Primeres hores del matí, després d’haver-se desdejunat una torrada de pa integral i un café amb llet sense sucre, vint-i-cinc minuts, torne una altra vegada a l’oficina del palau presidencial. Duc, des de les sis i mitja que m’he alçat, sense menjar res, i les torrades i el café amb llet m’han vingut d’allò més bé. Després de desdejunar-me, m’adone que el president de la Comunitat de Veïns i Adjacents, Malson Nosapunnyap, acudeix al treball. Hui ha vingut una mica més prompte que de costum.
El president de la Comunitat em toca per telèfon al despatx presidencial. Jo tinc la meua cadira i una xicoteta taula de fòrmica en la planta de baix. Hi puge després d’haver passat pels serveis i haver-me rentat les mans, entre altres coses. Mai sé l’estona que em pot retindre en el despatx. Malgrat que els darrers dies el cel ha estat ennuvolat amb un lleuger teixit de núvols alts, conseqüència que la tardor va avançant de mica en mica, hui el sol ha eixit amb força i radiant. El cel està blavíssim, d’una llum càlida i untuosa que penetra pels amples finestrals del despatx, inundant amb el seu alé tardorenc tota l’estança. Per l’estret carrer on s’aixeca el palau presidencial, aquestes hores ja transiten els primers turistes cap a la plaça de la catedral, la majoria italians i japonesos embolicats amb el veïnat local, que estan treballant o van a fer les compres.
El despatx presidencial és l’estança on el president de la Comunitat, Malson Nosapunnyap, realitza les funciones burocràtiques derivades del seu càrrec presidencial. Així com també és l’estança on rep visites que no demanen un protocol excessivament formal i institucional. En altre cas, en el qual les visites són més formals i substancioses, d’empresaris i banquers d’alt rang, s’empra un altre saló, condicionat per aquests menesters. En aquestes ocasions se serveixen canapés de salmó fumat salvatge i d’anxoves del cantàbric entre safates de pernil ibèric, ampolles de vi Ribera del Duero o de xampany francés. Des que manen els nous governants han prohibit el cava de procedència catalana per no contaminar el palau. Encara recorde, ara fa uns mesos arrere que, durant un acte que hi acudiren dirigents catalans lligats a un banc català que compta a un bon grapat de clientela local d’alt nivell (en el palau quan es parla d’alt nivell és econòmic, per informació del lector o lectora), vull dir amb moltes cales, en què es va servir cava català que, tot i que la marca estava en castellà, va generar una aspra i esgariparia polèmica. Dos membres que estaven en l’acte, hòmens i amb els masclets ben retallats del partit favorable de la democràcia orgànica i biodegradable VOL-SA, de ventre gros, un d’ell amb un botó de la camisa a l’alçada del ventre despassat, es van despatxar a caixes destemprades per haver fet servir aquesta beguda diabòlica i separatista, segons aquestes personalitats, que és el cava català.
—Entre los inmigrantes, catalanes y perros flautas nos lo van a robar todo. Y estos acomplejaditos lo permiten todo y todo y todo —cridaren sense perdre el saque ni posició davant de les viandes alleugerint els canapés i pernil ibèric i les copes de cava de les safates que passejaven els cambrers i les cambreres—. Mejor ibéricos, ibéricos, que eso sí que es producto nacional.
D’aquestes, en podria contar a cabassos, i no n’acabaria. Soc funcionari de la Comunitat des de fa un fum d’anys, i tot i que no he realitzat cap funció que no estiga dintre de les meues obligacions funcionarials, tampoc no em puc negar a la crida del president quan em crida al seu despatx, tot i que de vegades he pensat: i per açò vaig passar mesos estudiant sense eixir de casa? És el meu treball. Soc subaltern de la Comunitat, per oposicions. Hi vaig accedir després d’haver passat unes proves i haver-me quedat, d’acord amb les notes que hi vaig treure, entre les places que donaven accés a la funció pública. Això ho dic perquè, més que més, en l’època del president Analpas, hi van entrar molts funcionaris i funcionàries per altres travesseres que, encara que ací no siga l’espai on ho hauria d’exposar, sembla que molts d’ells i d’elles entraren per apadrinaments i genolls pelats sota les taules més que per capacitat i mèrits. Actualment, també volen canviar l’accés a les oposicions per llevar-hi, diuen, ideologia, fent que el personal puga entrar amb un examen únic, valorant el coneixement sobre la pàtria i les seues tradicions taurines i d’oblit històric. Així com també llevar cap mèrit al coneixement de llengües que consideren dialectals i residuals, com per exemple el valencià. Això, més que més, ho volgué implementar el conseller d’Espectacles Taurins i la Cagà del Manso de VOL-SA, el conseller Arerrub dels Torils, el qual parlava poc i el poc que parlava, en castellà, tampoc se li entenia ni poc ni gens què deia. Però no vull ni avorrir ni avorrir-me amb les meues historietes de veterà de l’administració.
