser el secret d’Alterna Coop és justament aquest: no vol ser exemplar, vol ser útil. No pretén salvar res, sinó facilitar vides. Vol que la gent arribe on ha d’arribar —al centre de salut, a la faena, a veure la família— sense haver de sacrificar territori, diners o tranquil·litat. I ho demostra amb fets: quan l’objectiu és senzill i compartit, les eines apareixen.
El futur del País Valencià no està escrit en l’asfalt ni en els megaprojectes. S’escriurà amb iniciatives així: modestes, cooperatives, profundament humanes. Projectes arrelats que no volen “transformar el món”, sinó millorar la vida de qui l’habita.
