El satèl·lit Sentinel-5P havia enviat registres preocupants sobre l’atmosfera del planeta. El cel no lluïa la claredat i puresa necessàries per a sobreviure molt de temps al seu recer. La radignació, una pols radiactiva produïda per la indignació que havia causat la compareixença de Malson Nosapunnyap als mitjans de comunicació, corroïa lentament l’ànim dels ciutadans, afectats nocivament per la secreció involuntària d’una saliva blava i espessa que se’ls desprenia per la comissura dels llavis. Algunes comarques d’aquell bell i devastat lloc, conegut com a Siap Aicnelav, havien estat assolades per un cataclisme, però el comandant de la coporació espacial se n’havia desentés i havia esmerçat el seu mandat a devastar els paisatges culturals i lingüistics dels éssers oriünds.
La situació decadent movia els éssers planetaris a la temptació d’abandonar el lloc i marxar a altres colònies per buscar un millor govern, un món més humanitzat on alliberar-se del control absolutista de la corporació YVA (Yeneralitat Valensiana), que havia fabricat nous humanoides i martiritzava el cervell dels andys valencians (així anomenats des dels despatxos malsònics). Al Saló de les glòries, el personal de confiança del quasiexpresident, uniformats amb trage marca Spagnolo, camisa Pepe Jeans, Voxers de tall curt, calcetins Fake Luxury Line, corbata patriòtica i katiusques fins al genoll per a caminar entre els detritus putrefactes de les clavegueres, s’ocupaven a complir ordres per a sotmetre el poble a qualsevol nova norma que fes més inhabitable el planeta. Malson maquinava l’estratègia per a incloure una nova entrada al diccionari normatiu valencià que poguera allargar-li la vida fins al moment de la transmutació giratòria: el terme “quasidimitir”. En donar l’ordre pertinent per a gestionar la idea, una senyora molt polida amb unes ulleres de pasta gansa i un dispositiu telefònic connectat als auriculars va apressar-se a sol·licitar els serveis del professor Agossaràs. El president Malson li encomanava una nova empresa.
El figòleg es va veure sorprés per la trucada de Presidència mentre feia una servessa amb el seu amic Harry Bryant. Sempre fidel al cap de la corporació, el professor es va tancar a una biblioteca recòndita, en un quasisilenci que tan sols esberlava el mormoleig de fons d’unes rates bibliòfiles que rosegaven cables de tràmit Z per matricular-se a cursos LABORA. Agossaràs intentava a dures penes trobar algun espècimen neolític o sumeri que haguera escrit, dit, balbotejat o taral·larejat alguna expressió que significara “dimitir però no del tot” i, si poguera ser, amb un accent tancat. Després dels intents fallits, angoixat i desvalgut, va pensar que li convenia demanar ajuda a Pompom i va fer camí cap al Palau de la Batlia. Mentrestant, al cap i casal del Siap es vivia una tensió creixent. El Sentinel 5-P havia detectat ara un augment de raigs ultraviodreta a l’avinguda Blasco. Uns quants grups de joves andys s’atrinxeraven contra les fatxades de la Universalitat Humanística, per defensar-se dels atacs dels caça-recompenses, el temut grup d’ocupació de l’ètnia Fatxion, que operava a les ordres del seu líder, Tio Aquil·les, un prototip humanoide entrenat per Deckard que podia funcionar sense consumir energia democralèctrica, circumstància possible gràcies als avançaments científics. I és que Aquil·les, a qui patrocinava una marca de xampú anitiafeccions cutànies, no tenia estómac ni cervell, el seu organisme sapròfit li permetia nodrir el reg sanguini a través dels cables electrosensorials que li evocaven éssers d’altres èpoques glorioses, idil·lis rescatats entre fossars mòrbids de la Vall dels Espenyats. Anava acompanyat d’un goril·la elèctric perquè el seu baix estatus i l’absència susdita de cervell no li donaven per a un animal de carn i ossos. Com que el tenia ensinistrat amb sessions del programa televisiu Wild Frank, el primat va pujar el seu amo als muscles, el qual brofegava enmig del carrer blasmes aliens a la normativa de la RAE, que únicament contemplaven els diccionaris Vox. El simi i l’amo van haver de retirar-se sense aconseguir entrar a l’edifici de la Universalitat, atés que no complien la condició primera per a fer ús de la trona dialèctica de la institució, és a dir, posseir cervell. Una llàstima, perquè el cadell d’Albrancal proposava una gimcana lúdica i cançons, activitat entre les quals exhibia un llençol de fer màgia a dos colors, que va agitar ostentosament per demostrar que tampoc hi havia res de res al darrere, en sintonia amb la seua essència ontològica. I per a rematar l’espectacle, va regalar una mostra del cançoner de repertori amb coreografia senzilla, consistent a fer botar els de la banda de la dreta de l’avinguda, mans enlaire, al so del càntic “Puntos rojos, puntos rojos…”, potser com una mena de joc Twister on devia perdre qui no botava damunt del punt o no entonava la melodia.