Com deia, em cridà el president Malson Nosapunnyap i no m’hi podia negar, a això. Els subalterns, dins de l’administració, som els que treballem molt i cobrem poc, a diferència dels que treballen poc i cobren molt. Ja se sap, i més que més, des que manen els nous governants, l’administració és una piràmide invertida. D’assessors i senyors i senyores amb vestits de sastre i el seu nom brodat en la camisa, n’hi ha a cabassos; en canvi, de subalterns i gent que pica pedra, cada vegada en som menys. Els vestits de sastre, els posà de moda quan va ser president, don Francisco Horta Sitró. Quin geni més cagat tenia el paio! S’enutjava com un forassenyat si no t’adreçaves amb el don Francisco per davant. En aquella època estava mal mirat que algun membre del consell o dels assessors masculins no portaren pantalons amb cinturilla anatòmica confeccionada per un sastre. Això, déiem entre els companys i les companyes funcionàries d’oposicions, facilitava que quan calia abaixar-se’ls i engolir el que cap i no cap per forats tan xicotets que funcionalment serveix per a altres coses. Però com dic, actualment com en aquell temps, molts assessors i assessores es dediquen a parlar d’allò que entenen poc i quan no ve de cas en alguna reunió amb els tècnics de l’administració, enginyers i arquitectes, o a fotocopiar-se la palma de la mà o la cara en la fotocopiadora llogades que s’amaguen en els despatxos per matar les hores i enviar-se-les entre elles i elles.
—Subaltern!
El president, des del primer dia que xafa el palau presidencial, em crida la meua categoria professional i em parla de tu, com si ell fora el poal que estira de la corda o haguérem estat menjant sopes junts tota la vida. Després de tant de temps en el palau, em sembla que desconeix el meu nom i cognoms. Jo, en canvi, li he de parlar de vosté, i quan hi ha algú davant, siga d’alt nivell o el més insignificant dels assessors de Don. Això m’ho va fer saber el primer dia la cap de premsa, una estirada de cabells tintats de ros, madrilenya per més detalls, la qual, entre nosaltres, fatxendeja de no tenir ni el B1 de valencià. La cara del president d’aquest matí, com de molts altres matins en aquestes hores, malgrat que s’acabava d’afaitar i desprenia un fort aroma a la loció postafaitat, ell diu afftershave, Varon Dandy, està una mica desencaixada i cansada, de pell pàl·lida. Bé perquè ha dormit poc i malament, o bé perquè anit va tenir una llarga nit acompanyat d’una figura en forma d’ampolla de whisky que l’ha deixat baldat. Ves a saber!
—Cal que prepares el despatx presidencial. D’ací a no res arriba l’alcaldessa Alatac. Ja veurem en quins romanços s’hi aplega. Sempre demanant, com que és gratuït, això! Ni que jo fora Nostre Senyor. I en aquestes maleïdes hores del matí!
Així doncs, a fer la comanda, com m’ha ordenat el president Malson Nosapunnyap. Omplir la taula presidencial, que estava buida després de la neteja diària, amb carpetes de fals cuiro i carpetes porta-signes amb documents que ja estaven signats o estaven en blanc. S’ha d’aparençar que treballa de valent.
No triga a fer-me una altra comanda:
—Col·loca dues cadires davant de la taula. Amb l’alcaldessa Alatac també vindrà el lingüista oficial de la Comunitat, Assogaràs. Quin dimonis voldran ara aquests dos tocacollons? A mi, com a president del Consel, allò que em preocupa és que demà, quan visite Massamagrel, la gentola d’esquerra pagada per l’or català i Perro Sanxes no es pose en contra meua. Ni que jo hi haguera fet ploure a bot i barrals! Tan a gust i ben acompanyat que estava quan va ploure. Ja veus si els meus dolors de cap ara són que si l’accent el fiquen cap amunt o cap avall o de gairó. Jo no en pose cap, d’accent, i solucionat. Com si volen escriure Vixca, Vitcha o Vixi, me la bufa! Però l’Assogaràs, quin llandós més tediós i avorrit donant-me explicacions que no hi entenc ni poc ni gens.
I s’ajeu en el sofà presidencial, un model que, tot i que aparenta elegància, hom se’n queixa per la seua incomoditat. De seguida es lleva les sabates i s’estira.
—Açò, en temps d’Analpas i l’alcaldessa Atirolla de Bàrbera, no passava.
