La Real Acadèmia de la Cultura Valenciana ha tornat a l’actualitat els darrers dies. Primer per la proposició no de llei presentada per Vox per homologar els «títols» de valencià que atorga aquesta entitat, i que no respecta la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Però també per la publicació d’un document titulat «Origen de la lengua valenciana» [exclusivament en castellà en l’original] on es defensa que el valencià té un origen prellatí i que seria ja parlat pels ibers que vivien en les terres que actualment conformen el País Valencià. Encara que reconeixen certa influència romana, des de la RACV asseguren que «no és menys evident que la substitució no va ser total. I si açò ja es creia per simple intuïció, després de l’obra del dr. Xaverio Ballester, els arguments lingüístics que avalen aquesta creença, fonamentant-la, són ja inqüestionables».
El posicionament de la RACV va en contra de tota la ciència filològica internacional i no hi ha cap línia d’estudi seriosa que avale la relació entre les llengües iberes i el valencià actual, un idioma clarament llatí. De fet, el mateix escriptor Mario Vargas-Llosa va afirmar en la conferència on va acceptar ser «acadèmic d’honor» de la RACV, que Tirant lo Blanch està «escrit en català». Però amb la mateixa passió que els terraplanistes, l’actual junta de la RACV asseguren que tot és una conspiració per negar la veritat. Però qui són i d’on provenen?
Aposta per la confrontació
L’actual junta de la RACV està formada pel sector més radical de l’entitat, que va fer-se amb el control el 2019, després que l’anterior president, Federico Martínez Roda fera un intent d’aproximar-se a l’AVL per tal de «resoldre definitivament el conflicte lingüístic», moviment que va ser titllat de Polemista desfermat a les xarxes socials –va justificar la seua candidatura a la RACV com a «acción del pancatalanazismo».
La nova candidatura, encapçalada per l’enginyer José Luis Manglano va tallar d’arrel qualsevol possible compromís, autoatorgant-se la representació de la llengua valenciana. Manglano, fill d’un alcalde franquista i falangista convençut de València, va ser regidor de la ciutat i portaveu de la UCD durant els moments més durs de la Batalla de València. De fet, la seua carrera va començar a despuntar a mesura que la formació de Suárez imprimia un gir més antivalencianista. Era «el prototip de dirigent que la UCD volia per a liderar la Batalla de València», explicava en un article Fernando Chiva, expresident de l’entitat blavera Círcul [sic] Cívic Valencià.
Manglano, qui en una entrevista a Las Provincias reconeixia que no parlava gaire bé el valencià, es mostra en públic com un defensor de la concòrdia. «Complir les regles i respectar al contrari, que no siga un enemic sinó un adversari. No es pot insultar. Sense educació difícilment hi ha democràcia», assegurava en aquesta mateixa entrevista sense que la periodista li preguntara per què, en el cas de l’AVL no segueix cap de les dues màximes: ni seguir les regles ni respectar al contrari.
El segon de bord en l’assalt del 2019 a la direcció de la RACV va ser l’actual secretari de la institució, José Aparicio Pérez. Aparicio és l’autor de la delirant tesi de l’origen iber del valencià, però no és filòleg, sinó arqueòleg, encara que en aquest camp també ha estat força polèmic. Com a funcionari del Museu de Prehistòria de València va voler optar-ne a la direcció el 1996, però va topar-se amb l’oposició frontal de la majoria del món acadèmic arqueològic. Llavors, la Diputació de València –en mans dels seus amics del PP, que volien compensar la RACV per la creació de l’AVL- van prendre una decisió salomònica. Van separar la Secció d’Estudis Arqueològics del museu, per tal que la dirigira Aparicio, temps durant el qual va rebre fortes crítiques per la falta de rigor en les investigacions. Després de la jubilació d’Aparicio, el 2013, la Secció va tornar al control del museu.
Tampoc són filòlegs el vicepresident de l’entitat, José Federico Ballester-Olmos i Anguís -enginyer agrícola- ni el seu sotssecretari, José Vicente Gómez Bayarri –historiador- i també autor d’un llibre editat en castellà –com la majoria de les publicacions dels «acadèmics» de la RACV- i titulat «La lengua valenciana hasta Jaime I», que defensa uns suposats orígens mossàrabs del valencià. Ballester-Olmos no ha investigat sobre qüestions filològiques, però és defensor d’una altra teoria força qüestionada. Com a antic vicepresident de la Confraria del Sant Calze de la Catedral de València, és un ferm defensor que la relíquia que es guarda a la Seu valenciana és realment la copa que va gastar Jesús durant l’Últim Sopar. Malgrat que moltes ciutats –incloses Lleó, Lugo, Nova York, Gastonbury, Dublín o Viena- reivindiquen estar en possessió de la relíquia autèntica, les autoritats eclesiàstiques valencianes asseguren que és la seua, fet que, si es sabera, li podria haver estalviat molts maldecaps a Indiana Jones o a Robert Langdon, el protagonista del Codi da Vinci.
Punta de llança durant la Batalla de València
Considerada hereva del Centre de Cultura Valenciana, fundat el 1915 per la Diputació de València com un espai de difusió cultural conservador i regionalista, la RACV esdevingué, durant la Batalla de València el refugi intel·lectual del moviment anticatalanista, que considerava les universitats terreny enemic.
En aquesta línia, el 1981, crea la seua pròpia ortografia –coneguda com les Normes del Puig– amb la intenció d’allunyar el valencià del català però, sobretot, «d’oposar-se a l’incipient procés de normalització lingüística que s’albirava», en paraules de sociòleg Vicent Flor.
Ja llavors s’aferren a una teoria també molt discutida filològicament però almenys amb una base més defensable, que és que el valencià seria una evolució del mossàrab parlat per part de la població andalusina del País Valencià, i totalment independent lingüísticament del català. La tesi seguia sent extremadament difícil de sostindre: no només el mossàrab valencià sobreviuria a pesar de les deportacions de població, sinó que seria l’únic, per sobre de territoris amb millors condicions, com Andalusia, i a més el resultat final seria sorprenentment paregut al català.
Malgrat açò, o potser precisament per açò, ja que posats a inventar, inventem gros, alguns «acadèmics» de la RACV van considerar que no en tenien prou i van tirar enrere fins a trobar unes arrels lingüístiques en els pobles ibers.