Al dia següent, l’alcaldessa Alatac, una mica neguitosa perquè li havien deixat l’avinguda plena d’excrements d’animals (no sabem si per les muntures de les forces de l’ordre o per l’esforç del quasiprimat amb l’Aquiles als muscles), va acudir al carrer de Cavallers per comentar el tema amb el quasiexpresident. Malson, que en aquell instant enregistrava un vídeo IA amb l’Instagram Reels, per fer veure falsament que es prenia una orxata a Alboraia, va arrufar el nas i les celles: que aquelles minúcies no eren de la seua incumbència i que l’alcaldessa ho comentara a Pompom, que ell prou tenia amb els dinars de treball amb quasiperiodistes de la quasipremsa cavernària.
Era quasimigdia, les hores es despenjaven del rellotge com la vida política de Malson. Quan la televisió autotrònica “A Punten…” emetia el novedós programa Tendido Cero, a ca Pompom es reunia oficiosament el Laboratori Universal de Creativitat Econòmica (LUCRE) per a acordar adjudicacions de contractes. Pompom era destre jugant al Monomompi. Aquell matí la partida es disputava amb uns amics propietaris de coses. Com a objectiu, intentar lucrar-se quant més millor i evitar caure a la casella de la presó, destí de molts jugadors que els havien precedit, per això movien amb cautela les fitxes de les accions i les cartes de propietat. El dau, coses de l’atzar, li concedia d’inici la possibilitat d’atorgar un nou contracte a un dels empresaris reunits a la taula, tot just quan per la porta va irrompre nerviós Agossaràs:
-No puc més, Pompom! És impossible alinear-se amb la ciència i alhora fer content el quasipresident– es planyia el figòleg.
-Ah, estimat, ara vols tornar-te’n enrere? Saps què et dic? Que “cadascú s’empesqui la seva truita”.
En escoltar aquell refrany amb regust de dialecte oriental, el professor Agossaràs va esclatar com un coet, va eixir disparat cap al sostre i, en rebotar, va caure lentament agafat al cable que sostenia el plafó del llum, vestit d’àngel i entonant a capella el Gloria in excelsis Deo. En aquell moment estant, Malson, que havia decidit fer una visita sorpresa a Pompom sense saber que Alatac hi era també a punt d’arribar i que Agossaràs ja es trobava a l’interior dels despatxos, el quasiexpresident va creuar la porta amb tanta prestesa que els guàrdies no arribaren a temps de pujar la mà per saludar-lo com demana el protocol. Quan la secretària de Pompom va veure arribar el molt exhonorable, tampoc va arribar a temps d’anunciar-lo per la celeritat amb què va obrir la porta del despatx pompònic, ara sala de joc i escena del Misteri, amb Agossaràs precipitant-se magrana avall en ple cant litúrgic i embolcallat per una aura celestial que li propiciava el contrallum dels finestrals, reflectida pel planeta Lux.
En presenciar aquella escena de misticisme oníric, el quasiexpresident va entrar en èxtasi teresià i va associar la colpidora visió a una revelació de la divinitat sobre l’elecció del nou president de la YVA. Com a reacció instintiva, s’inclinà de genolls i digué amb veu tremolosa:
-¿Seré yo, Señor?
-Com has de ser tu, tubèrcul comestible de la moniatera!- va respondre una veu barítona des de la computadora central de la nau corporativa.
A conseqüència del baluern provocat per l’esclafit i cruixir de murs dins del despatx, la policia va fer acte de presència amb els escuts, les porres, els jupetins antibales… i es van posar a repartir estopa entre tot allò que es movia, presidents i quasipresidents inclosos, sense atendre les veus de súplica que els cridaven “¡Que somos vuestros quefeeeees!”.
Quaranta-huit hores després, Malson i Pompom compartien habitació a l’hospital L’Ha Fet. Malson es bellugava neguitós per un malson on se li apareixien enemics i monstres galàctics. Per fi, va poder despertar i, en obrir els ulls, un ramell de flors de meteorit dins d’un gerro esguitat d’aigua indicava que havia entrat una visita. Va alçar la vista i va veure tres cares al voltant del llit, que li somreien sorneguerament i li anunciaven la data d’un judici. En reconéixer els rostres de Seitó, Pomes Forca i Francis Des Champs, Malson feu un saltiró del llit i, en calçotets, arrancà a córrer fins al final del corredor de la planta, trencà amb el cap el vidre de la finestra de seguretat i saltà a l’espai sideral.
En una de les missions habituals de patrulla per la Via Làctia, Rick Deckard el va reconéixer volant per la ingravitació i el va detindre. El seu estat mental era deplorable, com de costum. Un temps després de tornar-lo al planeta Siap Aicnelav, se’l pot trobar en un parc temàtic de Benidorm, amb la mirada perduda, vestit amb camisa de força color marengo. Cada trenta minuts actua en un teatret del parc, amb un espectacle presentat per Buster Friendly (nom artístic del showman Johny Cantó) interpretant la cançó “Y solo tu” i recitant Pere Gimferrer:
-“No la vida del mong, sinó la pel del song,
ante la meng del mong, galopaja des mong”.