—Campeón, con la piel bronceada y una sonrisa, y la butxaca plena como disen los valensianos, los problemes solucionados —imità al expresident Analpas sense fer cap esforç per calcar el deix murcià.
I continua parlant tot estirat al sofà.
—Quin gran mestre Analpas, quin gran mestre! I l’alcaldessa Atirolla de Bàrbera, què n’he de dir, d’ella? Açò de l’accent amunt o avall, en un no res ho haguera solucionat. En lloc de quedar ací, en un despatx vetust i glaçat, en terreny neutral: en el bar d’enfront. En el reservat, és clar, que és on es fan les manifasseries, vull dir, les operacions d’alta política. Tot i que he de confessar que a les onze del matí ho trobe massa prompte, d’oficinista o jubilats que no poden dormir. Amb tres o quatre xupitos llargs de whisky, de marca, això sí, haguérem posat els accents, els punts, l’otonyet i el veranet on ens haguera vingut bé. I l’Assogaràs ja ens ho haguera justificat en qualsevol rotllo en què s’embolica, que per això cobra un bon sou.
I no deixa de parlar, com si hi estiguera en el divan d’un psicoanalista argentí. Jo no dic res, i continue la meua feia portant carpetes portasignatures i paperassa a l’ampla taula presidencial. Sé moltes coses de com parlen i actuen els nous governants, que, si les contara, la gent no s’ho creuria. Tot és façana. Però com a funcionari de treball llarg i sou escàs, per imperatiu legal, he de callar tot allò que veig i escolte. I si m’atrevira a contar-ho sense cap prova, només que la meua paraula, posarien la màquina d’emmerdegar en marxa, i escamparien a tot arreu que soc un mentider bolxevic, un borratxo de vi a orri, i ves a saber quines rucades més se n’inventarien.
—Tot açò ho maregen el de VOL-SA. Des que no estan en el govern, a donar pel cul tot el que poden. Així ho dic. Abans, quan estava el conseller Arerrub dels Torils, tot era més fàcil. Arribava final de mes, cobrava i a callar. Parlar tampoc és que parlara massa. Tan sols estava preocupat i ocupat en els bous i la cagà del manso, fer un encierro infantil per la plaça de l’Ajuntament, i poc més. Però no es ficava en aquest guirigall de la llengua. Al capdavall, si no hi ha cap elecció per davant i manem nosaltres, a quin dimoni li interessa açò de la llengua? A quatre catalanistes i un parell d’associacions culturals. Quan els de VOL-SA manaven en alguna conselleria, que hi haguera banyes en els carrers i en la televisió atòmica amb algun mort o malferit pels bous que envalentira l’afició; que feren de tant en tant alguna declaració contra els immigrants alegals que no treballen il·legalment per algun militant nostre o d’ells de criats en les cases; o bé es dedicaren tots els dies a collir taronges a tres euros el caixó; o bé feien una declaració contra l’avortament que no fora el de les nostres filles en clíniques privades de confiança, s’hi conformaven, Però ara no, a donar pel cul, com si no em donaren prou els “rogelios” i els catalanistes perquè ha plogut. Ací en el mediterrani sempre plou a l’animalada. No ho diu un catalanista?
Al meu país la pluja no sap ploure / O plou poc o plou massa / Si plou poc és la sequera / Si plou massa és la catàstrofe
I tothom se’n queixa, d’això. I s’autoproclamen afectats. I jo què soc, que ja no puc anar al bar d’enfront a fer-me un gin-tònic sense que m’increpen, jo que soc només un pobre afectat!
El president Malson Nosapunnyap s’alça del sofà i s’asseu en la cadira de la taula presidencial. Respira fondo, com agafant aire.
—Aquest treball de president mai no estarà ben pagat per a gent com nosaltres, els emprenedors, que podríem treballar en l’empresa privada i guanyar molt més que guanyem ací. No com els “rogelios” i catalanistes, que la majoria de mestres d’escola o professor d’institut no passen. Ells, però, de consellers i diputats sí que guanyen diners, però nosaltres, els que tenim iniciativa i capacitat de lideratge, en perdem a mans plenes. Per això, doncs, el gran Analpas li calgué buscar altres iniciatives que aconseguir un sobresou. Però clar, els “rogelios” i els catalanistes no ho entenen, i vinga!, en contra de les persones que tenim iniciatives i lideratge. Que jo no soc cap merdós-flauta d’eixos, que tinc un cert nivell!
Aparta una carpeta de la taula, que l’amuntega damunt d’una altra, i demana:
—Quina hora és?
Alce la mirada devers el rellotge de pèndul que penja en la paret que està tot just davant dels ulls del president i l’informe:
—Les onze i mitja.
