La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) assegura que «la llengua valenciana, sens dubte, afona les seues arrels en la més profunda prehistòria valenciana».
En un document redactat en castellà titulat Origen de la lengua valenciana, que ha remés als mitjans i que subscriu l’acadèmic secretari Jose Aparicio Pérez, sosté que «els orígens de les llengües són prehistòrics, tal com ens ha ensenyat el doctor Xaverio Ballester, autor del número 10 d’ELEA, obra que publiquem amb especial dedicació i obstinació» i «en aquest cas es troba la llengua valenciana».
«Els valencians -prossegueix- podem sentir-nos orgullosos de conéixer la nostra primera llengua escrita, la llengua ibèrica, els textos de la qual més antics es remunten als segles V-IV aC. A diferència de la llengua basca, coetània, anepígrafa en els seus orígens, de la ibèrica tenim més de mil textos o trossos d’ells. Desgraciadament, encara que la podem transcriure amb ajuda de l’alfabet llatí per a conéixer la major part de les seues equivalències, la seua traducció encara no és possible; després de la seua transcripció els textos resultants són inintel·ligibles».
L’autor del text apunta que és «evident que el llatí va influir decisivament en la substitució lingüística que va tindre lloc a partir del segle segon abans de la nostra era en el territori ibèric valencià, després de la conquesta romana i la nostra plena incorporació al nou ordre mediterrani que es va imposar a través de la primera globalització coneguda».
«Però no és menys evident -continua- que la substitució no va ser total. I si això es creia per simple intuïció, després de l’obra del Dr. Xaverio Ballester els arguments lingüístics que avalen aquesta creença, fonamentant-la, són ja inqüestionables».
Ignorar una aportació «rigorosa i fonamentada»
«Durant molts anys, la major part dels valencians va creure fermament en la personalitat i identitat de la seua pròpia llengua, l’idioma valencià, però, excepte aportacions rigoroses del Dr. Penyarroja, la resta no acabava de ser assumit per la comunitat científica independent i no captiva, tant l’externa com la interna. Ni que dir de la compromesa amb una altra llengua, una altra cultura i, fins i tot, una altra ètnia, pretén ignorar qualsevol aportació, per rigorosa que siga i fonamentada que estiga», agrega.
I conclou: «És per això la singular batalla que des de quasi mig segle el poble valencià, des del carrer fonamentalment i des de les aules encara menys, lliura en defensa de la seua llengua i, fins i tot, de la seua història i cultura. A la defecció interna, tant acadèmica com política, hem d’atribuir la responsabilitat més gran».