—Ja no tardaran, l’Alatac i l’Assogaràs. Deurien haver arribat. Quina pesada de dona i quin plom d’home amb careta d’intel·lectual assenyat. Ja li ho dit més d’una vegada: aquestes cares d’intel·lectuals en el TikTok estan més passades de moda que les cançons de Marengo. Però açò que no isca d’aquestes parets. Bona és l’Alatac! I que com a president del Consel haja de perdre el temps en ratlletes d’aquesta mena, a la dreta o a l’esquerra. Com si la volen posar damunt de la còpula del Micalet! I, sobretot, a quines hores tan destrempades fer una reunió que no vaig entendre ni un borrall. Ni que la llengua m’omplira la butxaca!
I continua com els programes de televisió de les quatre de la matinada.
—No m’agraden ni gens ni pocs els matins. Soc un pardal nocturn. Inicie la diada amb el aperitiu tot just davant d’un bon dinarot. La meua dona diu que m’estic fent un culgròs, però tant m’hi fa. Qui no aspira a menjar, beure i no fer res? Les que estan per davall meu, com la cap de premsa, ni se’ls ocorre manifestar això, de culgròs. I després, al capvespre, un o dos gin-tònics i una bona tallada de coca de moniato, ja no em cal ni sopar. M’encisa el berenar! Això em dona forces fins a altes hores de la nit.
De sobte una cridada de telèfon, que està en la taula presidencial tapat per paperassa i carpetes portasignatures. L’agafe.
—D’acord…
I li comunique: —Senyor President, des de l’Ajuntament de València m’acaben de comunicar que l’alcaldessa no hi pot acudir, perquè se li ha complicat l’agenda. El regidor de Patrimoni ha informat l’alcaldessa que la seua dona ha trobat en una botiga del carrer Jorge Juan, a l’Eixample, un vestit jaqueta femení amb mànigues de trompa que li aniria que ni pintada, i no es vol perdre l’ocasió.
—Déu, l’alegria allarga la vida! Crida de seguida a l’Assogaràs i que se’n vaja a fer-se un café o a sa casa o a donar trossets de pa als teuladins i a les cotorretes argentines. Ací no em trobarà per escoltar els seus romanços. Ah! I l’agenda del matí tancada, que ja me l’he guanyada a l’hora que m’he alçat.
El president de la Comunitat s’aixeca de la cadira. Ara la cara ja la té més relaxada i brillant. Un teuladí que aterra des d’una de les teulades que tanquen el casalot que està davant del palau presidencial picoteja no sé què, esguarda cap endins i s’hi queda quiet fins que arriba una coloma amb barretina i l’espanta.
El president fa un somriure taujà. De sobte alça un braç a l’aire assenyalant amb el dit el trespol enteixinat de l’edifici i canta:
Y sólo yo, y sólo yo
Naa, naa, naada… seria igual si yo no estuviera
Ihà-ihà, ihò-ihò
Naa, naa naada… seria igual si yo…
I mentre canta fa una cabriola com si fora un trompellot que hom fa rodar en el terra i crida:
—Lloc, que la bade!*
Nota: Tot aquest relat és producte de la imaginació, tant els seus personatges i situacions. Però no cal ignorar que la imaginació ens serveix sovint per destriar la realitat perquè l’esbrinem i analitzem d’una manera més crítica i assossegada. També he traduït les paraules del president, perquè aquest paio solament sap parlar i escriure sense posar accents i lligant-ho tot amb gerundis, per no posar punts, en una sola llengua, no com vosté, lectora o lector, que almenys en sap dos. Respecte a la darrera frase —Lloc, que la bade!—, aquesta expressió l’he treta gràcies a Toni Cucarella del blog Sentències comentades i altres digressions parèmiques per a entretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus. Toni Cucarella ens il·lustra que aquesta expressió la gastaven els xiquets per iniciar un joc i, més que més, s’usava, i no s’usa encara, en el món de la pilota valenciana. El president del relat, és clar, no té la capacitat intel·lectual per tenir un coneixement d’aquestes expressions tan valencianes i dubte que d’altres latituds. També és una queixa recordant la televisió atòmica À Punt, la qual deixa d’emetre els jocs finals i decisius de la final del campionat individual d’Escala i Corda de 2025 per realitzar una connexió prèvia a la mascletà d’Alacant perquè alguns afins als que manen parlaren d’alguna cosa insubstancial. Dissortadament, l’ase, com més fort brama, se sent més acompanyat i, per molt que ho intentares explicar-li-ho, seria com rentar-li el cap: perdríem paraules, la salut, el sabó, l’aigua i, sobretot, el temps. I no entendria què li has dit, com el nostre president del relat o de la Comunitat. No dic valenciana, perquè valenciana és l’adjectiu que els sobra. Ah! I soc funcionari, d’oposicions.
